Passe el que passe, tot passa

Al marge del resultat de les urnes, sembla que no hi ha cap dubte: el món s’acabarà. Robert Frost va predir en un poema que el mataria el foc –al món, no a ell–, però que si haguera de morir dos vegades –el món–, amb el gel també n’hi hauria prou, atés el poder de destrucció de l’odi.

Això ho recorda l’astrofísica Katie Mack en La fi de tot (astrofísicament parlant), un esplèndid llibre divulgatiu que recull cinc possibles finals de l’univers. Pel que fa al món, diu, Frost va encertar la primera vegada: el matarà el foc. (Donat el cognom del poeta –i això ja és cosa meua–, el gel seria en el seu cas un pleonasme.) En uns cinc mil milions d’anys, continua Mack, el Sol esdevindrà una gegant roja i engolirà l’òrbita de Mercuri, i potser fins i tot la de Venus, i farà de la Terra una roca erma i carbonitzada coberta de magma. Pel que fa a l’univers, la història és més llarga i les possibilitats, múltiples, però tot apunta que té un final segur. Potser d’eixe final renaixerà com el fènix, però, tot i així, és molt probable que no hi quede rastre humà.

Un altre poeta i dramaturg, Henrik Ibsen, també apostà pel foc en Al meu amic l’orador revolucionari: fer volar l’arca de Noé.

“Que res no et torbe”, diu Teresa de Jesús, “que res no t’espante, tot passa…”. Sabent-nos una brossa de pols en un univers inabastable abocat a la seua inexorable destrucció, pareixeria fàcil armar-se d’esta perspectiva i no deixar que res ens destorbara. O bé fer com aquell home tan gandul que jeia a la porta de casa, endormiscat pel sol estival del migdia, i que de sobte va vore un alacrà a la cantonada que anava directe a ell. Però l’home era tan gos que, lluny d’anar-se’n o defendre’s, va cridar cap a si mateix: “Maria, la pomada!”. Davant l’exemple teresià de fermesa i serenitat, el retrat de la mol·lície.

Entre la fermesa divina i la mol·lície humana, hi ha qui es resigna al destí com un jonc que es doblega però no es trenca, com Isaac Blumenfeld, protagonista d’El Pentateuc d’Isaac, que sobreviu a dos guerres en tres camps de concentració i cinc pàtries sense perdre la lucidesa ni l’humor.

És irònic que dins de l’urna posem vots i cendres. Està viu el vot?

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

@jeanmurdock_