No sense la meua 'kettle'

Que Cambridge és una ciutat de sabuts és un fet que ja sabíem les lectores d’esta revista. La ciutat anglesa manté una (sana) competència amb Oxford quant al nombre de Premis Nobel i regates sobre el Tàmesi (per cert, els cantabrigians porten la davantera en les dos categories). Entre tant de renom, passa desapercebut un xicotet invent lligat a la ciutat que, tanmateix, té un impacte incalculable en la vida de milers de persones, especialment al Regne Unit. Un impacte que dura un clic.

Sí, el clic que fa la kettle quan l’aigua ja està bollida. El mecanisme pel qual la tetera elèctrica frena la seua activitat i evita un curtcircuit. Va ser John C. Taylor, graduat del Corpus Christi College, qui va desenvolupar i aplicar a este objecte quotidià el control tèrmic. Per a mi, el més sabut de tots.

La kettle és al Regne Unit allò que la paella és a València. Cada casa en té mínim una. En la literatura de les coses menudes, la tetera guarda un lloc especial. Sabeu eixes furgones de manteniment de carreteres amb grans fletxes lluminoses per a advertir que el carril està tancat? Dins hi ha una kettle. Sala d’espera d’un hospital? Kettle. Escola? Kettle. Oficina? Kettle. Un contenidor prefabricat als peus d’un gratacels en construcció a la City? Kettle. Des del rei Carles fins a l’operari Tom que posa asfalt de nit en l’autopista, tots tenen una kettle ben a prop.

La tetera, o la idea d’un recipient per a calfar líquids, no és cap novetat. Ja en el 3.000 abans de Crist s’empraven. Però no va ser fins als anys 70-80 del segle XX quan va nàixer el fenomen del qual estic parlant: el control tèrmic integrat. El Regne Unit no és Londres amb el seu Big Ben i la Union Flag. És moqueta i kettle. Tota una institució domestica que travessa qualsevol classe social i edat. Rep sempre una pregunta recurrent des que estic ací: “És de veres que beuen te tot el dia?”. Sí.

I no es pot fer te sense la kettle. No els passa pel cap escalfar l’aigua en un microones. Els pareix estrany alhora que repugnant. En les llars valencianes van apareixent cada volta més estos xicotets utensilis, però encara queda molt per recórrer, perquè molts continuen associant el te a estar malalt, com la meua iaia. Jo estic en plena campanya de posada en valor de l’instrument. Menys infusions amb sabor als macarrons amb tomata que has calfat abans i més kettles, per favor. Un poquet de sofisticació.

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia (2022).

@mbonillo1