L’amor en temps del Brexit

Cada final d’any em permet la cursileria de tornar a vore Love actually. Com a persona especialment irritable pel Nadal, és tota una fita. Des que sóc immigrant expat, se m’està caent la careta del Grinch i menge els torrons pendents dels últims trenta anys, mentres recite de memòria la declaració d’amor de Jamie (Colin Firth) a la seua estimada Aurélia (Lúcia Moniz). Este clàssic, que enguany complix vint anys, comença en un aeroport, en Nadal. La veu en off de Hugh Grant ens explica que l’amor està per totes bandes, entre tendres retrobaments per la terminal. En pocs dies, molts ens sentirem protagonistes del film.

La cinta havia aguantat relativament bé el pas del temps, debats puntuals a banda. Fins a l’arribada del Brexit. Una de les trames amoroses principals, la del meu Colin i la seua Aurélia, no seria possible hui. Ell, escriptor fracassat del nord de Londres; ella, cambrera portuguesa que li fa d’assistenta en sa casa de França. No crec que siga spoiler contar, dos dècades després, que es casen i se’n van a viure a Anglaterra. Hui no podrien. El primer ministre Rishi Sunak amargarà els torrons a més d’u: patint per la debacle electoral que li ve damunt, el tory ha incrementat de 26.200 a 38.700 lliures (uns 45.000 euros) el salari mínim anual necessari per a un estranger si vol un visat. Aurélia no podria aconseguir-lo. Ni cap cambrer. El matrimoni tampoc li serviria. A partir de la primavera, els britànics no podran fer ús de la figura legal de reagrupació dels dependents. Només els treballadors que cobren eixes 38.700 lliures podran viure amb les seues famílies en el Regne Unit. Ja pot vendre llibres, Colin, si vol tindre a Aurélia al seu costat. Podrien anar-se’n a Portugal, però tampoc es tan fàcil en l’actualitat.

Estes mesures volen frenar l’arribada de treballadors estrangers amb el pretext de protegir els salaris autòctons, però en la pràctica expulsen els mateixos britànics que no volen separar-se dels sers volguts, vetats en la seua terra. Els principals sectors afectats són els que donen ja prou de pena: sanitat, cures i servicis. Cambrers italians, infermeres espanyoles, recepcionistes gregues o obrers polonesos se n’hauran d’anar i deixaran d’arribar. Ja sabíem que s’havien acabat els estius de vindre a Londres d’au pair, però açò és un pas més enllà. És una batalla contra l’amor i el projecte vital de milers de Colin i Aurélia. Per al primer ministre, l’amor no està per totes bandes.

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia (2022).

@mbonillo1