GRUPO PLAZA

literatura » la memòria dels instants

Nietzsche i un cavall a Torí

L’autor de L’Anticrist baixa de sa casa torinesa i troba l’escena que l’acabarà portant al sanatori.

| 07/09/2023 | 2 min, 52 seg

És aspre i fred el dia en este matí de gener. Però la vespra va ser pitjor, i això el va fer tancar-se a mitja vesprada en l’habitació que té llogada –30 lires al mes– en el quart pis del número 6 de la via Carlo Alberto, eixe edifici que quasi fa cantó amb la piazza del mateix nom, un doble i pompós homenatge de la ciutat de Torí a qui va ser rei de Sardenya.

Friedrich Nietzsche s’estima més altres genealogies que no les monàrquiques, però l’aire elegant i aristocràtic de la ciutat no deixa de provocar-li certa fascinació, certa devoció que l’avergonyix d’una manera potser inconfessable i que, combinada amb un clima que ell considera benigne comparat amb les gelors germàniques, el va fer rendir-se als seus encants. Així va ser des del mateix instant en què va arribar a la ciutat el setembre dolç de l’any anterior, buscant alleugerir amb eixe clima les diferents malalties que l’envolten i el perseguixen i volen acaçar i abatre el seu cos, com una manada de llops famolencs.

Hui és el 3 de gener de 1889 i l’oratge pareix donar una treva, però el d’ahir era insofrible, quan la cortina de pluja no podia suportar-se ni davall dels porxes que omplin les vores dels carrers i les places del centre com un passatge llarguíssim, ni en els cafés excessivament concorreguts i sorollosos, i també massa cars per a la seua magra economia. Per això es va tancar a casa, entre eixes parets que l’han vist escriure –exaltat i frenètic el seu ànim per la ciutat tardoral– L’Anticrist, El crepuscle dels déus i Ecce Homo.

Eixa aparent treva en la pluja el decidix a eixir a passejar i estirar les cames, i en baixar les escales de sa casa Friedrich Nietzsche sent una premonició ominosa, abominable, un rellamp dins del cervell que li deixa la visió plena de llums que es mouen com partícules electritzades, però que només un minut després –tens i detingut en mitat d’un tram de l’escala– desapareixen.

Camina, i al poc comença a escoltar els crits, els sorolls, les blasfèmies. S’acosta, i de prop és encara pitjor: un cotxer colpeja brutalment el seu cavall, que jau en terra esgotat. Fuetades, punyades, patades, i les omnipresents blasfèmies. Nietzsche sent que alguna cosa immensa es trenca no sap on i s’agenolla i s’abraça al coll del cavall, i plora desconsolat i crida i mescla les seues baves i llàgrimes amb les de l’animal.

Després vindrà la detenció per alteració de l’orde, l’ingrés en el sanatori i l’abisme de bogeria del qual ja no eixirà mai durant deu anys, fins a la mort, i en els quals el seu esperit volarà ingràvid i absent, sostenint la vida. No vorà ni l’èxit, ni l’admiració, ni el mite. Potser només un cavall colpejat cruelment, injustament, intolerablement fins a la follia.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

@t_sabater

next