El grup Musicants, encapçalat per Manolo Miralles, arriba el proper diumenge al Teatre Arniches d'Alacant per a presentar el seu disc “Adsabara”. El grup s'endinsa en la cançó tradiconal i fa una barreja d'instruments i sons per actualitzar-la i donar-li un vernís amb el color de la mar Mediterrània
ALICANTE. Fer que la música tradicional no siga avorrida, sone a horta i a camp i s'escolte amb certa nostàlgia en ple segle XXI, i fins i tot ens faça parar-li atenció en un món on este estil musical està més nugat a la investigació o a altres moments socio-politics no es cosa fácil. Descobrir un disc fet per a La Marina i que podria estar fet a Itàlia o a Grècia, o fet per aragonesos o castellans, i fins i tot que sone de vegades a ritmes mes propis de la India o Pakistan es tot un mèrit. I es que clar, Manolo Miralles no va arribar fa dos dies a açò de les músiques tradicionals. De la música d'arrels. De la música fins i tot, del poble. “Una volta va plegar Al Tall, continuant amb la seua filosofia, jo tenia un desig, revifar la cultura tradicional. Prende allò positiu que tenia la cultura tradicional i modernitzar-la i donar-li continguts que serviren per a la vida quotidiana”, comenta el de Xàtiva.
I així li va fer la proposta a un grup de músics de la Marina Alta. I entre eixe grup estava la veu de Rebeca Mut. Una veu que li dóna al disc la personalitat que l'allunya un tant del so únicament tradicional. Un exemple es el punt on Rebeca porta una cançó com “Xiqueta Meua” que pot arribar a nugar-te la gola. “Está clar que Manolo era el que un poc ens guiava. Anaves agarrat de la mà de Manolo, peró en algún moment calia donar un pas endavant i fer la teua proposta. Ací estic. He arribat a este punt. I bo, un poc això és el que va passar amb la cançó “Xiqueta Meua”. És una cançò que tot el món coneix, i calia fer una versió propia i em vaig decidir a versionar-la,” ens comenta Rebeca.
I és que el grup de músics del que s'ha envoltat Miralles ve de la clàssica, del jazz, el pop o el rock. No és un grup de música tradicional a l'ús, hi ha violí i hi ha violoncel, també guitarra elèctrica i piano. I potser este fet es que li ha donat eixe so una mica contemporani, que fa d'Adsabara un disc que cal escoltar i es pot escoltar sense prejudicis musicals respecte al que moltes vegades ens porta el fet d'estar enfront d'un disc de música tradicional.
“M'interesaven, apunta Manolo, primer perque eren un grup d'amics amb un alt nivell musical i quan els vaig proposar un posible repertori van acceptar-lo. El que els vaig demanar es que fos un treball creaitu i que es deixaren portar, que es deixaren aconsellar.” I així van fer, segons conta Rebeca no sence esforç i algo de disciplina. “En este cas no era una persona que et mostra un repertori, i el fas. No, ací hi havia que introduir-se dins la música tradicional. Este tipus de música no está tan accesible com sembla. Si vols saber de la música tradicional has de buscar. Has de voler fer-ho. Els mitjans de comunicació no t'ho donen perque sí. Fou un procés d'estudiar, d'escoltar molta música, i després d'atrevir-se amb els arranjaments.”
I són eixos arranjaments els que fan diferent el disc. Com el fet de no utilitzar la ximbomba en la cançó “Sa ximbombeta” i que acabe sonant com si dels Bronski Quartet de viatge pel Sahara es tractara. “ En “Sa Ximbombeta”, és xel·lo, violí, i la resta estan tocant percussió o cantant. “Sa ximbombeta” es una cançó on no hi ha ximbomba. Li vaig dir al xelista que volia que imitara la ximbomba, que no tindrem. Va estar investigant i provant, i finalment va fer el ritme de la ximbomba amb el xelo. Això és “ríproposar” la cultura tradicional amb instruments que no són tan tradicionals. Hem agafat l'esperit? Ho hem aconseguit o no? Això no ho hem de dir nosaltres.,” sentencia Miralles. Serà el públic alacantí el que tindrà la darrera paraula el pròxim diumenge al Teatre Arniches d'Alacant.
“Adsabara” ha rebut a més del top 200 en WMCE, el premi al millor disc de folk de l'any 2016 en la XI edició dels Premis Ovidi Montllor.