X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

SIGUEU BONES I LLEGIU A L’OMBRA: CONVERSES ESTIVALS

Llucia Ramis: "La democràcia ha patit un retrocés"

9/09/2018 - 

ALACANT. El dia 15 de gener de 2018, un jurat compost per Mita Casacuberta, Guillerm Gisbert, Imma Monsó, Sergi Pàmies, Isabel Obiols i Silvia Sesé va atorgar el 3r Premi Llibre Anagrama de Novel·la a Les Possessions, de Llucia Ramis (Palma, 1977). Gairebé en paral·lel amb l’edició catalana d’Anagrama, Libros del Asteroide treia al carrer la versió en castellà, amb el títol de Las posesiones.

Autora amb un profund biaix generacional i una forta implicació política i social, personal i professional, mitjançant la seua tasca com a periodista, principalment al diari La Vanguardia, Ramis es va donar a conèixer en el món literari l’any 2008 amb la novel·la Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna), i es va consolidar amb Egosurfing (Destino, 2010; Premi Josep Pla) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013), editada aquesta darrera també per Libros del Asteroide en versió castellana com Todo lo que murió una tarde con las bicicletas.

Amb Les possessions l’autoindagació sobre la memòria, la pèrdua, les tares d’una generació desnortada que mai no arribarà a tenir la responsabilitats públiques que li pertocaven, emparedada entre els inventors de la Transició i els nihilistes sense passat que han vingut després, arriben al territori íntim de la família. “Els crims de família no prescriuen mai”, ens diu Llucia en l’entrevista, fins i tot aquells crims que només s’intueixen.

L’any 1993, l’empresari Benito Vasconcelos, exsoci del protagonista de la novel·la, assassina la dona i el fill i posteriorment se suïcida, provocant un cataclisme econòmic i emocional que deixa, entre altres coses, molt tocats econòmicaments els avis belgues de la protagonista, arrelats a Mallorca. Un relat de fantasmes. Una novel·la que comença amb un retorn i acaba amb un udol.

Amb la Llucia em mantingut la darrera de les converses literàries estivals de 2018.

-La memòria és la possessió més preuada?

-La memòria és la possessió més tramposa. Més que la memòria jo crec que és el paisatge, la possibilitat o no de poder tornar al lloc on tu creus que hi ha allò que vares ser, on trobes que estan els teus records. No és tant la memòria en si, com que els records romanen a un lloc, tal i com tu te l’esperaves trobar, que no s’ha modificat en tot aquest temps. I el paisatge, en principi, no canvia, a no ser que s’hi facin urbanitzacions, que s’hi facin canvis molt bèsties. Si no és així, el paisatge es manté, sobretot per aquells que estiuegem sempre al mateix lloc, quan hi vas, t’aboca tot el que has viscut allà. Sempre dic que els que estiuegem sempre al mateix port, no hi diferència entre un estiu i un altre, tot hi és.

-Cosa cada vegada més difícil, perquè la depredació urbanística del territori ho canvia tot…

-Sí, però al poble del meu pare, a Mallorca, encara hi ha carrers que es mantenen inalterables des que jo era petita, tot i que d’altres sí que han canviat molt. Per això a tot el llibre hi ha aquesta preocupació perquè no canvie el paisatge. En el moment que canvia, en el moment que construeixen el mur aquest (a la novel·la, la construcció d’un mur pervertint els límits tradicionals de les finques fa que el pare de la protagonista reaccione com si l’hagueren tancat a l’exterior d’una presó) té com a conseqüència que es pose a redactar “les putades que m’han fet en aquesta vida”, explicant això o com han fet un port esportiu allà on hi havia el port on ell estiuejava. Hi ha com una necessitat de conservar aquest paisatge habitual, perquè si no, la sensació de no poder tornar-hi ens fa perdre la memòria, tenim el record, però sabem que no podrem abocar-lo amb la mateixa força. Per tant, sí que és un bé preuat la memòria, però més encara el sentit de possessió d’aquest paisatge i d’aquests objectes, que tenim per casa nostra, i que ens costa desempallegar-nos-hi, perquè si ho fem, sembla que perdem el passat en que les vam adquirir.

-I, per tant, la possibilitat de transmetre’l?

-Sí, perdem aquesta possibilitat de transmissió, però també la responsabilitat. En la conversa de la novel·la en què la protagonista li diu a sa mare que no es poden perdre el patrimoni, la mare li contesta “però tu et tornaries de Barcelona per fer-te’n càrrec?”, i aquesta li contesta que no, que té la seua vida feta a Barcelona, que no farà cap esforç per evitar el canvi. Els pares, els nostres pares, han fet un esforç per aconseguir aquestes possessions -i qui diu possessions, siu drets i llibertats també-, la seva lluita està molt clara, però nosaltres volem que tot hi sigui allà, per anar-hi els estius i que tot sigui perfecte, però no en farem cap esforç en aquest sentit. Tenim un sentit de pertinença força capitalista.

“Les possessions” es podria haver titulat “Les impotències”? Impotència d’aturar la pèrdua dels territoris de la memòria, impotència per agafar les regnes de la pròpia vida, impotència de conèixer els altres…

O “Les despossessions”, o “Les frustracions”, tot va de com ens enfrontem a les pérdues. De quina manera el que pensàvem que tindríem sempre no hi és. Però clar, és que no podem mantenir-ho tot, la vida és canvi. I després està la necessitat de la protagonista de desempallegar-se d’alguns patrons de conducta heretats, que la condicionen, fins i tot en les seues relacions personals, com en el cas de la que manté amb l’Ivan.

-Tot va començar l’any 2007?

-Mira, jo em vaig adonar cap al final, quan m’ho va preguntar un periodista. No n’era conscient, que totes les meves novel·les eren de l’any 2007. Hi vaig fer un pensament i trobe que és perquè al 2007 estan totes les pistes del que passaria després, encara no hi vèiem, però quan a mi em proposen d’escriure un llibre sobre la gent que té trenta anys i professions liberals, jo em reunesc amb un grup d’amics i els qüestiono sobre què ens identifica, em responen “la dificultat de prendre decisions”. Ho volem tot, ens ho han promés tot i ho volem agafar tot, i sempre tenim la sensació de què ens estem perdent alguna cosa molt grossa, el que ens genera ansietat. Se’ns estava (està) allargat massa aquesta provisionalitat fins arribar als objectius “que ens toquen”: pisos compartits, feines que duren poc, parelles que duren poc,... els nostres pares pensaven que tindrien una vida millor que la seva, i jo no sé si la tenim.

-No et volia fer la típica pregunta sobre la qüestió generacional, perquè al capdavall, cada autora és generacional al seu desgrat, però sí on i amb qui et reconeixes de la teua generació.

-Molt complicat, perquè just la meua generació té una manca greu de referents. No és nihilista com la que ve després, però sí ha viscut la Transició com si fos una religió que no es podia qüestionar en cap cas, sobretot els fills dels progres: els altres són pitjors i com que això és així, això nostre no es pot criticar, fins que arriba el 2007 i la frustració es fa palesa. Frustració potser no tant nostra com dels nostres pares, que ens ha educat en coses com que la gent que posa els diners per damunt de tot no es de fiar, o que hem de lluitar per la nostra felicitat i la nostra llibertat, però ens adonem que aquesta lluita no ens porta enlloc.

-De tots els moviments polítics i socials dels darrers 15 anys, quin és el que diries que encara té més recorregut?

-Sí que és veritat que aquí hem tingut petites il·lusions. El 15M ens va demostrar que es poden canviar petites coses. Estàvem tant immersos en la cultura de la corrupció, perquè no ens podem enganyar, sempre hem viscut en la corrupció, sempre, no hi ha cap moment polític en què la corrupció no hi ha estat present. Aquesta corrupció que heretem també de la dictadura, fa que hi hagué un franquisme soterrat, que potser no volem veure, que en el moment de la crisi, quan falten les coses, sorgeix com un monstre, d’allà on estava amagat. Per a alguns el Procés també ha esdevingut, a Catalunya, siguis independentista o no, ha sacsejat la situació, i ja veurem on arriben les coses, però aquest sacseig fa que es replantegin les coses, la política era com quelcom inamovible, els fills dels progres havíem sentit sempre que els socialistes eren els bons i els del PP els dolents, però de colp es veu que hi altres alternatives, en mig d’una crisi global, mundial.

Tot i que potser no m’agradin les formes o el plantejament, el moviment MeToo també està aconseguint que canvien les coses respecte del lloc de la dona en la societat. El que passa és que tampoc no se sap fins a quin punt canviaran o es produirà un retrocés, com ha passat amb la democràcia en general, que és evident que ha patit un retrocés. Jo no sóc especialment optimista.

-Fallides, paranoies, corrupció, crims… com aconsegueixes que la novel·la no derive cap a Falcon Crest o El llarg adéu (Raymond Chandler)?

-Falcon Crest no perquè tenia clar que no estava fent tant una història familiar, com agafar un tema que estava amagat, com és el cas del silenci a les famílies, que pot derivat en els secrets amagats, les enveges, els retrets i aquestes ferides que no prescriuen mai, perquè els crims de família no prescriuen mai, o pots intentar fer una espècie d’anàlisi que et serveixi per reflectir una realitat. Sempre dic que el meu jo narrador intenta ser un jo cronista, més que un jo protagonista.

-Al llarg de les teues novel·les, la Llucia Ramis es troba més o menys present en elles, cap a on portes la dicotomia autora/ficció?

-Jo en general sóc cronista. Sóc cronista a La Vanguardia i sóc cronista als llibres. Una observadora, no objectiva, és clar, però que sí intenta adoptar un punt de vista en el qual fa d’observadora, no de protagonista.

-I la tasca de periodista, quina importància té a l’hora de treballar en la ficció?

-De fet, jo no ho deslligo, la tasca la periodista i la de novelista. Tot i que siga un llibre de ficció, tot i que estigui escrit des de les experiències personals, és una construcció. Des del moment que agafes dos camins, alterar la realitat i mentir directament, o construint una realitat nova, alternativa. Estic falsejant moltes dades i situacions perquè literàriament funcionen, però no estic intentant fer un llibre de no ficció. En les meves novel·les, en totes fins ara, la protagonista és periodista per aquesta intenció de fer una espècie d’observació del que l’envolta. Però sempre des de la distància que construeix la ficció. Per mi la literatura és distància. Això em permet convertir el personatge narrador en algú que no sóc jo, que la conec molt bé, he passat moltes hores amb ella i sé com pensa, però no sóc jo.

-La versió catalana té la marca lingüística del català de Mallorca, com trasllades això a la versió en castellà?

-El que vaig fer a la versió en català és que els catalans i els que haurien de parlar en castellà, ho fan en català estàndard central, i els mallorquins i la narradora, quan estan dialogats parlen en català de Mallorca. En castellà, que no és una traducció, sinó que vaig treballar en paral·lel amb les dues versions, el que faig és que els personatges madrilenys parlen en castellà estàndard, i els diàlegs, per no fer-ho molt farragós per al lector castellà, posant-los totalment en mallorquí, deixar alguna part del diàleg, algunes expressions molt assenyalades, en mallorquí, perquè s’entengui que aquest diàleg s’està fent en català de Mallorca. Potser aquest treball en paral·lel de les dues versions es note en el resultat, perquè amb l’edició de Libros del Asteroide, la gent no té la sensació de que és una traducció, sinò que el tracten directament com si l’hagués escrit en castellà. De fet, està tenint molt bona acollida, quasi tant com la catalana d’Anagrama, que va vendre de seguida tota la primera edició de 6000 exemplars, i ja anem en totes dues per la tercera edició. Sóc l’única escriptora viva del catàleg de Libros del Asteroide que viu aquí!

Noticias relacionadas

next