Hoy es 2 de noviembre

café del temps  / OPINIÓN

La Candelera

4/02/2023 - 

Despús-ahir, dijous de febrer, va ser el dia de la Candelera. Cal admetre-ho: cada vegada hi ha menys gent que recorda i celebra la festa de la Candelera. I, tanmateix, aquest segon dia del mes de febrer és un dels més assenyalats del calendari. Efectivament: en la transició que porta des de la constricció de l’hivern fins a la plenitud de l’estiu, el calendari ubica a mitjan estació hiemal una celebració que emfasitza, precisament, el prodigi de la llum i de la vida creixents, progressivament recuperades —això que, precisament, simbolitzen les candeles—: el final del fred i l’adveniment del bon temps. Perquè, si bé es mira, la Candelera és l’anunci de la lluminositat, de la claror i de la vitalitat que imminentment vindran. I el refranyer se’n fa ressò, d’aquest punt d’inflexió climatològica que significa la Candelera: «Quan la Candelera plora, l’hivern ja està fora; quan la Candelera riu, ja ve l’estiu»; «Per la Candelera, el sol ja baixa per la carretera»; «Per la Candelera, el sol salta a la Ribera»; «Per la Mare de Déu del Candeler, s’ompli d’ous el galliner»; «Per la Candelera creix el dia un pas de llebre»; «Per la Candelera, una hora sencera»; «Si per la Candelera flora, l’hivern ja està fora. I si no flora, ni dins ni fora»; etc. 

. La Candelera, ara a l’inici de febrer, ha estat sempre una festa exalçadora de l’anunci de la primavera: una fita commemorativa del sempitern renaixement de la vida. Remet simbòlicament a la fi de la hivernació, al despertament pròxim de la natura. Fet i fet, la nostra Candelera, rica en refranys predictius del canvi de temps, coincideix exactament —no sé si és cosa poc o molt sabuda, això— amb el famós Dia de la Marmota, o Graundhog Day dels Estats Units d’Amèrica i el Canadà, en què les reaccions decèlebre mamífer rosegador al final del període d’hibernació són interpretades per a la predicció meteorològica en un curiós ritual endevinatoriEs tracta, a fi de comptes, d’una litúrgia equivalent al de la Festa de l’Onso que encara es conserva al municipi de la Mata, a la comarca valenciana dels Ports: una tradició que emparenta amb la d’alguns pobles del Pirineu i que remet a un antiquíssim imaginari fantàstic segons el qual la figura de l’os, acabada la hibernació, apareix recreada dins la població amb atributs propis de la condició humana. L’Onso de la festa de la Mata, per això, és representat per una persona vestida amb roba de sac i pells de corder, amb la cara i les mans plenes de greix, i amb unes sorolloses esquelles lligades a la cinturaEs tracta d’una celebració que, òbviament, no deixa de remetre al motiu popular de Joan de l’Os. És a saber: d’un heroi llegendari amb valentia i força extraordinàries que és, en realitat, fill del creuament entre un os i una dona; fort i intrèpid com son pare i alhora sensible i humà com sa mare. Fet i fet, aquest ésser extraordinari mig home i mig os —Joan de l’Os— és el protagonista de diferents versions valencianes d’una rondalla que Mari Àngels Diéguez, Maria Llinares, Francesc-Xavier Llorca i Rosa Montiel van recollir com «Joanet l’Orso», a Callosa d’en Sarrià; Maribel Guardiola i Vicent Beltran com «Juanito l’Orso», a Bolulla; Ester Limorti i Artur Quintana com «Joanico l’osso», al CarxeLleonard Torres i Llorenç Giménez com «Joanet l’Orso», a la Ribera. I hi podríem afegir, encara, «Ferrabràs», recollida a Simat de la Valldigna per Josep Bataller; o la cèlebre «Esclafamuntanyes», documentada a Xixona per Enric Valor... 

Però el dia de la Candelera és també el dia del naixement del rei Jaume I. Vuit-cents quinze anys exactes —es diu fàcil!— es van complir despús-ahir, del naixement del nostre rei fundacional. Va vindre al món un dia de la Candelera: el 2 de febrer de 1208. Per això, a l’hora de decidir-ne el nom, sa mare, la reina Maria de Montpeller, va dur a terme un curiós ritual fet precisament amb candeles. Consistia a encendre al mateix temps dotze candeles idèntiques, del mateix pes i la mateixa grandària, cada una amb el nom d’un apòstol, de manera que aquella candela que duraria més temps encesa seria la que designaria el nom de la criatura. I clar, la de sant Jaume va ser la que va durar més temps: per això el nom del primer Jaume de la Corona d’Aragó. Ho podem llegir de primera mà en el capítol cinquè de la Crònica Llibre dels fets del rei Jaume I: «E feu fer dotze candeles totes d’un pes e d’una granea, e féu-les encendre totes ensems, e a cada una mes sengles noms dels apòstols, e promés a Nostre Senyor que aquella que pus duraria, que aquell nom hauríem nós. E durà més la de sent Jacme bé tres dits de través que les altres. E per açò e per la gràcia de Déu havem nós nom En Jacme.»  

 Aquest procediment de confiar el nom d’un infant a l’atzar de les candeles era un ritual ben conegut i practicat en aquella època: sortes apostolorum, se’n deiaPerò en el cas de Jaume I suggeria —òbviament— una vinculació del monarca amb la commemoració de la Candelerad’acord amb una arrelada creença medieval segons la qual la data de naixement dels reis obeïa a la planificació de Déu. El professor Xavier Renedo, medievalista de la Universitat de Girona, recordava fa uns anys, en aquest sentit: «A l’edat mitjana es creia que Déu havia calculat tot l’ordre de la natura fins a l’últim detall i que cada element de la creació tenia un pes, un nombre i una mesura assignades per Déu. Gairebé no hi havia lloc per a l’atzar. La data de naixement d’un rei també formava part del pla diví de la creació, i els cronistes i els clergues, entre d’altres, s’esforçaven a trobar correspondències entre els astres, la litúrgia o els fenòmens naturals i la data de naixement d’un rei o d’un gran personatge»En això, el cas del rei Jaume I podria ser comparat, segons Renedo, amb el del seu coetani Lluís IX de França, que va nàixer el 25 d’abril, dia de Sant Joan Evangelista. Com que aquest dia se celebra en molts llocs de França la processó de les creus, el cronista Joan de Joinville hi veia una profecia de les morts que es produirien en les dues croades —a Egipte i a Cartago— en què Lluís de França va participar, etc. 

És, aquest del designi establert per la data de naixement d’un monarca i les conseqüents possibilitats profètiques, un element més del pensament màgic medieval que ha anat desapareixent amb el pas dels segles. I és una llàstima, perquè encara ara podria amenitzar —segons com— els programes televisius i les revistes del cor que s’ocupen de les cases reials europees. Sense anar més lluny, per exemple, algú podria reparar en el fet que l’actual rei d’Espanya, Felip VI, resulta que també ha complit anys aquesta mateixa setmana: el passat dilluns, 30 de gener, per exactes. Cinquanta-cinc anys. I no vull dir res, però... Amb una simple consulta enciclopèdica poden vostés comprovar que el dia de naixement del senyor Felip Joan Pau Alfons de Tots els Sants de Borbó i Grècia —l’actual rei Felip VI—, el 30 de gener, és la festivitat de Sant Adelelm de Burgos: un dia sota l’advocació i l’auspici d’un personatge que va nàixer al si d’una família rica i influent, que va estudiar la carrera militar i que, en morir els pares, va renunciar a les riqueses i al poder que inopinadament havia heretat per ser fill de qui era, i que va acabar repartint els seus béns entre els conciutadans més pobres abans de pegar a fugir a Roma. 

Però hi insistisc: no hi vull insinuar res... Només volia observar que, potser sense adonar-nos-en, acabem de passar la Candelera i comencem a deixar enrere el fred de l’hivern. Que és ben nostra, en l’horitzó immediat, una prometença de llibertat. La il·lusió que renaix. La natura que es desvetla. La llum, l’esperança, la vida. «Si la Candelera plora, ja tenim l’hivern fora; si la Candelera riu, ja som a l’estiu», recordava la veu popular. Bé, sí... A l’amic Bernat Capó, per contra, li agradava dosificar l’optimisme i contenir l’entusiasme. Per això, sempre hi retrucava: «Que la Candelera plore o deixe de plorar, la meitat de l’hivern ens queda per passar.» Siga com vulga, una cosa sí que sembla clara, tanmateix: que després dels trists dies de l’hivern s’augura, per fi, l’esperança d’una esplendorosa primavera. I que, només de pensar-hi ja fa ganes de cantar els joiosos versos del poeta Joan Salvat-Papasseit: «Primavera d'hivern, primavera destiu. / I tot és primavera: / i tota fulla verda eternament.» Etc.  

next
x