Herència d’una albufera prehistòrica i hàbitat de bacteris, aus, mamífers i rèptils, les Salines de Santa Pola no han digerit la carretera, la seua infraestructura més recent.
SANTA POLA. “Tramuntana en l’Albufera, ni pesquera ni cacera” diu una frase feta localitzada a Elx per Manuel Sanchis Guarner. Però quina albufera? Si viatjàrem en el temps, l’entorn entre Santa Pola i la ciutat de les palmeres seria molt diferent.
“Els rius Segura i Vinalopó desembocaven en un gran estuari -el Sinus il·licità- al centre del qual hi havia una illa, l'actual serra del Molar”, conten José Damián Navarro Medina i Carmen González. “Amb el pas dels segles, dos fenòmens naturals van anar canviant a poc a poc la faç de l'estuari. D'una banda, els al·luvions fluvials van reduir-ne l'extensió, alhora que omplien el fons. De l'altra, el fort vent de Llevant va anar construint un cordó dunar a la riba, tancant-lo per l’est. El Sinus Il·licità es va
transformar a l'Albufera d'Elx”.
Els dos rius patien fortes crescudes tots els anys a la primavera i baixaven el curs en estiu. “Això va propiciar grans sedimentacions de llims en una extensa zona de la seua desembocadura, que van anar a poc a poc conformant una zona marinera de gran extensió, consolidada al Quaternari, que arribava per l'Oest fins a Albatera i pel sud fins a Oriola”. Fa casi dos milions d’anys.
L’albufera es va convertir en un verger per als llauradors i va impulsar la indústria del sabó a Elx amb la crema de la barrella, un dels arbustos més abundants. “El jonc el feien servir a Crevillent per a la fabricació de les primeres estores, mentre la pesca i la caça eren altres activitats d'importància i objecte de disputes freqüents”, escriuen Navarro i González.
Les pluges torrencials i l’aprofitament de terres per a fer bancals van anar minvant el llac de l’Albufera d’Elx. Niu d’infeccions i epidèmies, el cardenal Belluga va realitzar al segle XVIII la primera gran operació urbanística valenciana. Amb un gran impacte especialment al Baix Segura i amb aliances entre la noblesa, gran part de les zones humides del Segura i el Vinalopó van desaparèixer en quatre dècades.
A finals del segle XIX dos empreses obtenen permisos per explotar el paratge. Braç del Port i Polasal encara enguany produeixen casi 200.000 tones de sal en 900 hectàrees en una infraestructura capaç de bombejar 800 litres d’aigua per segon, des del Mediterrani a les basses de les Salines.
Després de decantar el clorur de sodi al fons de les basses, el sol d’estiu fa la resta de la faena evaporant l’aigua i deixant aflorar el cristal de la sal. Per això, la principal època de “collita” és entre juliol i octubre.
Un paratge industrial on es dóna una combinació virtuosa. Sense les salines, no viurien desenes de bacteris que alimenten els flamencs i la resta d’aus que habiten l’ecosistema tot l’any, a més de les que paren mentres fan la seua ruta migratòria entre Àfrica i Europa.
Si només es coneixen un 1% dels bacteris que habiten el planeta, Santa Pola és un dels seus grans laboratoris. Així ho va entendre el prestigiós científic Francis Mojica, que va
descobrir una variació genètica en un dels éssers microscòpics que habiten les salines. Era l’estiu del 2003 i va sentar un precedent que ara pot millorar el sistema immunològic per a previndre enfermetats hereditàries.
Però lluny del fràgil equilibri entre aus, industria salinera i bacteris, la columna vertebral de l’ara parc natural és una altra. La carretera nacional 332 connecta Santa Pola amb la conca del Segura fins a Cartagena, travessant tot el paratge. I l’Associació d’Amics dels Humedals d’Alacant calcula que mata mil animals a l’any. Amb una gran càrrega de trànsit especialment a l’estiu i amb informes des del 2008, ni la Generalitat - titular del parc- ni el Govern d’Espanya -responsable de la carretera- han fet res per reparar l’equilibri.
