Galàxia Còmic

Fa uns mesos, investigant per a la meua tesi, em vaig trobar en YouTube una conferència a dos entre els historietistes Paco Roca, valencià, i Zeina Abirached, libanesa afincada a París. Parlaven dels seus darrers treballs, dels processos creatius, de dibuixar, cadascú a la seua manera, mons fràgils i personals. Tan llunyans i tan propers, pensí. I paradoxalment propers. El còmic té eixa capacitat de generar universos compartits, terra de ningú o de tots. I, en realitat, no és estrany. No troben tots els creadors un refugi fabricat d’afinitats i de cap altra cosa? Músics i pintors, escriptors i dibuixants, habiten asteroides comuns.

En l’entrevista les dos persones s’entenien perfectament: Paco parlava en castellà i Zeina en francés, però l’idioma era comú. Importaven les històries. Quina és la teua raó? Per què dibuixes? Què no eres capaç de contar? Importaven la intimitat i la tristor, els records i l’oblit. On dibuixes? I dibuixes en pijama! Amb guió o sense ell? La Galàxia Còmic abastix tots els mons. Igual té si es tracta de contar la història d’un grup de iaios rebels en una residència o la d’un músic somiador que vol interpretar música oriental amb instruments occidentals. Poc importen les fronteres geogràfiques, ser d’ací o d’allà, d’estos o d’aquells, quan es tracta de l’art.

Fa temps que el còmic és portador d’històries més enllà de superherois. Fa temps, tanmateix, que qualsevol lector curiós pot trobar, esperant en les llibreries, autors de tot arreu, relats que venen a ocupar un espai, a cridar l’atenció, a recordar que més enllà dels horitzons propis i particulars, més enllà d’allò familiar, conegut i reconegut per la gran majoria, hi ha tresors per descobrir, països als quals viatjar sense haver d’eixir de casa, històries de guerres i de fugides que obliguen a obrir els ulls a la realitat.

Hi ha sempre l’altre costat del costat en què cadascú es troba. Hi ha també, a vegades, una sensació de llunyania que es confon amb el desconeixement, prejuís i pors que s’excusen en la distància amb els altres. A voltes, però, no hi ha els altres. Certes ocasions són amigues dels llaços i dels diàlegs més enllà de les paraules, com encanteris enmig del desorde. I només cal una fotografia, un color, una melodia. O un dibuix que habita una vinyeta. És l’encanteri. Un llenguatge universal. Galàxies compartides.

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

@LaraVallPec