Formigó per aflorar la natura: l’Observatori del Medi Ambient d’Alacant

ALACANT. Gabriel Miró és un dels escriptors alacantins més famosos del segle passat. Deia Ortega y Gasset que llibres com El Obispo Leproso eren tan lluminosos “fins al punt que casi ha de llegir-se amb la mà en visera, emparant els ulls”. El noucentista contextualitza a tots els seus textos la llum, l’aire, la mar o l’horitzó muntanyenc. Miró convertia la natura en paisatge i per a ell la ubicació i el context eren fonamentals. Fins i tot al contemplar les estrelles (“pasa, de cumbre a cumbre, la vía láctea tan fresca y aldeana que parece un arco de flor de trigo”) reflexava el lloc des d’on les observa.

“Per a ell tot participa de la mateixa vida en la unitat i totalitat de l’existent, des del gra d’arena fins als llunyans planetes”, assegura l’investigador Lozano Marco. L’estiu de 1929, Miró va estiuejar a la finca Benisaudet, ubicada aleshores al camp entre Sant Vicent i Alacant. Allà on anava, Miró parava atenció fins i tot als insectes més menuts: “Rebullen las luciérnagas con su fanalillo verde, las moscas lívidas, los diminutos escarabajos de oro, las hormigas voladoras de blandos tropezones, las palomillas y libélulas escarchadas que les tiemblan los palpos de graciosos ademanes. Todos van llegando de la parva, por la ventanita de estrellas”. 

La finca hui en dia es troba abandonada entre els barris de Los Ángeles i Sant Nicolau, rodejada de blocs de pisos i carreteres. Però a uns pocs metres, ha emergit un espai on poder tornar a contemplar libèl·lules i papallones. “Vam idear un edifici que fóra un potenciador d’espais naturals i multiplicara la superfície vegetal”, conta Marta Garcia, enginyera agrònoma i paisatgista al Grupo Aranea, autors de l’Observatori del Medi Ambient d’Alacant.

L’edifici està ubicat al mig de la Via Parc de la ciutat, el segon cinturó viari que connectarà El Campello amb Elx i al seu pas per Alacant va acompanyat d’una franja verda. Un corredor verd –moltes voltes ocupat per edificis i equipaments- que va convertir esta parcel·la en un indret rodejat de cotxes. Però fent de la necessitat una virtut, l’Observatori es replega sobre si mateixa i un joc de rampes aïlla l’edifici dels cotxes alhora que és travessat pel corredor verd de la Via Parc. 

“Quan vam començar a projectar, teníem clar que l’edifici no havia de ser cap obstacle. Ara és la porta d’entrada al parc de Lo Morant i segueix el flux de la Via Parc”, explica García. A vista de pardal, l’edifici sembla una ferradura amb les seues potes clavades a la terra. Com una suau rampa, des de la cota zero fins al terrat es pot recórrer l’Observatori sense cap obstacle mentre es va desplegant el programa d’usos en xicotetes particions: aules, despatxos, tallers, biblioteca... 

“L’edifici és molt obert, protegeix però convida a entrar. Està ubicat a un entorn molt inhòspit i es convertirà en una plaça acollidora, per això a més de Medi Ambient haurien d’entrar entrar més usos culturals i socials. S’ha de convertir en l’oasi de la zona nord d’Alacant”, apunta Francisco Leiva, arquitecte del Grupo Aranea. “Quan el vam projectar, ens vam ficar en dos rols: l’enginyer que construeix una infraestructura i l’activador que pensa com es podrà intervindré a l’edifici per fer-lo més viu i complex”. Una visió de l’edifici com un ecosistema “on nosaltres només som els primers colons junt amb els bitxos”, afegeix Leiva. 

Però l’Observatori encara no està acabat. Des del 2013, la crisi immobiliària i els terminis de les subvencions han allargat fins hui la seua construcció. Ara espera una última empenta política perquè acaben les obres i comence la segona fase de la seua construcció: l’hora de la naturalesa. “La vegetació ha de colonitzar tot l’edifici perquè la vida recupere un nínxol perdut per la ciutat. Al projecte s’aprofiten tots els racons de l’arquitectura amb tres jardins: una coberta vegetal, un jardí vertical als balcons i una bassa a la planta baixa”, segons la paisatgista Marta García. Com si fóra un sandvitx, tot el que l’edifici li ha restat de superfície verda a la Via Parc, li ho torna multiplicat per cadascuna de les seues plantes. 

“Tant els jardins com l’aigua de la bassa estan pensats per generar un microclima i rebaixar la temperatura de la ciutat”, afegeix García. La mateixa geometria del paviment facilita la recollida de la pluja cap a la bassa, mentre que la depuració és facilitada per la natura: “els troncs que s’han ubicat al llindar de la bassa drenen l’aigua i les espècies que ja estan plantades, com els tifes o els joncs, són les que millor depuren l’aigua del nostre ecosistema”. De moment, cullerots i salamandres ja estan donant vida a l’Observatori i uns difusors d’aigua acabaran de donar la sensació d’un acollidor edifici flotant entre el trànsit. 

“No ens interessa un jardí estètic, la terra està viva i este edifici és per observar-la”. “Volem que els cicles naturals canvien el paisatge, no ens importa que en estiu estiga més sec i en primavera siga una explosió de naturalesa”, explica García. Lledoners i margallons completen de moment la verdor que rodeja l’edifici. Quan es reprenguen les obres, mentre es recorre l’edifici es podran observar tres ecosistemes propis de la nostra terra: el bancal -amb secà i cítrics-, l’horta –amb verdures i hortalisses- i la muntanya d’espart, que ademés fa de barrera acústica i filtre de fums amb la Via Parc. Serà aleshores quan es convertisca en un vertader observatori del medi ambient i la natura ens done una lliçó. 

“Volem que l’edifici siga didàctic, transmetre a la gent com passen les coses. No cal ser moralistes, simplement mostrar què passa quan reciclem i quan no reciclem o quin sentit té tancar balcons amb vidre per a després posar aire condicionat”. Res millor en un edifici obert a la ciutat i a la natura, allunyat de desenes de dispositius electrònics que venen sostenibilitat mentre ens atesten de dades. Ho sintetitza Marta García: “Volem evitar la saturació i recuperar la sencillesa”.