Fernando Pessoa a l’Àfrica

Des de la coberta del vaixell, el jove Fernando té la sensació d’haver perdut l’ancoratge. Fins fa ben poc, Lisboa era una talaia sòlida, estable, i els ecos del brutal terratrèmol que assolà la ciutat segle i mig abans encara li eren remots, una música llunyana i desganada que no acaba de comprendre. La mar sempre havia estat ahí, però la seua visió era com la contemplació plàcida d’un quadro d’estructura exacta i de colors canviants, una immensitat presta a desaparéixer a voluntat, només girar-li l’esquena, i tornar a tot el món càlid i sorollós de la ciutat que ja sent seua.

Però ara, i des de fa molts dies, només eixa massa inacabable d’aigua l’envolta, i la ciutat que era tot ha anat esvaint-se, difuminant-se com aquells poblets que quedaven arrere i ell contemplava allunyant-se des del carro, en les excursions pels voltants de Lisboa que feien en estiu i que Fernando recorda immerses en una llum daurada, quan son pare encara vivia. Ara només veu des del vaixell, alguns dies, fragments de costa o la silueta de menudes ciutats esguitades ací i allà, deixades caure damunt d’una terra groguenca. I qui acompanya sa mare ja no és son pare, sinó João Miguel Rosa, un comandant de l’exèrcit i cònsol de Portugal a Durban, ciutat africana on es dirigixen des de fa ja massa dies.

A pesar dels seus 7 anys, el jove Fernando ja intuïx canvis radicals en la seua vida, horitzons impensables, situacions estranyes i noves, com la de vore eixir cada matí de l’habitació de sa mare el comandant, eixe home que pareix, tot i la profanació diària, una bona persona.

Potser el jove Fernando encara ni imagina les verdors esplendoroses, luxurioses i selvàtiques que prompte haurà de contemplar. Ni la força i la fúria de les tempestes tropicals tan freqüents, que tant hauran d’impressionar-lo i que tanta empremta deixaran en ell. Tampoc sap que Durban és la ciutat més important de la província de Natal, a Sud-àfrica, i que és colònia anglesa on haurà de viure prop de deu anys, ni sospita que l’anglés serà la llengua de la seua instrucció, del seu creixement, i que es convertirà per a ell en una segona pell, un assaig primerenc de la multiplicitat d’heterònims que poblaran els seus escrits, tota eixa alteritat que suma i dividix les arestes de la seua vida, en un futur no massa llunyà.

Però ara el xiquet Fernando Pessoa només veu i absorbix l’estranyesa i l’estupor, i la verdor bellíssima i insòlita, la calor apegalosa i nova que s’adherix al seu cos com una salutació de complicitat, els crits del port i els colors de tot, i sent el pols lleument accelerat quan desembarquen a Durban els primers dies de 1896.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

@t_sabater