Enric Valor i Castalla

Són coses que poden passar. I que passen. El cas és que dimecres —no sé com— es va filtrar a la premsa d’alguna manera la identitat de l’autor i de l’obra guanyadora del XXIII Premi Enric Valor de novel·la en valencià que convoca la Diputació d’Alacant. La gala de lliurament del premi s’havia convocat a les 20:30 h de la nit, i de bon matí els mitjans de comunicació digitals ja sabien i estaven difonent als quatre vents que Vicent Usó i Mezquita, el consagrat escriptor de Vila-real, era enguany qui s’erigiria com a gran triomfador de l’Enric Valor d’Alacant amb l’obra El paradís a les fosques.

En qüestió de minuts tots els periòdics se’n feien ressò, de la notícia, en les respectives edicions electròniques. I una cosa quedava clarament en evidència: l’imporant interés comunicatiu i mediàtic que, sens dubte, el Premi Enric Valor desperta, any rere any, com a referent de prestigi màxim en les lletres valencianes contemporànies. No debades l’Enric Valor de la Diputació d’Alacant és, ara com ara, el premi literari millor dotat econòmicament del circuit valencià. I suscita —per això i per la conseqüent promoció i garantia de qualitat— una lògica morbositat entre el púbic lletraferit.

Desvelada ja de matí la incògnita de l’autor i de l’obra guanyadora, una enteranyinada temença em va començar a emboirar l’esperit a mesura que el dia avançava: l’anunci anticipat del guanyador del Premi potser faria ressentir l’afluència de públic a la gala de lliurament del premi programada a l’Auditori de Castalla. Perquè hi havia encara una dificultat afegida en la convocatòria: una d’aquelles dificultats que mai no se solen confessar en públic, però que els programadors culturals —ai!— coneixen i temen perfectament. Poca broma: per aquelles coses de l’atzar, la gala del Premi Enric Valor venia a coincidir el mateix dia —i a la mateixa hora!— que el partit de quarts de final de Champions entre el FC Barcelona i l’AS Roma. Paraules majors, per tant...

Però no... A poqueta nit totes les enteranyinades temences es van dissoldre —com un granet de sucre en un got del llet tèbia— al vestíbul de l’Auditori de Castalla. Un riu de gent, visiblement mudada per a l’ocasió, anava arribant a l’espai de recepció. Els uns i els altres s’anaven saludant amb somriures de gala sobre la reglamentària catifa roja. Per dir-ho curt: Castalla semblava Hollywood Tot eren càmeres i telèfons mòbils disparant flaixos sobre el photocall amb la inconfusible efígie d’Enric Valor dissenyada per Pau Urios. Diputats, regidors, alcaldes; escriptors, creadors, artistes; càrrecs de pes del món de la Universitat; representants institucionals de tots els partits polítics (sense excepció); i, sobretot, la bona gent de Valor, de Castalla i de la Foia de Castalla, que un any més volia tributar homenatge a la memòria, la figura i l’obra del gran escriptor castallut amb motiu del Premi que porta el seu nom. Ningú no va voler faltar a la cita —entranyable, solemne, simbòlica— d’un poble que festeja, reconeix i honorifica el seu escriptor més internacional amb fèrria i insubornable unanimitat.

Aquesta és la qüestió: ni la revelació anticipada del nom del guanyador, ni tampoc la coincidència horària amb el Barça-Roma de la Champions no van impedir que l’Auditori de Castalla s’omplira a caramull amb motiu de la gala de lliurament del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant. «Les partides es guanyen quan s’arreglen», sentencia una vella dita popular. I és evident que a Castalla les institucions públiques i l’entramat cívic havien arreglat com cal un sensacional èxit de convocatòria. En aquest sentit, és d’absoluta justícia reconéixer públicament l’infatigable treball —em consta: amb una dedicació incombustible— del regidor de Cultura de la ciutat de Castalla, Jesús López Blanco, que (conjuntament amb els membres del Centre Cultural Castellut, igualment infatigables, decidits i perseverants) s’ha dedicat amb personal afany (i una eficiència més que evident) a animar i difondre la convocatòria per tota la Foia: poble a poble, associació a associació, porta a porta, persona a persona. A ell, per tant (i a tota la gent de Valor), el merescut reconeixement —i la més sincera, sentida i afectuosa consideració.

I és que, des d’una perspectiva literària, social i institucional, el fenomen del Premi Enric Valor ben mereix una mica d’atenció. Ho pensava mentre escoltava l’actuació (absolutament espectacular) de la colla de dolçaines i percussió El Sogall, que la presentadora i conductora de l’acte, Maite Garcia Guardiola, havia presentat instants abans amb sòbria i exquisida elegància. El so nu, atàvic i penetrant de les dolçaines vibrava i omplia l’aire de la sala per damunt dels caps i els pensaments d’un públic instintivament emmudit, expectant, corprés i encongit. Els diferents passatges de l’obra Esclafamunanyes, de Saül Gómez Soler, inspirada en la cèlebre rondalla d’Enric Valor, semblaven instar tots els assistents a fantasiejar amb velles torres i castells antics; personatges meravellosos com Arrancapins, Plegallana i Passaponts; negres gegantins habitants de mons subterranis; princeses encantades protagonistes d’amors impossibles que finalment poden florir; ciutats de rondalla, com la imaginària Bucària d’Esclafamuntanyes, que ben podria ser i no ser el poble de Bocairent al país de la Mariola —de la mateixa manera que la mítica i novel·lesca Cassana és i no és, en realitat, la mateixa Castalla que dimecres acollia algunes de les més granades personalitats de la creativitat literària valenciana.

Mentre el director del conjunt musical, Jordi Sempere Azorín, traçava amb la batuta volianes de fantasia que el so indiscret de la dolçaina (la dolça aïna!) traduïa en melodies intrigants que s’escampaven per l’atmosfera de l’auditori, no podia deixar de recordar que, quan era menut, ningú no hauria discutit que el món de la dolçaina semblava inevitablement condemnat a la desaparició. Simeó de Pedreguer, i els Boronat de Callosa d’en Sarrià eren els últims xirimiters actius a la Marina. I, aparentment, ningú no els heretaria l’ofici: tot apuntava que el dia que desapareixerien, desapareixeria també amb ells el repertori de melodies que tocaven de memòria, i també el so inconfusible de les dolçaines amenitzant el paisatge d’unes festes rurals tan en procés d’extinció com la ruralia mateixa. Però no: en açò el destí s’ha demostrat rebel. Ha triomfat el bon gust, la raó, l’instint i el sentiment. I el fet cert és que, al voltant de la dolçaina com a instrument popular valencià, s’ha produït un autèntic fenomen de recuperació, reivindicació, reinvenció, dignificació, orgull, reviscolament i, fins i tot —perdoneu-me l’expressió—, abrandat i apassionat enamorament. Ecumènicament: tant en entorns rurals com a les grans ciutats. I tinc per a mi que mereixeria una profusa reflexió, en un paper a part, aquest fenomen que en les últimes dècades s’ha produït al voltant de la dolçaina, i que (ho comentava durant l’acte amb Pepe Ferrándiz, director de l’IAC Juan Gil-Albert) ha acabat desembocant en un filó d’oportunitats per a una música nova, espectacular, original, expressament escrita per a agrupacions de dolçaines i percussió —com la colla El Sogall—, amb capacitat d’amerar sentits i emocions per mitjà de nous llenguatges, noves estratègies expressives i nous universos sonors.

La bona qüestió és que —m’acontentaré ara només a constatar-ho— el de la dolçaina ha estat un moviment transversal d’èxit, satisfacció, compenetració, participació i celebració col·lectiva en la societat valenciana: com la mateixa memòria de la figura, la personalitat i l’obra del senyor Enric Valor. I això voldria destacar, precisament, de la cerimònia del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant que dimecres vam viure a l’Auditori de Castalla: que, per segon any consecutiu, amb la realització de la gala a la ciutat natal d’Enric Valor, la transversalitat i la capacitat de cooperació de la Diputació d’Alacant amb l’Ajuntament de Castalla i la Universitat d’Alacant per mitjà de la Càtedra Enric Valor han fet possible que un premi emblemàtic com l’Enric Valor s’embolcalle per fi amb una més que notable aurèola de glamour. Fet i fet, si bé es mira, resultaria impossible fer un balanç de la novel·lística valenciana de l’últim lustre sense la consideració de les últimes obres guanyadores de l’Enric Valor, que s’han convertit, sense excepcions, en veritables novel·les de referència, d’una qualitat perfectament competitiva amb la de qualsevol altre circuit literari europeu, i amb un èxit indefectiblement extraordinari quant a edicions i lectors aconseguit: tal és el cas d’El metge del rei, de Joan Olivares; No mataràs, de Víctor G. Labrado; Si ha nevat, de Paco Esteve i Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (d’Urbà Lozano); i això mateix volem augurar, des de ja mateix, a El paradís a les fosques, de Vicent Usó.  

L’encertat equilibri a què s’ha arribat en la fórmula de col·laboració entre persones i entitats per a l’organització la gala del Premi Enric Valor a Castalla va quedar perfectament definit en un comentari lúcid i distés que el diputat de Cultura, César Augusto Asencio, va fer entre amics durant el vi d’honor posterior a l’acte. Mentre l’escoltava, em semblava que encertava just al centre de la diana: «Tu saps què és l’òptim de Pareto, no? L’òptim de Pareto és un concepte encunyat per Vilfredo Pareto, un economista italià, per a referir-se a les situacions en què no resulta possible que cap part obtinga un guany superior al que ja té si no és a costa que les altes parts perden molt més. És, per tant, un punt d’equilibri òptim per al benefici comú. Podríem dir: la situació en què la suma dels beneficis de totes les parts és màxima...», s’explicava el diputat. I va sentenciar, rialler, per fi, visiblement satisfet: «Veus? Crec que la forma de col·laboració que hem trobat per a la gala del Premi Enric Valor a Castalla respon a això: a l’òptim de Pareto!» 

Cavil·lant sobre l’enginyosa reflexió del diputat després d’haver compartit paraules i complicitats amb l’alcalde de Castalla, Antoni Bernabeu (també ell lògicament radiant de satisfacció), amb el vicerector de Cultura de la UA, Carles Cortés, amb l’editor de Bromera, Josep Gregori, amb les amigues membres del jurat M. Àngels Francés i Isabel Marcillas, amb la directora de l’Àrea de Cultura de la Diputació, María José Argudo, amb el guanyador, Vicent Usó, amb regidors, alcaldes i diputats de tots els partits de l’espectre polític; i també amb els molts —i molt estimats— amics del Centre Cultural Castellut, vaig voler esperar al final del copiós aperitiu per felicitar i agrair (amb tota l’efusivitat) al regidor Jesús López Blanco l’èxit de la vetlada. Perquè la qüestió era aquesta: mentre el FC Barcelona i l’AS Roma havien disputat el primer partit per una plaça en semifinals de Lliga de Campions de la UEFA, Castalla havia disputat i guanyat —per golejada triomfal!— la importantíssima final de la Champions de l’Enric Valor. I també l’òptim de Pareto: que em fa l’efecte que és un concepte clau en la construcció de projectes sòlids i sostenibles en pro de majors i millors quotes de civilitat. 

Per això, mentre conduïa a través de la nit, de retorn a casa, amb la companyia millor —i tots els matisos del blau—, em sentia alleugerit per la dissipació de l’enteranyinada temença que de matí i a primeres hores de la vesprada m’havia emboirat l’esperit. Són coses que poden passar. I que passen. El cas és que no deixava de rondar-me pel cap, amb insistència, una idea plaent: que qui ho havia de dir, que la música de la civilitat —del futur, la felicitat i l’esperança— potser s’acabarà interpretant amb l’energia tel·lúrica i atàvica, genuïna i autèntica, verge i ancestral, vibrant i descarnada del so desafiant i penetrant de la dolçaina... Gràcies, Jesús (i tutti quanti), per fer possible dimecres tants instants de Valor: amb Castalla —poca broma— com a capital de luxe per a la novel·lística valenciana contemporània.