Els últims de Ciutat Vella

Avançar pel carrer Serrans, segons en quins moments del dia, pot ser una tortura. S’ha convertit en una artèria turística saturada per grups massius de visitants, patinets a tota virolla, vehicles de càrrega i descàrrega sempre cabrejats. Per això, quan vaig a comprar una coca de verdures al Forn de Sant Nicolau –estan boníssimes–, faig un itinerari alternatiu i passe per davant del taller de reparació de màquines de cosir de Juan Manguán. Sempre em pare uns segons per a mirar cap a dins amb simpatia. I pense: prompte em trobaré ací un lloc de menjar mexicà, semblant al que ja han obert al costat. I continue pel decorat de Cavallers. 

Hi ha algunes botigues de Ciutat Vella que m’agrada mirar sempre que hi passe per davant. Sé que en qualsevol moment seran substituïdes per absurdes i efímeres tendes sense cap arrelament ni més lògica que la del mercat: s’estilen gofres amb formes fàl·liques? Ací, davant de la basílica de la Mare de Déu, te’ls oferim. I la persona que te’ls ven igual demà està en un centre comercial que desocupada. Tu no li importes com a client –estàs simplement de pas– i ell no t’importa com a treballador –mai el trobaràs a faltar–.

En el carrer Navellos hi ha un senyor molt seriós, posat de guardapols, a la porta del seu establiment de mobles “de tota la vida”. I és com una anacronia entre guiris que demanen paella i repartidors de Glovo estressats. Sempre el mire i somric. Com mire als resistents dels comerços de la llana i dels barrets en la plaça del Mercat. O les guanteries de la plaça de la Reina i del passatge Ripalda: em pregunte què acabarà abans amb elles, si l’especulació o el canvi climàtic? En el carrer de Sant Vicent, cantó amb Sant Ferran, hi havia una històrica armeria que també venia jocs de taula. Com m’agradava mirar els seus aparadors! Ara hi ha muntanyes d’entrepans de pernil per als turistes que busquen el tòpic espanyol.

Fa un temps haguera escrit un romanç sobre la pèrdua d’identitat de les ciutats, etcètera. Però això ja està tot dit. Ara crec que només resta assistir a la transformació del paisatge urbà sense fer-nos massa mala sang. I, mentres estiguen vives les últimes botigues, estimar-nos-les, com ens estimen els resistents que defenen amb dignitat una causa perduda.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell