Grans oliveres que deixen d’esguitar el paisatge de tots els valencians per a formar part d’un jardí privat. Una pràctica depredadora i massa comuna.
Agost. Un jove solitari es deté a la vora del camí i s’assenta a l’ombra d’una olivera de tronc retorçut. Quan tanca els ulls, veu Itàlia. Li fa mal una dona en tot el cos. Delira. Mou els llavis en tràngol, “amor, de vós jo·n sent més que no·n sé”, quan de sobte, una cueta groga entra a tota velocitat entre les branques buscant refugi.
El pardalet baixa la vista a terra, però ja no troba a Ausias March, sinó la calba d’un mestre rural que, fent servir dos pedretes, explica els seus alumnes els principis de la nova teoria promulgada per Isaac Newton. Els xiquets el miren embadalits sense entendre gran cosa. Un tord fa fora la cueta i en desprén una oliva amb el bec.
Milers de sols i de llunes rodaran sobre l’olivera. Els segles un a un. Tot canviarà, vindran altres poetes, altres xiquets i altres guerres, vindran altres llengües, vindran la cobdícia i la misèria, el progrés i les columnes de pols.
Els arbres centenaris del camp valencià ho han vist tot. La seua presència tenia el valor d’una estrela fixa en el cel. De certesa de permanència i de continuïtat. Eren els escàlems repartits per valls i muntanyes al voltant dels quals lligàvem el rem de la nostra voga col·lectiva a través de la història. Aquelles oliveres homèriques eren una forma d’eternitat i resistència, de democràtica bellesa gratuïta al marge de l’escala de la riquesa humana. I ens exigien, altives i magnànimes, posar-nos en marxa per sendes i bancals per a anar a contemplar-les, a vegades després de moltes hores de marxa.
Hui també les pots vore. Però ja no en la muntanya, sinó rapades i amuntonades en camions de presoners camí del penal d’un jardí privat. O a l’altre costat de la tanca metàl·lica dels vivers, amb els braços en l’aire com en una fotografia de Robert Capa. El que no aconseguiren el raig ni la destral ho perpetra l’afany de privatització iniciat a les darreries del segle XX. En este nou món un arbre en la muntanya és un lucre cessant. S’imposa l’apetit taxidermista que més s’estima col·leccionar coses mortes que deixar-les existir fora de nosaltres.
La secreta venjança és saber que l’arbre vorà extingir-se la casa dels seus captors i continuarà coronada d’infinits dies, mentres que d’aquells que ordenaren dur-la fins allí no quedarà ni la memòria.
Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta o El mag de Montrose.