Els tres principis de la termodinàmica (i altres receptes) que t’ajudaran a mitigar el canvi climàtic

ALACANT. Encara que estem a temps de minvar els efectes del canvi climàtic, també és important el mentres tant. Els principis de la termodinàmica són les lleis fonamentals de la Física que expliquen com es transmeteix la calor entre els cossos. El més fonamental apunta que els cossos tendeixen a mantindre la seua calor en equilibri. I per això, els sahrauís beuen té calent quan pugen les temperatures.

Encara que parega que una cervesa freda ajude a portar la calor, el cert es que els primers minuts rebaixa la temperatura del cos, però de seguida l’augmenta perquè el cos humà tendeix a equilibrar la seua temperatura a la de l’entorn. Ocorre igual amb les dutxes d’aigua freda: l’efecte de frescor dura poc perquè el cos s’aclimata de seguida al seu entorn; i per això són més efectives les begudes i les dutxes a temperatura ambient.

Però més enllà de les solucions individuals, l’arquitectura —especialment els blocs de pisos construïts entre els anys 50 i els 80— es va oblidar de protegir-se d’unes temperatures extremes. Un cercle virtuós que fa que augmentem el consum energètic (qui s’ho poga permetre) i, per tant, empitjorem encara més les conseqüències de l’emergència climàtica.

La ciutat és un espai hostil per a totes les veïnes que, en un context d'emergència climàtica i crisi energètica, pateixen temperatures cada volta més extremes, sense accés a confort climàtic a casa o barris. El 2021, Espanya va patir l'onada de calor més intensa en 80 anys; aquests fenòmens s'han triplicat en només tres dècades. I les projeccions climàtiques indiquen que van camí de duplicar-se d'aquí al 2050. Sumat a això, els dies amb més demanda elèctrica a Espanya -que generalment passen a l'hivern- es traslladaran a l'estiu abans del 2050.

Davant d'aquesta situació, ciutats com Barcelona o París han pres la iniciativa d'habilitar “refugis climàtics” perquè les seves ciutadanes, especialment les més vulnerables, passen les hores més caloroses del dia a resguard. De moment, als barris perifèrics de casa nostra, és habitual trobar refugiats climàtics a centres comercials o biblioteques. En aquests casos, el veïnat fuig de la calor acatant unes polítiques espacials determinades: el consum, en el cas del centre comercial o el silenci, al de la biblioteca.

1. Per les cases que ja estan fetes

La relació entre l’interior i l’exterior és clau. I l’aïllament tèrmic —unes planxes de plàstic que es col·loquen als murs i façanes— no sempre ho és tot. Per anar fent, s’ha d’evitar l’exposició directa al sol abaixant les persianes, i si fa vent de ponent és millor tancar les finestres que deixar-les obertes. Teixits com el cotó i el lli són els millors per a llençols i cobertors. Unes bones macetes i un ventilador de sostre poden acabar d’arradonir un improvisat refugi climàtic. Gelosies, cortines i persianes metàl·liques també poden afavorir la temperatura de la casa, sense tocar ni un pam de paret.

2. Per les cases que vindran (o que es poden corregir)

Els murs de vidre haurien d’estar prohibits, encara que als rics i les grans empreses els agrade per poder vore sense ser vistos. El seu consum energètic és escandalós i no té cap de sentit amb la quantitat d’hores de sol que hi ha a la península Ibèrica. Mentres anem llevant-los, també s’ha de cuidar la orientació de les cases. 

A les últimes dècades s’han primat altres vectors enlloc de preocupar-se per donar una bona orientació a totes les cases, evitant especialment les finestres al costat sud i sense pensar que el millor aire condicionat és la ventilació creuada, quan el vent pot travessar la casa de punta a punta. S’ha de tornar als materials pesats i densos, com la pedra, el marbre i la rajola ceràmica, que no només retenen la calor en hivern i el fred en estiu, sinó que a més es fabriquen ací.

3. Unes ciutats que siguen oasi

Qui vaja de casa al cotxe i del cotxe al treball, viurà en una successiva cadena de bombolles climàtiques artificials. Però no és la majoria de la gent. Els carrers ja no estan dissenyats per a caminar la major part del dia entre maig i octubre. I això abans no passava. Als últims cinquanta anys hem fet pitjors ciutats que als últims cinc segles, per això les cases més confortables —al menys climàticament— són les dels centres històrics, on a més es pot eixir a prendre la fresca. 

A diferència de l’arquitectura més tradicional, on els carrers eren més estrets i les cases més ergonòmiques per aprofitar tota l’ombra, ara a les grans avingudes ni tan sols es pensa on plantar bé els arbres per poder permetre que ciclistes i vianants es moguen. Fins fa no massa, sèquies, fonts i llavadors completaven el nostre espai públic. Per això, recuperar-les seria essencial per poder estar al carrer, els humans i els altres animals.