Els pinars plantats des de Madrid s’assequen i és la nostra oportunitat

ALICANTE. Qualsevol viatge entre comarques fa més evident que mai el problema amb els pins. Este estiu s’ha descontrolat al Montgó, però les primeres evidències van arribar a les serres de Xixona el 2015. Des de la Vega Baja fins a l’Alcoià o la Marina Baixa es reparteixen centenars de pins marrons completament secs.

La reacció des de la Conselleria apuntava que vivim el període més sec i calorós des que tenim registres. Escarabats com eltomicus s’aprofiten de la debilitat dels pins per perforar el tronc i alimentar-se amb els seus nutrients. La secor comença per la part superior de la copa, però quan és irreversible l’única solució serà talar-los per evitar incendis els pròxims mesos.

“Des de maig de l'any passat han plogut poc més de 250 l/m2, quan la mitjana en aquesta zona supera els 900l/m2”, apuntaven tècnics del Parc Natura del Montgó fa unes setmanes. Un terç de l’aigua que plou un any habitual. “Estes xifres són més pròpies de comarques del sud d'Alacant amb paisatge semiàrid”.

Mentrestant, Acció Ecologista-Agró denunciava en maig que només a la Marina Baixa, els propers plans urbanístics a La Nucia i Benidorm preveuen tres centres comercials, vint hotels i casi cinc mil habitatges. Mentrestant, la urbanització d’un PAI a Llíber (Marina Alta) amb 500 noves cases a la Vall de Pop va començar este estiu la seua construcció sense l’informe perceptiu de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

Però si els xalets no formen part dels ecosistemes litorals valencians, sí que ho són estos pins? La majoria de plantacions semblen joves i ho són: no tenen més de cent anys. “Tenim moltíssima més superfície forestal, moltíssima més que fa 100 anys. A l'opinió pública hi ha la idea que Espanya és un país devastat, però això no és així en absolut, fins i tot tenim molt més bosc que altres països europeus”, apuntava Juan Antonio Oliet, catedràtic de Enginyeria Forestal a Madrid preguntat a un reportatge d’El País per Clemente Álvarez.

I és que encara que semblen fenòmens naturals, les dunes de Guardamar del Segura o la pineda del Benacantil són dissenys de l’enginyer Mira Botella. Nascut a Asp, va estudiar a Madrid i va treballar com a enginyer per al Govern d’Espanya. Ell va dissenyar els boscos de Guardamar —plantat per evitar que les dunes soterraren el poble— i la reforestació del Benacantil —després que el castell deixara de ser d’interés militar. A principis del segle XX, els boscos de pins eren reivindicats pels higienistes, com el doctor Rico a la ciutat d’Alacant, per tal de generar ambients frescos prop de les ciutats on respirar bé.

Amb una planificació dirigida durant els últims segles pel Govern d’Espanya des de Madrid, les plantacions de pins van proliferar per totes les comarques d’Alacant, encara que no siga un ecosistema tan habitual a este entorn. Interessos militars, l’extracció de llenya o generar una verdor a priori barata amb uns plans imposats des de centenars de quilòmetres. Una artificialitat que apunta, com indicava el catedràtic Oliet, que Espanya supere a altres països europeus en superfície forestal.

Per això, a països on el paisatgisme es desenvolupa des de fa segles com França —encara que igualment centralista— predomina el paisatge mosaic. Una idea que aposta per un paisatge diversificat on s’entremesclen boscos, cultius, zones humides i àrees silvestres on l’agricultura i la ramaderia ajuden a cuidar dels diferents ecosistemes. D’esta manera, el ramat ajuda a netejar el sotabosc o les àrees silvestres acullen pol·linitzadors que dinamitzen els cultius. Una diversificació de l’activitat que ajuda a prevenir incendis com si foren tallafocs. Fins i tot, com apuntaven al tercer episodi de la nova temporada del podcast Greuges Pendents, les plantes solars a xicoteta escala es podrien combinar en este model amb la resta d’activitats.

Els boscos de pins ajuden a l’evotranspiració que refresca l’ambient i a depurar el diòxid de carboni que s’emet a l’atmosfera. Però les grans masses forestals no encaixen al model valencià. De fet, els grans filtradors de diòxid de carboni que han desaparegut en menys d’un segle són totes les zones humides que creuaven el litoral de nord a sud. Només la marjal de Pego o les Salines de Calp, Santa Pola i Torrevella han sobreviscut al monocultiu de pins i xalets.