ALACANT. Si, si... ja sé que per a algunes persones els alacantins no són valencians, però, opinions personals a banda, el territori alacantí és valencià des de fa molts segles. I ho continua sent en virtut del que disposa l’actual Estatut d’Autonomia al seu article 2. Però girem la vista enrere, per veure on començà la relació institucional i jurídica d’Alacant amb València, o, més concretament, amb el territori del que el Cap i Casal ha sigut capital: l’històric Regne de València, actualment Comunitat Valenciana i també anomenat per moltes persones País Valencià.
A finals del segle XIII, Jaume II, aprofitant la delicada situació per què travessava la corona de Castella, arran la crisi successòria que enfrontà als nets d’Alfonso X (els infants de la Cerda) amb el seu oncle Sancho IV, va envair el regne castellà de Múrcia, del que Alacant, Elx, Guardamar i Oriola formaven part en virtut del Tractat d’Almisrà signat el 1244. D’acord amb l’historiador Juan Manuel del Estal, la conquesta començà amb la presa del castell i plaça d’Alacant, entre el 22 i 26 d’abril de 1296 i va concloure el gener de 1301, amb la capitulació de Lorca.
El castell de Santa Bàrbara passà a mans i sobirania aragonesa després de ser defés amb heroïcitat pel seu alcaid castellà, Nicolás Pérez, tal com ens ho recorda un xicotet monument existent al castell.
Però la conquesta de la plaça alacantina per Jaume II no suposà, per si sola, la incorporació d’Alacant al regne de València. Foren necessàries vàries disposicions del monarca aragonés, entre el 1296 i el 1308 per tal de materialitzar i perfilar la definitiva incorporació del territori situat entre la frontera d’Almisrà i el riu Segura al regne de València.
Prenguem un poc de perspectiva. Alacant i les terres situades al sud de la frontera Biar – Busot pertanyien, fins a eixe moment, al regne cristià de Múrcia, del que formaven part després d’haver sigut conquerit i repoblat per la corona de Castella a mitjan segle XIII. Es a dir, des del punt de vista de la sobirania eren terres castellanes i des del punt de vista territorial, formaven part d’una unitat política, històrica i cultural: el regne de Múrcia, el govern del qual fou encarregat per Fernando III a un merino mayor que posteriorment, en 1258, el rei Alfonso X va substituir per un adelantado mayor.
Tot i que no podem afirmar que Jaume II, tingues pensat des del primer moment annexionar el regne de Múrcia al de València, si que donà senyals que la vila d’Alacant havia de pertànyer a la corona. El 23 de juliol de 1296, Jaume II expedí un document prometent que ni ell ni els seus successors havien de separar mai Alacant de la “Corona regi Aragone et a dominio nostro”. La vila alacantina i el seu ampli terme veia reconegut amb aquesta disposició l’estatus reialenc, del que ja havia gaudit durant el temps de sobirania castellana.
Des d’un punt de vista jurisdiccional, entre 1296 i 1304 Jaume II mantingué un estatus diferenciat per al territori del regne de Múrcia. Al capdavant d’ell posà un procurador general (en substitució de l’adelantado castellà) i com a text jurídic bàsic atorgà l’anomenat Fuero Nuevo de Murcia, promulgat el 1296 i vigent a Alacant fins al 1308. Això vol dir que, tot i que compartien un mateix rei (Jaume II), de Xixona cap amunt, el territori era governat pel procurador general de València i es regia pels Furs, mentre que les terres situades al sud, d’Alacant cap a Múrcia, ho eren pel procurador murcià i per l’esmentat Fuero Nuevo.
Amb tot i això, Castella i al capdavant d’ella Fernando IV, no renuncià a recuperar el regne de Múrcia. Les tensions entre ambdues corones, que es disputaven el territori murcià conquerit per Jaume II, feren necessari recórrer a l’arbitri de Dionís de Portugal, l’infant don Juan i el bisbe Jimeno de Luna, que, mitjan sentència arbitral de Torrellas de 8 d’agost de 1304, tractaren de posar fi a les disputes entre castellans i aragonesos.
La solució arbitrada no fou suficient, per la qual cosa, poc després, el 19 de maig de 1305, se signà l’Acord d’Elx que fixà la frontera entre Castella i Aragó des de La Encina cap a Cieza, continuant el curs del riu Segura, entre Beniel i Oriola fins a Guardamar que quedava per a Aragó. Pel que fa al sud, els límits amb Múrcia quedaven pràcticament com romanen actualment. Localitats com Jumilla, Caudete, Villena i Sax, continuaren sent motiu de disputes entre ambdues corones, establint-se la divisió definitiva entre les actuals províncies d’Albacete, Murcia i Alacant al segle XIX.
Què passa a Alacant i Oriola després de 1305? Tot i romandre baix sobirania aragonesa, aquestes terres encara no eren part del Regne de València. De fet, tal com explica la professora Ferrer i Mallol, en un primer moment, aquest territori, definitivament esqueixat del regne de Murcia, no tenia ni nom, sent anomenat com a terres dellà Xixona o ultra Sexonam. El fet que des de desembre de 1304 i per a l’administració de la hisenda i patrimoni reial, s’anomenés un officium baiulie terre nostre ultra Sexonam, pot interpretar-se com un primer pas per a dotar al territori alacantí de personalitat institucional i política pròpia. Però, per contra, Jaume II afirmà en algun moment que un sol home devia governar el territori d’ençà i enllà Xixona. Què passaria amb Alacant?
L’any 1308 esdevingué clau per al futur polític i jurídic d’aquestes terres, que quedaren definitivament integrades dins el Regne de València, mitjançant dues resolucions de 17 i 25 de juny, en les que Jaume II decidí annexionar-les al regne valencià, passant a denominar-se oficialment part del regne de Valencia dellà Xixona, tot i que, com demostraren els treballs de Ferrer i Mallol, durant molts anys les terres alacantines al sud de la frontera Biar – Busot continuaren anomenant-se regne de Múrcia. Fou també en 1308 quan Jaume II concedí al territori alacantí els Furs de València (en substitució del Fuero Nuevo de Murcia), però ho feu respectant els privilegis i franqueses concedides amb anterioritat a les viles alacantines i permetent alguna singularitat. Entre elles, la utilització de la tafulla com a unitat de mesura de la terra.
Això explica que a la part nord de l’actual província d’Alacant s’empra la fanecada i a les terres del sud, la tafulla, com també a Múrcia. Per al professor Barrio Barrio, aquesta actitud respectuosa de Jaume II amb el dret preexistent a les viles del sud (Alacant, Elx, Guardamar, Oriola) contribuirà a la diferenciació d’aquesta part del territori valencià.
Però quedava una darrera i definitiva decisió. En l'àmbit institucional i de govern, el territori alacantí, després de ser annexionat al regne de València, romangué en un primer moment baix l’autoritat d’un lloctinent del procurador general de València, tal com va posar de manifest el professor Cabezuelo Pliego. Pocs anys després, el 2 de maig de 1313, Jaume II constituí la procuració d’enllà Xixona, independent de la de València i amb seu a la vila d’Oriola (des de 1366 la procuració passà a anomenar-se governació).
Les terres alacantines situades al sud de l’antiga divisòria d’Almisrà, mantindrien la seua personalitat territorial i institucional, dins el Regne de València, fins l’any 1707. La Nova Planta borbònica posà fi, entre altres coses, a la històrica governació d’Oriola. Les terres del sud i amb elles Alacant, iniciaven un període de despersonalització i castellanització que, malauradament, continua en l’actualitat.
* El títol de l’article es una variació del que dona nom a un llibre del professor Vicent Baydal (Els valencians, des de quan són valencians? Afers: 2016).
Jaume I.
