X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

CAFÉ DEL TEMPS / OPINIÓN

El Museu Picasso d'Altea

16/02/2019 - 

Joan Borja i Sanz

Vaig conéixer el senyor Josep Palau i Fabre a l'estiu de 1999. Tornava amb Enric Balaguer de fer un curs en la Universitat d'Estiu de Prada. Viatjàvem amb el seu cotxe, un Peogeot 206 acabat d'estrenar. I, en eixir de l'hotel, va proposar de fer una picardia:

-Xe! Vols que passem per Llançà i et presente que conegues Palau i Fabre?

-Ostres! No se'n parle més! -vaig acceptar, il·lusionat, mentre em cordava el cinturó de seguretat.

Pensat i fet. A l'hora del café Enric i jo ens presentàvem al xaletet del poeta alquimista, amic personal de Picasso, i especialista internacionalment reputat en l'estudi de l'obra del pintor. Feia poc que Enric havia publicat un llibre monogràfic sobre l'obra del senyor Palau i Fabre: Poesia, alquímia i follia. Una aproximació a l'obra poètica de Josep Palau i Fabre (1995). I, per això -i perquè, humanament, Enric és molt d'Enric-, Josep Palau i Fabre el tenia en una immillorable estima.

-Xe! Josep, bon dia! -va cridar Enric, a pulmó ple, quan hi vam arribar. I reservadament em va aclarir:- És que està una mica sord, el pobre.

-Enric! Quina sorpresa! -va celebrar el gran Palau i Fabre; alt, espigat, amb barba blanca d'ancià, però amb una vigoria sorprenent. Conservava -ulls fatigats i alhora lluminosos- el precís i indissimulable aspecte de ser una persona viscuda i important.

-Mira! Que veníem de viatge i he pensat: «Passem i saludem Josep, si està»... Et presente un amic: Joan Borja -mig avergonyit, li vaig encaixar la mà; ossuda, escrita, sàvia.

Vam seure en una terrasseta encantadora, al jardí que envoltava la casa. I l'home ens va convidar a café.

-Dalt tinc Julià Guillamon, el crític literari de La VanguardiaÉs amic. Ha vingut a remenar papers i catalogar la biblioteca... Ara li diré que baixe a saludar-vos.

Enguany, a l'estiu, farà vint anys redons d'aquella conversa. Però la recorde amb el luxe de detalls amb què es recorden els moments viscuts amb la clara consciència que són únics, autèntics, irrepetibles, memorables, privilegiats.

Josep Palau i Fabre depassava ja la vuitantena d'anys I tenia aquell dia una greu preocupació:

-Estic disgustat, Enric. Molt disgustat. S'han espatllat les negociacions que estava fent amb l'Ajuntament de tal municipi per a ubicar allí la Fundació Palau, en honor a mon pare. La cosa se n'ha anat en orris. M'han volgut prendre el pèl, i ja no me'n fio. Ara que ja m'havia decidit a muntar la Fundació, i el Museu amb la col·lecció dels Picassos, i tot, resulta que no sé on pot anar...

Amb una mirada en vam tindre prou, Enric i jo, per a entendre'ns. Sense necessitat de verbalitzar cap pensament, li vaig assentit amb el cap, conscient de l'oportunitat que s'hi havia presentat. I Enric, sempre a crits, va posar veu a la proposta que telepàticament havíem acordat. Palau i Fabre s'hi mostrava afable i receptiu, amb la mà dreta fent cova a l'orella per mirar de guanyar una mica d'audició:

-Josep! Escolta! Este xicot és d'un poble molt bonic! Molt turístic! Del sud valencià! En pla turisme de qualitat! Pura mediterraneïtat! Com Cadaqués! Altea, es diu! No sé si ho coneixes! Seria un lloc ideal per a la Fundació! I per al Museu Picasso!

A l'home se li va il·luminar la cara. Els pòmuls, tan marcats; les celles, el front clar, les bosses dels ulls. Cada facció del rostre li va somriure:

-Sí! Per què no? Si volen... Estaria molt bé, un poble valencià, per a la Fundació Palau. Altea, dius?

-Altea, sí -confirme jo, amb un somriure vanitós. Sap? Hi ha qui diu que és el millor poble del món! Si ve i el coneix, estic segur que no se'n ve allí de cap a muntar la Fundació i el Museu Picasso, i tot...

-Està al costat del meu poble -reforça de seguida Enric, que és del Castell de Guadalest-. A deu quilòmetres de Benidorm, que és la gran capital turística valenciana. I a cinquanta quilòmetres de la Universitat d'Alacant, que tu vas vindre. Veus? Si jugues la carta d'Altea jo podria estar fent costat, de prop, al projecte...

L'home s'ho veia fet. I nosaltres, també.

-I l'Ajuntament d'allí estaria disposat a...

-Segur! Ara acaba de crear-se una Facultat de Belles Arts, allí. I un Museu Picasso, per a un poble com Altea, seria una peladilla que... Xe! Mire: si vol, això dedli l'Ajuntament li ho mire jo! Em diu quines condicions voldria, i jo faig la intermediació amb l'Ajuntament.

Així vam quedar aquell dia: que jo faria gestions amb l'Ajuntament, i ell valoraria preferentment l'oferta d'Altea per a ubicar la Fundació Palau. Amb la seua sensacional col·lecció de Picasso. Recorde que, a Altea, en aquells anys, era regidor de Cultura Ximo Romà. I tot siga dit: a Ximo li va faltar temps per a entrendre que aquella era, òbviament, una oportunitat única. Em va manifestar l'absoluta disponibilitat a escoltar i atendre propostes, alternatives, requisits i condicions. I fins i tot va suggerir que un projecte d'aquella envergadura -eren temps de vaques grasses per al zaplanisme- ben justificaria sospesar l'opció d'adquirir i la rehabilitar una casa com la de les Torres Mores, o la de les Baldones, al carrer Santa Bàrbara, al cor mateix del centre històric de la població.

Més content que un gínjol, li vaig escriure immediatament a Josep Palau i Fabre... per carta postal! Va ser l'inici d'un breu intercanvi epistolar: com que el correu electrònic es trobava encara en bolquers, i el telèfon tampoc no era una opció de comunicació, tenint en compte la severa sordesa del senyor Josep Palau i Fabre, la interlocució, forçosament, va haver de ser a la manera dels antics: carta va, carta torna... La dilació entre cada missiva i la subsegüent resposta va fer que aquella relació durara algunes setmanes. «Distingit senyor...» «Benvolgut Josep» «Em complau informar-te de l’absoluta disponibilitat...» «Un interés inequívoc, confirmat pel regidor...» «Increïble potencialitat d’un lloc com Altea...» «Un Museu Picasso, al País Valencià, distanciat del de Barcelona, fóra una excel·lent opció...» «Trobe que seria una autèntica referència per al turisme cultural...» Etc.

La bona qüestió és que l'home va quedar persuadit i convençut que Altea era el lloc idoni per instal·lar la Fundació Palau. Amb totes les parts acordades, era arribat el moment que ell vinguera per conéixer la ciutat i valorar possibles alternatives d'ubicació. El creuament de cartes, per tant, s'orientava a concretar aquest assumpte de la logística: «Viatjaré amb tren...» «Molt bé. Jo aniré a recollir-lo a València...» «No, no, no: per favor, no es prengui la molèstia. M'agrada viatjar pel meu compte. He corregut tot Europa amb tren...» «No. Deveritat que no és molèstia. Hi insistisc: joaniré a recollir-lo a València...» «Que no, que no, que no...» «En fi... Si vol, vaja a Alacant i el recolliré allí...» «No, tampoc. Gràcies. Però de cap de les maneres: vull anar amb tren fins allí, fins a Altea...» «És que, mire... Resulta que per a vindre amb tren a Altea hauria d'anar vosté primer fins a Alacant, creuar tota la ciutat a peu, i agafar un trenet de via estreta, construït l'any 1914, que pràcticament té només una funció turística, perquè tarda prop de dos hores a recórrer els cinquanta quilòmetres que hi ha...»

La reacció de Josep Palau i Fabre va ser aquesta: «Però jove! M'està dient vosté que la Fundació de mon pare i els meus Picassos anirien a un lloc tan apartat que no s'hi pot anar amb tren?» No hi va haver mans. La cosa ja no va tindre solució. Josep Palau i Fabre mai no va arribar a visitar Altea -aquell lloc desconnectat del món, on la gent d’'Europa ho té tan difícil per a anar amb tren, o amb transport públic. I tinc per a mi que si aquell home haguera arribat a vindre i haguera conegut Altea, era cosa feta i segura que, amb Enric Balaguer pel mig, la Fundació Palau amb el Museu Picasso -i el mateix Jose Palau i Fabre!-, s'haurien quedat ací per sempre. Cap altre lloc del món no hi hauria pogut competir amb unes circumstàncies més propícies. Altea, en això, és infal·lible.

Vint anys després és fàcil saber, a bou passat, la successió de fets i esdeveniments: als dos anys d'allò, la casa de les Torres Mores d'Altea va ser declarada en ruïna i irremissiblement enderrocada, amb la incomplida promesa de ser reconstruïd en un futur proper. Encara ara és un solar. Un solar buit, en venda. I els alteans hem perdut -per sempre- la imatge icònica i carismàtica de elsles copuletes de les Torres Mores en els perfils del poble vell. Pocs mesos després, al maig de 2003, en canvi, es va inaugurar a Caldes d'Estrac, la Fundació Palau, que ha aconseguit posar aquest municipi del Maresme en el més prestigiós mapa cultural de Catalunya i d'Europa. El fons de pintura i escultura d'avantguarda que s'hi exhibeix permanentment inclou la Sala Estimat Picasso, amb la cinquantena d'obres de Pablo Picasso que el bon Josep Palau i Fabre havia anat adquirint, o bé va rebre de mans del mateix Picasso, durant els més de 25 anys d'estreta amistat que van compartir.

Josep Palau i Fabre es va vendre la casa de Llançà, i de seguida va traslladar la residència a Caldes d'Estrac, fins que va morir al febrer de 2008, als noranta anys. Les seues restes descansen al Cementeri Municipal de Caldetes. Si vostés consulten el web de la Fundació Palau comprovaran que en aquest poble afortunat poden vantar-se, amb justificada vanitat, del fet que: «Actualment, la Fundació Palau, després del Museu Picasso de Barcelona, és el segon museu de Catalunya amb més obres de Picasso.» Si l'opció haguera estat Altea, la col·lecció de la Fundació Palau hauria conformat, sens dubte, el millor Museu Picasso valencià.

Però no. L'opció no va ser Altea. Perquè Altea no disposava de connexions prou racionals, modernes, eficients i civilitzades amb Europa -amb València, Barcelona, Girona, Portbou, Marsella, París, el món. I el cas -un cas com un cabàs!- és que la situació tampoc no és que haja millorat massa en aquests últims vint anys.

L'assumpte de la Fundació Palau i el frustrat Museu Picasso d'Altea, per descomptat, no passa de ser una pura anècdota. És evident que el senyor Josep Palau i Fabre -l'inesperat veto del senyor Josep Palau i Fabre-, si es vol, pot ser acusat de rar, maniàtic, excèntric, injustificat, irrisori o capriciós. Però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que Altea -i qui diu Altea diu Benidorm: la gran i productiva capital del turisme valencià- no disposa d'unes infraestructures de comunicació pròpies del món desenvolupat. Com qui diu, des del temps en què el meu iaio era xiquet (l'any 1914 va arribar el trenet de la Marina a Altea; i el 1915 se'n va completar la línia fins a Dénia) que les administracions públiques no han invertit una perreta en infraestructures modernes que connecten amb decència el nostre racó de món amb els altres racons que permeten l'accés a la universalitat. Clama al cel que els ciutadans de Calp, Altea, l'Alfàs del Pi, l'Albir, la Nucia, Polop, Callosa d'en Sarrià, Benidorm, la Vila Joiosa, el Campello, Mutxamel i Sant Joan no tinguen un servei de trens de rodalies que facilite àgilment -i ecològicament!- el desplaçament de les persones. Estem parlant d'una conurbació amb centerars de milers de persones: una de les més densament poblades, pròsperes i productives.

En quin cap cap que ni Alacant, ni Benidorm, ni Elx, ni Torrevella no tinguen una connexió ferroviària directa amb l'aeroport de l'Altet? Som conscients de les oportunitats de negoci que cada dia estem perdent per no tenir operativa una infreaestructura fèrria solvent per a llançar a Europa les mercaderies desembarcades als ports valencians? Per poques nocions que es tinguen de geografia econòmica, no és evidentíssim que, amb l'operativitat del famós Corredor Mediterrani -infructuosament reclamat per terra, mar i aire-, les nostres ciutats podrien competir amb Rotterdam en la recepció i la distribució europea dels productes fabricats a Àsia i Àfrica? Com és possible que no disposem d'un Tren de la Costa que connecte Alacant i València pel litoral? És lògic que algú de Benidorm o d'Altea, per a desplaçar-se amb tren a València o Barcelona, haja de retrocedir primer fins a Alacant?

Enguany que acaba -per fi!- la pròrroga de la concessió per a explotar privadament l'Autopista AP7 s'escolten mil i una converses especulatives sobre les conseqüències benèfiques que potser tindrà l'alliberament d'aquesta via essencial per a l'estructuració i la vertebració del litoral mediterrani. A aquestes alçades de la correguda, ningú amb un mínim de decència no s'atreveix a defendre, una altra volta, l'opció d'una renovació de la pròrroga en la concessió. Senzillament: perquè hi ha la justificadíssima consciència que ja l'hem pagada prou! I a les veus minoritàries (crematísticament interessades o no) que argumenten i adverteixen sobre els suposats riscos de saturació del trànsit (riscos irreals, per cert), perquè no hi ha alternatives ferroviàries, gosaria suggerir que les solucions de futur, potser, no poden continuar per la via de les renúncies, els vicarismes, els peatges i les resignacions, sinó per la de la reivindicació, la dignitat, la decència, la inversió pública i la justícia finacera i social.

Una cultura és, també, el resultat d'una xarxa de relacions, comunicacions, connectivitats i estructures públiques de mobilitat i cohesió. Ho saben bé els qui sacrifiquen les possibilitats de desenvolupament econòmic de les «regions perifèriques» al servei d'un centralisme tossudament radial i radical: absurd, antieconòmic, insolidari, supremacista, fanàtic i delirant. Quants museus Picasso —de tot tipus i condició— haurem de continuar perdent, dia rere dia, per començar a comprendre-ho, vindicar-ho i posar-hi solució?

Noticias relacionadas

next
x