El Guernica valencià

Et venjarem. És el títol de l’obra que Joan Navarro Ramon va exposar al Pavelló de la República en l’Exposició Universal de París de 1937, al costat del Guernica de Pablo Picasso, la Font de Mercuri d’Alexander Calder, El segador de Joan Miró o el Cap de la Montserrat cridant de Juli González. Ara que es compleixen vuitanta anys d’aquella exposició i que el Guernica torna a centrar l’atenció mediàtica, just vint-i-cinc anys després de l’emplaçament definitiu al Museu Reina Sofia de Madrid, és potser el moment de recordar —i reivindicar— l’obra del genial artista d’Altea que, com la de Picasso, denunciava expressament i compromesa l’absurd i miserable dolor de la guerra, en un històric al·legat de l’art contra l’odi, la sang, la destrucció, la mort, l’aberració.

Et venjarem és —passseu-me l’expressió— el Guernica valencià. I costa d’entendre que no se n’haja aprofitat el valor simbòlic d’un quadre com aquest per a reclamar —fóra una operació «justa i necessària»— la figura i l’obra de Navarro Ramon. L’art, com el sentit de la bellesa, té —evidentment— components relatius, circumstancials i imponderables, que depenen de la subjectivitat dels ulls que miren: més o menys cultivats, sensibles i disposats a emocionar-se. Ja ho sé. Però precisament per això, amb l’únic aval de la pròpia subjectivitat, me la vull jugar apuntant ací —sense matisos ni embuts— un clar judici de valor: Joan Navarro Ramon és, possiblement, l’artista plàstic valencià més suggeridor, incitant, admirable i singular del segle XX, de Sorolla ençà.

Dimecres vaig tindre l’honor de conversar, sobre aquesta i altres percepcions, amb els mateixos hereus de Navarro Ramón: María Amparo Vázquez i Javier Barrio Navarro. Va ser a l’apartament on viuen, a la Platja de Sant Joan. Dec l’honor de tan excepcional oportunitat a la llarga i privilegiada amistat que tant ells com jo mantenim amb la directora del Departament d’Art de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, Juana María Balsalobre. En arribar l’ascensor a la seua planta, va ser María Amparo qui personalment ens va obrir la porta de casa i ens rebre amb la seua natural, refinada, exquisida i inefable amabilitat. «Pasad, por favor, pasad.» Vam franquejar l’entrada. I es va obrar el prodigi... María Santíssima! Encara en tinc els ulls plens, de llum i de bellesa! Perquè aquell luxós apartament era com una mena de santuari esplendent per a la memòria de l’artista alteà, amorosament venerada pels seus familiars: totes les parets eren cobertes per quadres amb la inconfusible creativitat de Navarro Ramon, i ací i allà els olis, els esmalts, les ceres i les litografies evocaven —formes, colors i textures inequívocament navarronianes— la rica i intrincada personalitat de l’autor.

Hi vaig fer un aprenentatge: que no cal viatjar a Florència per a patir inopinadament una síndrome de Stendhal. Aquesta pot debutar, inopinadament, un dimecres laboral qualsevol, en un apartament privat de la Platja de Sant Joan. Perquè el fet és que una tal concentració de bellesa pot produir, efectivament, elevació del ritme cardíac, vertigen i confusió. Quan María Amparo i Javier ens van convidar a seure al voltant de la taula i van servir un café amb pastissets pecaminosos, van tindre de més a més la cortesia de cedir-nos, a Juana María i mi, les cadires orientades a la mar. I la bellesa de les paraules, l’orfebreria de les culleretes, l’amor reverencial a la memòria del pintor i —òbviament— les imatges que dominaven l’estança produïren en els sentits una estranya i dolça torbació que semblava encalmar el temps. En aquell redós de món, la conversa, òbviament, va gravitar al voltant de la vida i l’obra de Navarro Ramon: Altea, els orígens, el retorn sempitern; París, la Guerra, les avantguardes; Miró, Barcelona, el noucentisme, el surrealisme; Dalí, l’onirisme; Picasso, el cubisme; l’abstracció, el descrèdit de la realitat...

Les anècdotes brollaven en el col·lotge com roselles vermelles que esguiten la felicitat d’una esplendorosa primavera. «La tia Fina era una dona forta. Valga ella el tio va poder fer l’obra que va fer.» «Tenia una fàbrica de ventiladors a Barcelona.» «Amb Joan Miró tenia moltíssima amistat: tu compta que va arribar a treballar en una escultura d’aquelles grans dins mateix de la fàbrica de la tia.» «Sí, sí: ell parlava valencià ací, català allí; però parlava poc, perquè estava una mica sord, i vivia com tancat dins del seu món interior.» «Et venjarem va ser un encàrrec de Josep Renau, que també era molt amic de Navarro Ramon, i va ser un home clau en tot allò de París.» «Ara l’obra està emmagatzemada al Museu Nacional d’Art de Catalunya.» «El tio va fer una mar de dibuixos de la batalla de l’Ebre, però els portava en una maleta i la va perdre quan es va haver d’exiliar a França»...

Admirant el blau intens de la Platja de Sant Joan, davant, i l’obra de Navarro Ramon, als costats i darrere, vaig recordar el joc d’espills que de xiquet em fascinava a la barberia del Carrasco a Altea, quan litúrgicament els pares m’hi portaven a tallar-me els cabells. Ja se sap: allò de les parets folrades d’espills confrontats que reprodueixen les imatges infinitament... I és que el joc de llums que la vesprada ens oferia, als quatre, a casa de María Amparo i Javier, em feia la sensació que reproduïa fins a l’infinit el diàleg entre la mar i l’obra de Navarro Ramon. La llum de la Mediterrània es reflectia a ulls vista en l’obra del pintor alteà; i l’obra de l’alteà semblava il·luminar, amb la humanal llum de l’art i la creativitat infinites, la mateixa riba de la nostra mar en un diàleg sense fi.

«Deixa’m, per favor, el telèfon, María Amparo, que m’agradaria tornar un dia per a conversar distesament amb vosaltres. Xe! M’encantaria fer-li una entrevista in extenso a Javier, i enregistrar el seu testimoni...» En la proposició li vaig oferir, com a penyora, un enamorament nu i sincer per la més pura mediterraneïtat. «Ja saps, em tens a Altea: per al que necessites.» Si vostés volen assaborir-ne un tast, d’aquesta «pura mediterraneïtat», a partir del 16 de juny, a la Fundació Frax de l’Alfàs del Pi tindran l’oportunitat d’admirar l’exposició antològica sobre Navarro Ramon que s’està preparant. La Mediterrània serà més Mediterrània que mai, aquest estiu, a la badia d’Altea, que és —Carmelina Sánchez-Cutillas dixit— «la casa de la mar». I ho serà —ai!— gràcies a l’autor del Guernica valencià.