M’agrada la fortor de pólvora als matins. M’agrada l’olor de fusta, poliestirè i serradura quan s’obrin els carrers. M’agrada la flaire del greix de les planxes resseques de la nit. La combinació de l’àcida transpiració i l’aire salí que ensumen els grupets que transiten les primeres llums del dia. La ciutat està muntant les festes i les hordes d’agreujats esmolen els ganivets dialèctics. Els castells de focs inesperats a les dotze de la nit que et desperten els nanos afectats de sobredosi lumínica. Els nanos que tiren masclets a doll, provocant arítmies i taquicàrdies. David Bisbal a decibels insalubres. El laberint del carrers tallats que obliga a fer dos quilòmetres extra per arribar a l’estanc de la cantonada, a pel subministrament de nicotina tranquilitzadora. La prepotència dels festers. Els monuments històrics a punt de ser llançats com un satèl·lit orbital. L’habitual brutície de la ciutat elevada a infinit. Qui pot negar aquests arguments? I tanmateix, el cos em demana festa, un xut de vitalitat destrellatada que transmuta les percepcions i fa que sigues capaç de suportar fins i tot el Paquito el xocolatero de King Africa, deuen ser coses de l’adrenalina, diuen que tot té una explicació química.
Les festes són un estat d’excepció, només es poden entendre si hi ha un consens social ampli acceptat per una majoria i suportat per les minories com la compensació d’un ordre que es restableix amb gestos de comprensió i una acció cultural que abaste més enllà dels límits de la festa. L’amargor es compensa amb una mica de sucre, tot i que hi ha qui gaudeix del sabor amarg com d’una delicatessen, una altra vegada la química al rescat.
Com se li pot explicar a algú que té la seua residència al bell mig de la gresca que durant una setmana no podrà eixir de casa, no podrà dormir, no només no podrà fer vida normal, sinó que gaudirà de 168 hores de tortura contínua? Què se li pot oferir, a banda de l’exili accidental, a costa seua, clar.
“Si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell”, va dir Sun Tzu a l’Art de la guerra, una frase molt agraïda que es fa servir sense solta ni volta, un totalitarisme més de la vida quotidiana que provoca mirades assassines i tremolors sociopàtiques. En temes de gaudi s’arriba al xoc dels totalitarismes més íntims, perquè l’espai és limitat i sempre se sobrepassen les fronteres de l’altre, encara que estem convençuts que “no fem mal a ningú”.
I, tot i això, com m’agrada mastegar una mascletà, com m’agrada menjar coca amb tonyina, bacores i soparet alacantí envoltat de la cridòria de desenes de taules bullangueres i la incomoditat de les cadires de plàstic, aquest plàstic que ens inunda com un quart regne (in)natural. La festa ha traspassat límits sostenibles, segur, i en algun moment implosionarà, escampant de vísceres de llagostí, ànima de masclet i budells de corista les parets dels edificis oficials, les entranyes de la vila i la convivència dels vilatans, i molts diran que havien avisat, la legió dels “t’ho havia dit” s’apropiarà dels focus mediàtics, els papers es tenyiran amb el vermell del foc, i ja res no serà igual. Quan passe la intoxicació, el monstre que tot s’endrapa serà només cendra i els homes i les dones esguardaran els carrers empastifats amb ulls incrèduls. Fins l’any vinent.
Les fissures sobre els cavalls de la font de Llevant obri el meló sobre la ubicació de les mascletaes alacantines