Terra cremada d’estiu. Canícula calurosa d’agost que no deixa dormir. Soroll d’avions que carreguen aigua a la mar o apiscines d’interior. Herois entre els brigades forestals, bombers, militars dela UME, serveis d’emergència i voluntariat. Tristor entre els afectats i elsque no ho són. Impotència. Imatges que ens toquen l’ànima i que les podriem tindre ací, a qualsevol dels nostres termes municipals. Sospirs i olor acendra, a fusta cremada. A pinada que no hi és. 

El foc és com un enemic íntim que cada anytorna a casa per recordar-nos que no hi fem prou. Que cal més inversió enprevenció. Que cal trobar maneres d’afrontar aquests incendis violents de grans dimensions, que durant hores i dies no podem controlar i produeixen efectes devastadors. Que ataquen paratges protegits i d’altres que no ho són. És lan ostra natura la que està en joc. I amb ella xicotetes faunes i flores que hi viuen encara al bosc, o al parc natural, a tocar de la muntanya, o a la voradel penyasegat.

Focs grans o conats de foc. Vent que fa perillar el nostre entorn. Tronada d’estiu amb trons i llamps que esperem comaigua de maig per veure si descarrega pluja però deixa enrere arbres abrassitsi foc. Temps de sequera i calor. 

Ens aixequem de la sesta o de la migdiada i envoltats per la xafogor si aquesta és especialment densa mirem de seguida capal Montgó per veure que no hi haja foc. Escoltem soroll d’hidroavió i ja sospirem amb resignació. Un altre cop. 

 Però hi ha focs i focs. Els que la naturadicta i els que són provocats per obra i acció de l’home. Aquests mereixen especial atenció. Els intencionats i els que no. Focs malaltisos de piròmans, focs d’interesos calculadors amb terres i espais encissadors, focs estúpids depuntes de cigarret mal apagades i tirades al terra o a la vora de la carreterasense miraments. Focs de barbacoes o de petards, de crema de restolls a l’estiu i de mil i una negligència més.

La natura però, és sàvia. I ho acaba regenerant tot. Això sí, sense mirar el temps. I mentrestant nosaltres veient com tresors de tota la vida perden el seu color per ser fossos a negre grisós.

L’incendi més important de l’any al País Valencià ja està extingit però darrera deixa cua per un bon grapat d’anys. Més de tres mil hectàrees afectades a Llutxent, Pinet, Barx, Gandia, Ador, Ròtova i Quatreronda. Cases i veïns perjudicats. D’animals, plantes i arbres millor noparlar. 

Qui de qualsevol de les nosaltres no ha havist algun cop un paratge cremat, socarrat, que encara fa olor a les nostresàrees vivencials. El Montgó, Bèrnia i Oltà en el meu cas. Sensació de buidor iràbia. De desert inert. D’acaballes de tot. 

 El foc això sí ens uneix a tots en qüestió d’indignació. Dóna igual Nord que Sud, Est que Oest. Risc, catàstrofe i avegades morts. Incendis com els de Portugal, Grècia o el de Califòrnia fan queels nostres semblen xicotets, però no ho són. 

 L’arc Mediterrani pateix de foc. D’incendis i canícula que deixen al seu pas un paratge desolador. I ací ens preguntem cadaany com no podem ser capaços d’aprendre la llicó.