De carrers i d’arbres

Hi havia en tot allò un cert entusiasme de nouvingut. Urbanita irredempt sense connexió ni remotament conscient amb la terra, l’afició jardinera de mon pare era un fruit casual, una conseqüència d’haver rebut per via conjugal una parcel·la al Vedat en el centre de la qual ell i ma mare construirien una casa, la segona residència somiada, el resultat d’un modest benestar, una sort de triomf dins d’una classe mitjana que es matava a treballar en pluriocupacions diverses.

El projecte de jardí envoltava la casa, i a ell mon pare va aplicar-se sense assessorament ni il·lustració prèvia. Jo recorde com un somni difús enormes arbustos de margarides que nosaltres acabaríem rebentant a pilotades, o baladres de resistències fèrries, o floridíssims rosers que pujaven per les parets que delimitaven la parcel·la, o intents no massa aconseguits de rocalles esguitades d’agrestes plantes, també maltractades pels nostres salvatges instints d’infants.

Però sobretot recorde arbres. Recorde els tres àlbers que plantà mon pare en la part de darrere, i les seues fulles redones i verdes i d’anvers blanc, i el so tan bonic que feien quan el vent les travessava en les primeres hores de les vesprades dels estius, trencant el silenci. I recorde com li va doldre haver de llevar-los, perquè s’havien fet massa grans, i les arrels amenaçaven la casa. I recorde aquell xiprer groc tan bell, tan frondós, que va fer-se tan enorme i que es veia des de lluny, i que també tingué el seu dia final per les vocacions perilloses dels seus braços subterranis, o els dos eucaliptus que en molts pocs anys assoliren un tamany descomunal, inassumible, i la pena de tots en haver de tallar-los. O la pinada que va voler fer en la part de davant, plantant ingènuament una desena de jóvens pins a una distància aproximada entre ells de dos metres, i que poc després s’haurien de sacrificar, on ara un d’ells –l’elegit, l’immortal– ocupa eixe espai on un dia van ser tants i tan jóvens. O les palmeres (encara que no són arbres), o la mimosa que va plantar al costat de la meua finestra, de flors tan belles, menudes i grogues, i que el vent trencà fatalment un any, o les oliveres, o la llimera que tanta il·lusió li feia, o la figuera aquella que tampoc va quallar.

Recorde a mon pare plantant tots eixos arbres i em recorde a mi o a mos germans ajudant-lo, regant la zona abans amb la mànega, o traent entre dos la soca d’aquells cossiols immensos per a depositar-la en el clot que ell ja havia fet. I ara imagine aquell home jove que havia eixit dels seus benvolguts carrers sense arbres que jo obsessivament, absurdament recórrec i evoque massa sovint: Murillo, Palomar, Santa Teresa, Quart, Valeriola, Teixidors, la Carda, Moro Zeid, i l’invoque ara només per a agrair-li tanta bondat, el seu record tan volgut en una infància de llum i d’arbres, en eixe paradís que encara no he perdut.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

@t_sabater