ALACANT. El dramaturg Chema Cardeña es va enamorar de Shakespeare de ben jove, quan va tindre la possibilitat de representar un Macbeth a Londres. "Com actor, vaig descobrir que tot el que posava era veritat i la millor guia a l'hora de treballar", diu. Ara ho porta terme amb Shakespeare en Berlín, l'obra que transporta l'univers de l'anglés a l'Alemània nazi.
El muntatge, que porta aquest divendres a l'Arniches, confessa que li rondava el cap des de fa trenta anys: "És una historia que sempre m’ha marcat molt". "I em feia por sobretot contar coses que no eren veritat o transformar de manera errada una realitat que no està tan llunyana encara que ho pensem", afegeix.
L’excusa de portar l'autor anglés a Berlín havia de ser potent. El creador, com recorda Cardeña, el gastaven en aquella època tant el primer ministre Churchill per animar a les tropes com Hitler per a menysprear-lo. En la funció -on reflexa el naixement, creiximent i ascens del nazisme, contant la vida d'una parella dedicada al cinema i un amic jueu que es dedica al teatre entre els anys 1933 i 1941-, "tot el que passa als personatges, té a vore amb Shakespeare".
Alemània, nazis i jueus. Cardeña assegura que tenia molt clar que "no volia fer un pamflet o maniqueisme". "És un tema que sempre m’ha fet pànic: trobar les paraules i arribar al públic d’una manera directa i tranquil·la, contant una història quotidiana, normal", subratlla. Tota eixa por que tenia va passar quan per fi va estrenar la funció, ja fa any i mig a Barcelona, "em vaig relaxar molt i, a nivell personal, és el meu muntatge que més m'ha aportat a la vida. Com si haguera fet les paus amb el meu passat i la meua consciència".
Són paraules majors tenint en compte la trajectòria d'aquest reconegut i premiat creador, com en aquest mateix que va estar nominat a tres premis Max. I el perquè d'eixa valoració, "és molt fàcil, sempre estic aprenent i em pose reptes i tractant de créixer". La perspectiva que li dóna el temps li diu que "quan més major em faig, és millor: perquè has fracassat, t'has caigut, t’has alçat...". Tot això li passa perquè "cada vegada que faig una funció em deixe un poc de la meua vida". Més en aquest cas, "sempre que l’acabe, acabe molt tocat, tant com el públic. I mai m’havia costat deixar un personatge al camerí".
En el seu cas, li ha passat amb el paper de Leo: un actor i director que sempre troba un paral·lelisme entre Shakespeare i la realitat. Tornem de nou al dramaturg anglés. Fàcil, si pensem que ell mateix reconeix que "sempre està en mi i si em perd, sempre torne a Shakespeare. Per molts segles que vagen passant sempre tornes a ell. Més que un clàssic és un amic".
La pregunta què hauries fet és la que vol fer traslladar a l'espectador. Tot sempre respectant el fet de què "la superioritat moral sempre m’ha molestat molt". Mostrant la vida quotidiana dels tres personatges "amb anècdotes xicotiues" vol mostrar que "a qualsevol persona li pot haver passat". Ell es considera "un enamorat de la història" i per això, li preocupa que ara es veuen "les mateixes condicions i les circumstàncies encara que camuflades".
"Intente dir a la funció que estes persones normals es van trobar per un moment històric que no sabien on aplegaria i es troben amb una tronà terrible", assenyala. "I el millor és que cadascun té un motiu per fer el que fa", explica, "ho he tractat d'explicar sense partidisme". Una neutralitat que pot mantindre gràcies a la distància. "Des de quin moment es pot parlar de la història? Quan estàs en un cercle la teua visió està molt contaminada per la ideologia, el moment i el sentiment de persona. Em trobe mes lliure per parlar sense entrar en lliçons ni moralina, presentant un fets que a Espanya per la meua condició i ideologia no podria".
