Benicàssim: quan un festival de música esdevé agent urbanístic - Carlos Pastor 

CASTELLÓ. L’estiu del 1995 l’antic velòdrom de Benicàssim, una enorme pista a l’aire lliure, acollia 6.000 persones al primer Festival Internacional de Benicàssim. Una zona d’acampada i uns escenaris consagrats a l’escena independent, llavors espentada pel big beat, el trip-hop i el drum&bass de Chemical Brothers, Portishead o Massive Attack. Els germans Morán, Luis Calvo i Joako Ezpeleta, residents a Madrid, van aprofitar els seus contactes a l’Ajuntament de Benicàssim per a generar un espai inèdit en l’escena musical espanyola. 

“El FIB va reconnectar amb l'esperit dels festivals de música independent de la Diputació de València, de sales com Espiral o de les festes de La Conjura de les Danses de Jorge Albi en Barraca”, explicava Jorge Martí, el cantant de La Habitación Roja, en la revista Plaza. “Si Albi haguera estat al primer FIB, hauria pensat que eixe era el seu llegat: ell va portar a Stone Roses per primera volta a Espanya”. 

Però l’eclosió del festival va aplegar tres anys després, quan el velòdrom es va quedar xicotet i van decidir traslladar-se a la vora de la carretera nacional 332. Als peus del Tossalet i rodejat de les muntanyes del desert de les Palmes, el paisatge estava conformat a principis de segle per uns bancals de tarongers travessats pel camí de Seixa i habitats pels masos del Pou, de la Pastora o de Rovira. 

Una estampa irreconeixible qualsevol juliol des del 1998. La ubicació del recinte del festival a la carretera nacional, enfront de l’Aquarama i prop del circuit de karts, va ser crucial per a l’èxit del festival. L’organització llogava any rere any (fins a 3 euros el metre quadrat) les parcel·les, que van ser desbrossades i asfaltades. Però l’estructura minifundista de la propietat dels terrenys era un fre, que prompte va intentar ser remeiat a colp d’expropiacions.

“La millor matèria prima d’Espanya és la mateixa Espanya, i els espanyols. No produïm casi res sòlid, només exprimim el territori i els seus habitants”, explica Jorge Dioni en El malestar de las ciudades. I és que la matèria prima del FIB no va ser l’escena independent valenciana, ni tan sols espanyola. 

La polèmica va esclatar el 2007, quan el 47% del públic era estranger, predominantment britànic, i l’escena espanyola i valenciana no lluïa en el cartell. “Volem arribar al màxim públic possible”, justificava José Luis Morán al diari Avui davant les crítiques del Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor.

“Un festival que fa vint-i-cinc anys que se celebra pot demostrar en xifres si ha dinamitzat o no una ciutat”, explicava el crític Nando Cruz a Sara Cano en estes pàgines. “Hi havia més bars en els anys 80 que ara. Fins i tot més grups. No només no ha dinamitzat la zona, sinó que ha provocat el contrari. Vas en el mes d'octubre i no tens llocs on tocar, a no ser que vages a El Corb, un local amb capacitat per a cinquanta persones que només pot organitzar sis actuacions a l'any, perquè l'ajuntament no n'hi permet més”.

Una idea que brolla des del 2006

El primer intent de fer-se amb la propietat del solar (usualment conegut com 'recinte de festivals') va ser de principis del 2000, en forma de PAI, el menyspreat instrument del penúltim model urbanístic valencià, de quan en quan rebia noms atractius en forma de Ciutat de... En este cas, la Ciutat de la Música. 

L’objectiu era aconseguir que “la província de Castelló siga un referent mundial al món de la música i seguir promocionant el nom de la Comunitat Valenciana per tot el món", prometia el president Camps l’any 2006 en roda de premsa. Fins i tot va anunciar l'arrancada de les obres "en mesos" i la posada en marxa del complex el 2010. Va detallar que la Generalitat invertiria 30 milions d'euros amb què es construirien un escenari fix amb aforament per a 40.000 espectadors, dos estudis de gravació, 20 sales d'assaig i tres espais polivalents per a 10.000, 5.000 i 1.200 persones, respectivament.

El projecte arquitectònic ho tenia tot pensat per a que els concerts foren gravats en alta qualitat, "així esdevindrà atractiu per a grups nacionals i internacionals a l'hora d'actuar. I podran assajar escènicament i tècnicament les seues gires”. Un projecte delirant que es va incloure en la Ciutat de l’Oci, que prometia més sòl terciari i industrial. Un projecte que mai va arribar. 

Però després de la bambolla immobiliària, el canvi en la propietat del festival i l’arribada de nous certàmens municipals, el govern municipal va impulsar la compra dels terrenys del recinte de festivals. Els 133.000 metres quadrats de l’esplanada dels concerts, més l’àrea dedicada al càmping a l’altre costat de les vies del tren sumen l’equivalent a casi 29 estadis de Mestalla. 

Amb fons municipals, provincials, autonòmics i europeus, des del 2020 el recinte s’ha rodejat d’una tanca i ha soterrat dos línies d’alta tensió. La instal·lació de pantalles acústiques, la construcció d’un pavelló per a 5.000 persones, la instal·lació d’il·luminació intel·ligent, la connexió amb carril bici o la construcció de zones verdes a l’interior del recinte han sigut els justificants per a obtindre l’última ajuda europea, de 2 milions euros. I entre els plans de l’Ajuntament per a esta legislatura hi ha aprovar finalment la urbanització dels sectors 3 i 4 per a sòl terciari, i construir allí una zona d’oci nocturn.