VALÈNCIA. Han coincidit esta temporada tres pel·lícules espanyoles que, partint d’imatges de la realitat (entrevistes, converses, imatges domèstiques, filmacions de fets o indrets), trenquen, cadascuna a la seua manera, el concepte de documental. Els seus títols són My Mexican Bretzel (Nuria Giménez Lorang, 2019), El año del descubrimiento (Luis López Carrasco, 2020) i la producció valenciana The mystery of the Pink Flamingo (Javier Polo, 2020). Per imperatius administratius i comercials s’inclouen dins de la rúbrica de documental i així les trobareu en les classificacions de premis o en les bases de dades, però ni de lluny eixa categoria les definix. De fet, documental és una paraula que es queda curta per a moltes obres audiovisuals actuals (i unes quantes des dels inicis del cinema) que se situen fora de la ficció o fan malabarismes en els seus màrgens. Per això ara se’ls posa un afegitó, documental de creació, o se solen anomenar, més còmodament, obres de no-ficció. Sí, molt mal això de fer una definició a partir d’una negació, però és que no hi ha manera de classificar-les i així ens entenem tots. Les obres mencionades són molt diferents entre sí, tant en temes com en intencions o estètica, però coincidixen a ser sorprenents i inesperades, i, juntes, mostren les immenses possibilitats del afegitó eixe, de creació, a l’hora d’oferir originalitat i mirades inèdites en un món audiovisual tan homogeneïtzat.

Dos creacions sorprenents

My Mexican Bretzel utilitza imatges domèstiques, filmades entre els anys 40 i 60 del segle passat per l’àvia de la directora, que anava sempre acompanyada de la seua càmera de 16 mm, per a construir una història de ficció, quasi un melodrama a l’estil Douglas Sirk, sense diàlegs i quasi sense música. És una obra fascinant, i ho demostra que, tot i ser una proposta tan radical, va guanyar el premi del públic en el festival D’A, que, en ple confinament, es va celebrar en la plataforma Filmin. La pel·lícula ens fa dubtar sobre què és veritat i què no i, a la fi, construïx una ficció a través d’imatges que no ho són. Què és vertader i fals en allò que estem veient? Arribar a una mentira mitjançant la veritat? En tot cas, la fascinació i la seducció que provoca el film són molt reals.

Per la seua part, El año del descubrimiento és una refutació del relat oficial de la història recent del nostres país feta des d’una molt particular utilització dels recursos audiovisuals. La càmera s’endinsa en un bar on la gent recorda algunes coses que passaren en 1992, el mateix any triomfal de les Olimpíades i l’Expo 92, com ara la reconversió industrial en Cartagena i les revoltes que provocà, que arribaren a la crema de l’Asamblea de la Región de Murcia. Durant quasi tres hores i mitja, la pantalla partida juxtaposa i fa dialogar converses del bar entre si o amb imatges d’arxiu i, amb eixa posada en escena, van eixint les moltes crisis viscudes en les darreres dècades, la pèrdua de drets laborals i ciutadans o en què ha quedat la lluita obrera i sindical. El diàleg no és sols entre les imatges: és entre el passat, el present i el futur. I, clar, entre realitat i representació.

Amb la succinta descripció que he fet de les dos, que mereixerien cadascuna articles propis, crec que queda clar que no estem parlant de pel·lícules convencionals. Són produccions amb un acuradíssim i molt meditat treball de posada en escena, guió, muntatge i estètica. Són reflexions en imatges i so. Assajos audiovisuals. I també, i això és molt important, valuosíssims exercicis de llibertat creativa. Afortunadament, ni El año del descubrimiento ni especialment My Mexican Bretzel estan passant desapercebudes en els festivals i premis, sent, com són, obres tan allunyades del concepte de cine comercial o de documental a l’ús.

A la busca del flamenc rosa

I què és The Mystery of the Pink Flamingo, a més de diferent, divertida i intrigant? Doncs un altre exercici de llibertat creativa que fa exactament allò que diu el títol: seguir la pista del flamenc rosa i intentar entendre per quins misteriosos camins s’ha convertit en una icona de la cultura pop. Segur que a casa, en qualsevol calaix oblidat, trobaran algun objecte amb un flamenc rosa. I d’això es pot fer una pel·lícula? I tant que sí. Una, a més, interesantíssima, sorprenent i molt, molt, molt entretinguda. Quasi tant com el món frívol, despreocupat i hedonista que el flamenc rosa simbolitza: platja, sol, turisme, joc, discoteques, neons, hotels, nits de festa, casinos, etc.

Però com que no estem parlant de documentals a l’ús, ja ho hem dit, seguirem les pistes a través d’un personatge de ficció (però això no era no-ficció?): un enginyer de so, interpretat pel músic Rigo Pex (conegut com MENEO), que després de topar-se per tot arreu amb el flamenc rosa comença a investigar què està passant i el seu significat. Al llarg del procés i gràcies al flamenc, resoldrà alguns problemes d’identitat i canviarà la seua vida. La investigació el porta des de l’Albufera i els seus flamencs de carn i plomes fins als Estats Units dels flamencs de neó. Pel camí entrevista a l’actor i director Eduardo Casanova i el seu gust pel rosa i el kitsch; a la influencer Pink Lady of Hollywood, el nom ho diu tot; per descomptat, al cineasta John Waters, director de Pink Flamingos (1972), o a la compositora Allee Willis, una dona captivadora que resulta ser l’autora de la famosa cançó I’ll be there for you, de la sèrie Friends (ja l’estàs taral·larejant?), entre altra gent curiosa i extravagant.

Tenim una miqueta de tot ací. Hi ha ficció, realitat, reportatge, representació. Podríem dir que és una ficció, ja que ens conta la història d’un personatge fictici i la seua evolució al llarg de la pel·lícula, però la investigació és real. De fet, és la mateixa que han fet els autors del film: Javier Polo (director, guionista i productor), Sixto García (guionista) i Guillermo Polo (director de fotografia i productor). Les entrevistes són reals, es a dir, són testimonis, i el descobriment d’algunes de les coses que ixen també és real, no està escrit abans.