ALCOI. Un artista pot defensar la seua rebel·lia des de dues vessants: l'estètica o la semàntica. Amb la paraula, o amb l'acció, els fets. No s'ha de caure en l'aparent parany que presenta aquesta dualitat. El pintor combatent és aquell que és capaç d'encarnar-les totes dues, esdevenint tot un virtuós del seu temps, i, fins i tot, dels veniders. Quelcom semblant és allò que diuen del Vicent -Sento- Masià més autèntic aquells que el van conèixer en la seua terra natal, amics i amigues d'Alcoi, ciutat on va néixer l'any 1940 i que l'ha vist marxar-se, des de la distància, a l'edat de huitanta anys.
Tot comença a filar-se, i molt prim, a un efervescent, aleshores, Grup Excursionista d'Alcoi, a l'any 1965. Entre la disparitat d'idees, surgeix una secció de caire valenciana, a mode de prolongació més "localista" de la idea de Tomás Llorens, el reconegut Equipo Crónica, que anava fent-se un lloc a la capital valenciana. "Sento Masià, Miguel Mataix i jo, que hi pertanyíem, ens vam fer amics de seguida; compartíem l'amor per una cultura i una llengua, perseguides en aquells moments". El pintor Antoni Miró va ser amic íntim de Masià. "Jo vaig ser qui va inaugurar aquellAlcoiart-1 -la seua primera mostra, per cert-, al gener; al febrer, fou Mataix, amb A-2; i Alcoiart-3, en març, ja va ser la suma dels tres", recorda Miró. La trilogia Masià-Mataix-Miró va suposar el començament d'una relació, de vegades individual, d'altres, col·lectiva, i també amb la col·laboració d'altres artistes vinculats amb aquesta branca d'excursionistes que significà un revulsiu en diversos aspectes, i que s'allargà fins l'any 1972.
"Es va acabar fent un grup amb gent que tenia interés i consciència de país, quan algú sabia 'd'algo' que tinguera a veure, donava un curset", segueix Miró. En el seu cas, i el de Mataix, l'ambició arribà fins a París, on van acabar montant una exposició al mig del carrer al no trobar cap sala que acollira la seua obra. "Que per què no va vindre Sento? Tímid? No, això ell no ho ha estat mai", reconeix de manera desenfadada Miró. Amb el seu amic que va acabar vivint a Molins de Rei -és ell qui ens confirma que ha mort a l'Hospital de Barcelona, on va ser ingressat fa més d'una setmana amb diagnosi per coronavirus-, podria, però, omplir centenars de rodets de fotografia, fets a pur color. "Estem parlant de prop de seixanta anys que no hem trencat mai la nostra relació; ha estat una amistat que ha durat tota una vida", confessa Miró. "Anàvem amb moto a qualsevol lloc, amb una vespa o una lambretta, a qualsevol exposició, enviant els quadres com podíem", recorda amb un somriure el pintor.
La relació entre els amics acabaria per resistir la distància, igual que els interessos comuns, encara que sensiblement diferents, segons Miró. "Ell va arribar a poc a poc, una mica més tard, a eixos compromisos polítics que jo tenia; érem caràcters distints, com ho som tu i jo, com deu ser", detalla. El tarannà de Masià va seguir forjant-se quan va realitzar el professorat de Dibuix i de Gravat a la Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, després d'ingressar primer, a 1958, a la Sant Carles de València. "Després d'açò últim aconsegueix una plaça en Jerez de la Frontera, i en Chiclana també va estar, posteriorment és quan es trasllada a Molins". Allí té als seus dos fills amb la seua primera dona, també alcoiana, tot i que es va casar per segona vegada i actualment vivia amb Mercé Massana.
