Avís previ, per si algú vol deixar de llegir ara mateix, això d’avui va de futbol, i dels pensaments despentinats (Lec dixit) d’un culé dolgut.

El 26 de maig de 1976, l’estadi Rico Pérez, inaugurat pel Barça el 3 d’agost de 1974, va viure el seu primer partit internacional, un amistós Hèrcules-Liverpool que els locals van guanyar 3-1. Jo, nascut el 1969, encara tentinejava a la recerca de les meues filiacions electives, i no recorde haver anat al partit del 74, tot i que mon pare era culè i herculà, no sé si perquè era massa menut, tanmateix tinc força records d’aquells dies, o perquè, per alguna circumstància no hi vam anar, o va anar el meu pare i jo no. Ara ell ja no hi és com per preguntar-li. Però sí recorde el partit del 76, vist des d’una cantonada llunyana en un estadi força ple d’un ja calorós maig. Potser jo anava amb la meua equipació blanc-i-blava de calçons negres, no ho recorde -més tard vaig fixar la meua filiació de proximitat en la franja verda del l’Elx-, però sí recorde que em vaig enamorar d’aquell equip vestit de vermell llampant, tot i perdre davant dels locals. Per tant, puc dir que abans d’heretar el blaugranisme parental, i la memòria dels Cruyff, Neeskens, Migueli, Rexach, l’alacantí Asensi i l’il·licità d’adopció Pina, el meu primer equip de veritat van ser els Reds de Kevin Keegan i John Toshack.

Per què? Qui ho sap… l’esport, i especialment el futbol, es troba ple d’intangibles que fan que un partit i una vinculació afectiva amb un club es troben en suspens permanent de la incredulitat, emparentat amb la literatura per la força centrífuga de l’arc narratiu de la pilota. El 14 d’abril d’aquell mateix any de 1976, el Liverpool i el Barça s’enfrontaven en la semifinal de la copa de la UEFA, amb el resultat de 0-1 pels Reds al partit d’anada, al Camp Nou, i 1-1 la tornada a Anfield, classificant-se l’equip anglés.

Ahir, els culès vam patir d’un absolut akelarre futbolístic al mateix estadi d’Anfield, però per a la resta del món, i també pels que mantenim aquest doble afecte, el que es va veure va ser la més gran mise-en-scène del millor espectacle futbolístic. Ple d’intangibles, per descomptat, d’aquells importants elements difícils de quantificar que componen el coneixement corporatiu de cada entitat, que el fan diferent i l’aporten avantatge davant del seus competidors, la gestió del qual es troba plena de subtileses determinants.