VALÈNCIA. Per alguna raó la paraula aguafiestas no existix en valencià. La coneixem com un préstec del castellà, on se sol fer un ús pròdig del vocable, sovint injust o desplaçat: aguafiestas acaba sent qualsevol que discrepa del sentir popular. El nostre Diccionari Normatiu Valencià recull com a entrada un desbaratafestes sense massa circulació, segurament una mera adaptació o traducció circumstancial de la paraula castellana, originària del segle XVI. Documentada ja en Cervantes, procedia del costum de rebaixar amb aigua el vi destinat a les celebracions. La singularitat d’un mot parla sempre del poble que l’ha creat, la seua absència o falta de circulació també. Si és així, han de resultar particularment difícils d’aiguar les festes valencianes.

El poble valencià és ben conegut per la seua imaginació i aptitud per a la festa. De tot el sac de tòpics i controvèrsies de què està bastida la nostra imatge col·lectiva, potser és este el tret diferencial que solem admetre de manera més pacífica i sospitosa. I el dir sospitosa no és per posar en dubte el que se’ns mostra clarament als ulls com un fet positiu, sinó perquè és la cosa més natural que un poble faça festes. El que ja no resulta tan natural és que les mostre al món per davant d’altres mèrits i consideracions. 

La universalitat de la festa

Tots els pobles fan festes. La festa és, de fet, una creació genuïna del poble, i el nostre no podia ser una excepció. Fins a quin punt un poble pot ser fecund, extravertit o insistent en la creació i celebració de les seues festes sí que és, en canvi, una qüestió de detall. Si el poble valencià es mostra extraordinari –no direm anòmal– en este aspecte, ha de ser per alguna raó que viu dins de la seua biografia i que mereixeria un estudi profund. No el tenim, fora de certes aportacions orientatives. Del que hem de partir, en qualsevol cas, és que la festa en si, inclús la festa com a manifestació popular creativa, colorista, barroca, exagerada, multitudinària i participativa, no és, evidentment, cap tret exclusiu de la societat valenciana.

En el seu magistral assaig El laberinto de la soledad Octavio Paz observa el fenomen singular de la desmesurada importància de la Festa (amb majúscula) en la societat mexicana. Per esta consideració i d’altres, el llibre va provocar la ira de la classe dirigent del seu país, que el va qualificar com “una mentada de madre”. Paz va anotar que la pobresa de Mèxic és podia mesurar pel nombre i la sumptuositat de les festes populars. Que els països rics en tenen poques, perquè els falta temps i humor. I perquè no són necessàries: les gents tenen altres coses que fer i en què pensar, i quan es divertixen ho fan de manera privada o en grups reduïts, inclús si això passa dins de places o estadis. Va qualificar les masses modernes com a “aglomeracions de solitaris”, en tant que la festa popular és eminentment participativa i en esta la persona es dissol en la comunitat, perd la seua individualitat, i al mateix temps es rescata. La Festa com a salvació antimoderna, cosa de pobres: paraula de premi Nobel.

El descrèdit i la persecució que va patir l’intel·lectual mexicà per prendre distància sobre els tòpics del seu país no és estrany, per desgràcia, en la societat valenciana. Però les festes –i els tòpics que s’hi fabriquen a propòsit– són el que són: una realitat que parla, no necessàriament malament, d’un poble i la seua història. Com destacava Paz, amb les seues explosions d’espontaneïtat –i les festes ho són– un poble es venja contra alguna cosa que l’ofega, que el limita, que el mutila. Quina cosa, depén de la història i el moment, però no el fet que unes formes morals, polítiques, jurídiques, han estat imposades contra els seus instints vitals. 

La festa com a catarsi col·lectiva

Les consideracions i estudis dels antropòlegs sobre el tema solen destacar en la Festa, com a institució humana, dos aspectes: un més contractual i antic, de ritu; i un altre més social i alhora més fosc, de regressió al buit. Associada a les primitives col·lectivitats agrícoles, la festa es presenta al principi com una despesa ritual, un malbaratament de recursos –inicialment una part simbòlica de les collites o els ramats– amb el qual l’individu es posa a resguard de l’enveja divina i humana. La festa és un banquet, un sacrifici amb el qual es compren les voluntats dels déus i els veïns en determinades dates de l’any associades a canvis estacionals i collites. A la fi, un pacte revestit de forma, un element primitivament jurídic, formatiu de civilitat. 

Però, a més d’això, o a seguit d’això, la Festa manifesta un sentit dialèctic de la vida que nega o transforma per un moment, per un dia o una nit, les pròpies normes que la societat s’imposa. Les regles de cada dia cessen: l’autoritat, la moral i les jerarquies socials queden en suspens o són substituïdes per nous codis i jerarquies; les persones, convertides en personatges, assolixen nous rols que contradiuen el seu lloc social quotidià i en certa manera es transformen o s’amaguen davall alguna forma de disfressa o de màscara –a vegades una màscara física– que les allibera de la realitat com en una funció teatral. Fins i tot l’espai i el temps són uns altres: llocs públics i privats s’engalanen i es transformen, adquirint la condició d’escenaris; el temps es viu intensament, com si no hi haguera futur, o inclús experimenta regressions a èpoques mitificades del passat. 

En ocasions la festa arriba en la seua regressió al Caos, a la pura dissolució momentània de totes les regles morals, admetent de manera fictícia –o real– tota classe de profanacions i sacrilegis, com en una revolta. A través de la festa la societat es nega a si mateixa, el poble es burla dels seus déus, dels seus principis, dels seus amos, de les seues lleis. En este sentit la festa busca deliberadament la confusió, la tornada al caos informe d’on renàixer. És una suspensió del Temps. 

Els guanys emocionals que un poble com a tal poble –o qualsevol persona satisfeta o insatisfeta– pot obtindre d’un parèntesi fester ben travat són massa golosos i evidents per a no comprendre la temptació que el parèntesi dure: “Carnestoltes, quinze voltes”, “Nadal, de mes a mes”, “Pasqua, de huit a huit dies”, “Quaresma, no tornes més”. El perill de fer-lo durar és que la festa discorre, com hem vist, amb el temps detingut, com en un somni. I, en despertar, el dinosaure de la realitat encara estarà –i més que mai– allí, com en el conte d’Augusto Monterroso. Potser la vertadera peculiaritat del poble valencià en qüestió de festes, i ara ens endinsarem en el terreny del qual ens serà més difícil eixir indemnes, ha estat trobar la solució a l’enigma del micro-conte de l’autor hondureny i conviure amb el dinosaure fora del somni. Caldrà explicar-se.