Octubre és el mes de tornar. Després de l’impetigen de l’estiu, amb la tardor fa l’efecte que es recobra, a poc a poc, la serenitat, la calma, l’ordre, la rutina, l’autenticitat, la civilitat. Al nostre racó de la Mediterrània, particularment, la llum d’octubre és —m’atrevisc a dir— la més bonica de l’any: una llum que subratlla i matisa poèticament, sense estridències, la bellesa prodigiosa de l’aigua de la mar, dels núvols del cel, de les muntanyes llunyanes; dels arbres, dels edificis, de les places, dels carrers. I, fins i tot, de la gent: les persones semblen més afables, més humanes, més íntimes, més incitants, més entranyables, més intrigants i més estimables al mes d’octubre.

 

«No t’he vist en l’Alicante Plaza», m’observava una amiga, per WhatsApp, a mitjan setembre. «No. És que m’he agafat agost i setembre de vacances», li vaig voler aclarir. «Però tornaràs?», em pregunta. «Sí. A l’octubre sempre torne...», que li responc. I la frase potser abasta, més enllà de la informació fàctica, un sentit profund, psicològic, emocional. Perquè octubre —efectivament, si més no per a mi— és el mes de tornar: de reprendre les veritats pregones de la vida. Per això li he escrit al director, Miquel González: «Aquesta setmana torne a la “seguideta” de l’article sabàtic, no?» «Sí, clar. T’esperem», em respon ell, de seguida, amb l’amabilitat de sempre. I tot seguit m’hi afig: «I tens molta matèria per tractar!»

 

«A gosades vida que sí!» Quin agost i quin setembre, collins! Tant a escala internacional com en el context estrictament valencià m’ha fet l’efecte que l’actualitat política, cultural, social i econòmica ha estat en un bollitori permanent: que, com una pell infectada per la calor, secretava i supurava execracions tòxiques sense parar. I, d’altra banda, en el pla personal, he tingut la sensació que adesiara la vida se’m mostrava en forma d’articles incitants. «Això té un article!», és el pensament que m’ha acompanyat, inevitablement, durant els dos mesos de recés periodístic, davant de cada cara i de cada aresta del panorama informatiu. «Déu meu!», m’he exclamat mentalment, mentre examinava les enquestes sobre intenció de vot que revelaven el tsunami neofeixista que ens arriba pel costat de la joventut (amb Vox com a opció destacadament majoritària entre els votants de 18-24 anys). «Maria Santíssima!», m’he dit, cada vegada que he vist imatges dantesques de les guerres que continuen corsecant la dignitat humana a Ucraïna i a Palestina. «La mare que va!», m’he dolgut, davant de les inversemblants declaracions del secretari de Guerra dels EUA, Pete Hegseth, invocant «el retorn als més elevats estàndards masculins».

 

També les temperatures sufocants i els incendis devastadors m’haurien despertat un article, per descomptat, aquest estiu. L’hauria enfocat, probablement, a partir de la calorosa experiència viscuda en les vacances familiars al Priorat. I és que, a pesar de la inclemència climàtica, vaig tindre l’oportunitat de comprovar els resultats d’una aventura econòmica que em va semblar absolutament modèlica: la de prestigiar l’activitat agrària i rural a partir de l’èxit de la Denominació d’Origen Montsant i —sobretot— de la Denominació d’Origen Qualificada Priorat. Sembla cosa de no creure, però en tot el Priorat la població no arriba a penes a les 10.000 persones i, tanmateix, el territori es troba exquisidament ordenat, treballat, cuidat, aprofitat, plantat de vinyes. Per què? Perquè el sector vitivinícola és allí perfectament viable i productiu. I  per què és viable i productiu? Perquè des de mitjan segle XX s’hi ha generat i s’ha consolidat, partint pràcticament del no-res, una importantíssima indústria del vi. I com és que s’ha generat i s’ha consolidat aquesta indústria? Perquè el conjunt del país ha sabut generar una cultura gastronòmica i enològica i la corresponent estimació pels bons vins produïts al territori propi (i no només pels vins forans, d’altres regions tradicionalment vitivinícoles). I vostés diran, carregats de raó: «I tot això que dius dels vins del Priorat, què té a veure amb la desgràcia dels incendis?» Doncs tot. Ho té a veure tot, absolutament tot. Perquè els incendis, en gran mesura, no són sinó una conseqüència de l’abandonament de les terres, dels boscos i de les muntanyes, i de la deserció respecte dels usos que tradicionalment se n’han fet. Un territori habitat —i molt més encara un territori cultivat— minimitza preventivament els riscos d’incendis descontrolats: ni que siga perquè la gent que hi viu pot alertar urgentment dels focs que s’hi produeixen, perquè humanitza les masses boscoses i perquè pot contribuir a ofegar i apagar les ignicions abans que es descontrolen de manera infernal. La cultura del camp, la cultura de la ruralitat: la cultura del sector primari és la que trontolla clamorosament en cada incendi apocalíptic que les pantalles retransmeten. I, sobre això, m’hauria encantat reportar en un article estival —que ja mai no escriuré— les converses que una nit tèbia d’aquest agost vaig poder establir amb l’alcalde de Benimantell, l’amic José Manuel Andreu Rocamora, altament sensibilitzat, com és natural, en possibles polítiques preventives que puguen evitar que l’Aitana, i la Serrella, i la Xortà i tota la vall de Guadalest siguen un dia l’escenari d’un desastre mediambiental tan consumptiu com els que enguany s’han produït a Gestoso, Benuza, Llamas de Cabrera, Yeres, Burón, Barniedo de la Reina, Uña de Quintana,  Molezuelas de la Carballeda, Puertas, A Rúa,  Larouco, Manzaneda, Chandrexa de Queixa, Oímbra, A Granxa, A Veiga, Porto, A Mezquita, etc.

 

 

Sí... M’hauria agradat tractar en un article els actius que els boscos, i els camps, i les muntanyes reporten positivament al conjunt de la societat —econòmicament, mediambientalment, paisatgísticament i emocionalment—, i també la manifesta insolidaritat amb què el món urbanita se’n desentén, de les necessitats fonamentals de la ruralia, a pesar de les aportacions essencials d’aquest última al bé comú. I, igualment, les vacances d’agost i de setembre m’han impedit de compartir públicament en aquesta tribuna les sensacions inefables que vaig experimentar a Santiago de Compostel·la, fa un parell de setmanes, en l’Encontro Galeusca 2025 exquisidament organitzat per l’Asociación de Escritoras e Escritores en Lingua Galega (AELG). Hi vaig viure instants eterns. Perquè tornar a Santiago és, sempre, constatar que les seues pedres parlen. I que expliquen velles (i belles) històries. Com explicar-ho? Arribar fins a la plaça de l’Obradoiro. Deixar-se corprendre per la bellesa de les torres de la catedral al contrallum d’un cel ennuvolat. Abstraure’s de la gent. I plorar. Plorar: plorar pel record de totes les vides que no viscudes. I també —i sobretot— per la felicitat i la gratitud de la vida que sí que tenim: per la vida que està sent, instant a instant; per la vida que flueix; per la que encara ens queda per viure...

 

Però no. Entenc que no. Intuïsc que l’amic Miquel, destre director d’aquest diari, quan em deixa caure allò de «I tens molta matèria per tractar!» no es deu referir precisament als incendis, ni a la incomprensió del sector primari, ni a la gestió dels boscos, ni al vi del Priorat, ni a les meues vacances familiars a Poboleda, ni a les guerres infinitament absurdes, ni als gestos estrafolaris del Govern de Trump, ni als meus sopars amicals en les nits tèbies d’agost, ni als sentiments íntims experimentats a Santiago... Bé, sí. A això de Santiago, potser una mica sí. Perquè l’Encontro Galeusca, com se sap, és una convenció d’escriptors i filòlegs que s’inspira en l’amor a les paraules i a l’art de les paraules, que és la literatura. I alguna cosa em diu que és precisament sobre això, sobre «la qüestió de la llengua», que Miquel deu tindre en ment que tinc «molta matèria per tractar» en aquest retorn d’octubre. I és que —ai, Senyor!— ningú que no es mame el dit pot deixar d’estar estupefacte davant dels esforços sistemàtics de conflictivització lingüística a què últimament estem assistint. I Miquel sap perfectament que, aquest de l’amor a les paraules, és sempre un tema que m’interessa. Que em commou. Que m’afecta. Que em fascina. Que m’apassiona. Que em pica i em cou.

 

No. No desatendré l’assumpte. A pesar que la situació, als meus ulls, diria que és senzilla de comprendre. Hi ha polítics amb responsabilitat de govern que se senten literalment amb el fang fins al coll i que desesperadament intenten desviar la pressió i l’atenció mediàtica amb aquest recurs recurrent, poc original —i molt indigne—, de conflictivitzar la llengua: sense sospesar degudament ni les repercussions nocives que això té per a les institucions que representen i per a la societat a què es deuen, ni tampoc el cost en termes de desacreditació política que el seu propi partit polític probablement patirà com a conseqüència d’una maniobra tan grollera i anacrònica. I amb desvergonyiment indissimulat, pontifiquen, conspiren i perpetren un destrellat darrere de l’altre en relació amb una llengua —la llengua pròpia del poble que governen!— que ni tan sols no s’han dignat a aprendre, usar, conéixer i estimar amb un mínim de decòrum. Genera perplexitat constatar que, en aquesta desesperada maniobra contra el fang que ara mateix els colga i els ofega, són capaços d’estrangular els pressupostos d’una institució estatutària com l’AVL sense el menor sentit de lleialtat institucional; de proposar impunement un canvi de nom per a l’entitat (com si no saberen que la denominació «Acadèmia Valenciana de la Llengua» és el fruit d’un consens auspiciat al seu dia  pel seu propi partit); de suggerir que deixaran d’estudiar-se en Batxillerat els autors de la literatura en valencià si no són nascuts en municipis valencians (que és tant com suggerir que Fernando de Rojas, Miguel de Cervantes o Gabriel García Márquez no s’haurien d’estudiar en literatura castellana perquè tampoc no són valencians); de menystenir i d’intentar canviar-li inopinadament l’accent al nom de la ciutat de València; de proferir irresponsablement que Alacant no és una ciutat valenciana; de subvencionar i atorgar crèdit a agrupacions lingüísticament terraplanistes (sense la menor qualificació ni fiabilitat filològica); de propugnar que les matèries lingüístiques i literàries en els dos idiomes oficials haurien de deixar de ser estimades en les proves d’accés a la universitat; de comprometre l’oficialitat de l’idioma a Europa provant de ressuscitar la vellíssima i superadíssima qüestió de la denominació de la llengua. O l’última: de presentar una campanya publicitària per al pròxim 9 d’octubre amb uns cartells que exhibeixen la paraula «visca» escrita tres voltes de manera ortogràficament incorrecta, amb ics: «vixca».

 

Deuen sentir-se molt desesperats, aquests polítics fangosos, per a aconduir-se d’una manera tan ridícula, abjecta i innoble —tan lesiva per a la seua credibilitat i la del partit que diuen representar. I dubte molt que valga la pena invertir esforços a refutar-los en cada destrellat públic que perpetren. Perquè es desacrediten ells sols als ulls dels ciutadans mínimament formats. I perquè discutir els seus despropòsits seria una manera de seguir-los el joc: d’alimentar l’estratègia infecta de conflictivització que han decidit posar en marxa. No. De cap de les maneres: no. Perquè —i aquesta potser n’és la raó principal— la llengua i la literatura més que no per a conflictivitzar han de ser sempre, al meu parer, per a celebrar. Per això, amb risc de ser excessivament prolix en aquest primer article de la temporada, els voldria parlar, més que no de «la matèria per a tractar» que fins ací he deixat insinuada, de l’acte que vaig tenir l’oportunitat de testimoniar a Alcoi, el passat dimecres, 1 d’octubre, en homenatge a l’escriptor Jordi Raül Verdú, al Centre Cultural Ovidi Montllor on, a més dels sabuts parlaments laudatoris, es va inaugurar una exposició sobre el conjunt de la seua obra.  I val a dir que la sala estava plena com un ou: amb centenars de persones de peu, deleroses de fer costat al mestre, rondallaire i escriptor.

 

 

Fa uns anys vaig escriure que Jordi Raül Verdú és un alquimista de fantasies. I dimecres, a l’hora de temptejar unes paraules, no vaig saber sinó ratificar-me en aquella mateixa idea: Jordi Raül és, efectivament —feliçment, admirablement—, un veritable alquimista de fantasies. I és que, si en l’edat mitjana els qui estudiaven i practicaven l’alquímia percaçaven l’objectiu de trobar una pedra filosofal que transformara en or qualsevol altre metall, en la nostra contemporaneïtat Jordi Raül Verdú ha pres finalment consciència que la pedra filosofal que potencialment conté la més poderosa de les capacitats per a transformar les essències de la realitat és el llenguatge. I que, amb les paraules —amb l’art i l’alquímia de les paraules que, com déiem, és la literatura—, resulta possible redefinir, repensar i reinterpretar amb ulls nous l’inefable prodigi de la vida, de manera que els fets quotidians poden esdevenir experiències emocionants; els paisatges immediats, escenaris fabulosos per a aventures trepidants; els conciutadans que transiten pel carrer, herois i heroïnes de llegenda; i els objectes comuns i ordinaris, talismans màgics capaços de mostrar nous camins, nous colors, noves sensacions, noves agitacions, noves experiències: talment com un metall rovellat i ordinari que es transmutara en or pur, esplèndid, fulgent.

 

La primera cosa que em ve ara al cap en relació amb aquestes qualitats transformadores de la realitat és que, com a docent, Jordi Raül ha exercit durant dècades la més bella i sagrada de les alquímies: que és la que permet convertir la informació en coneixement, l’experiència en valors, l’exercitació en competències, la deducció en pensament crític i, en últim terme, els individus en persones. Verdú ha sigut el mestre que totes les mares haurien volgut per a les seues filles o els seus fills. I allà on el destí l’ha portat a practicar l’exercici de la docència, ha sabut estimar i fer-se estimar pel conjunt de la comunitat educativa gràcies a les seues excepcionals facultats alquímiques.

 

També en qualitat de caçador i recreador de rondalles Jordi Raül Verdú ha excel·lit d’una manera destacada com a alquimista de fantasies. Tant és així, que ha escrit una de les pàgines més rellevants de l’etnopoètica valenciana contemporània. Perquè ell és —poca broma!— l’autor que ha aconseguit recol·lectar una major quantitat de rondalles en tota la història del folklore valencià. Si no m’equivoque, són ja vuit els llibres de rondalles espigolades en la tradició oral que Verdú porta publicats: A la vora de la llar (2001), Una nit prop del foc (2006), Això era una volta... (2014), El buscador de contes (2015), I conte contat... (2016), Contalles de iaios i iaies (2018), Contes a la fresca (2021) i Rondalles i succeïts rescatats de l’oblit (2025). I, si no m’hi descomptat, en aquests vuit llibres es poden documentar —es diu fàcil!— un total de 238 narracions tradicionals, pacientment recopilades durant més d’un quart de segle a les comarques meridionals valencianes. Heus ací, per tant, un altre vessant de l’alquímia de la fantasia que Jordi Raül Verdú ha sabut practicar amb la pedra filosofal de les paraules: transfigurar el patrimoni de la imaginació popular valenciana —just en un moment en què el canvi de paradigma en la manera de viure el sotmetia al desús, la dissolució i l’oblidança— en una obra literària que podrà ser consultada i llegida durant segles i que, conseqüentment, permetrà en l’avenir noves formes del joc de la fantasia a partir del filó més genuí i autòcton del rondallari valencià.

 

Sense abandonar l’àmbit de les rondalles, Jordi Raül s’ha demostrat també un eficient, estrenu i infatigable alquimista de fantasies en el treball d’adaptació per a infants dels trenta-sis relats que conformen el corpus de les Rondalles valencianes d’Enric Valor: L’albarder de Cocentaina (2015), I queixalets, també! i El dimoni fumador (2015), El príncep desmemoriat (2015), Història d’un mig pollastre (2015), La crida de la rabosa i Comencilda, Secundina i Acabilda (2016), El rei Astoret (2016), El jugador de Petrer (2016), Nabet (2016), El Gegant del Romaní (2017), La Mare dels Peixos (2017), La rabosa i el corb i Joan Ratot (2017), El llenyater de Fortaleny (2017), Esclafamuntanyes (2018), L’envejós d’Alcalà (2018), El ferrer de Bèlgida (2018), Les animetes i Llegenda del palleter (2018), Les velletes de la Penya Roja (2019), El patge Saguntí (2019), L’amor de les tres taronges (2019), El pollastre de festes (2019), El darrer consell (2020), La mestra i el manyà (2020), El castell d’Entorn i no Entorn (2020), El xiquet que va nàixer de peus (2020), Els guants de la felicitat (2021), El Castell del Sol (2021), Home roig, gos pelut i pedra redona (2021), Els tres plets de Pasqua Granada (2021), Abella (2022), Joan-Antoni i els torpalls (2022), Don Joan de la Panarra (2022) i Peret (2023). Es tracta, com se sap, d’una referència canònica de la literatura popular valenciana que, concebuda per l’universal autor de Castalla per a un públic lector adult en un context històric en què la censura franquista impossibilitava el conreu lliure i normal de la novel·la, resulta ara accessible —per obra i gràcia de l’alquímica intervenció de Verdú— per als més legítims destinataris de la fantasia original, que no són sinó les xiquetes i els xiquets valencians amb capacitat, voluntat i necessitat d’imaginar universos de ficció que permeten estimular, enriquir i millor comprendre la vida que comencen de viure.

 

Però en el cas de Jordi Raül Verdú, l’alquímia de la fantasia transcendeix l’univers estricte de la literatura popular i opera, més enllà dels límits estrictes de les rondalles, en la creació de noves històries meravelloses, confegides —d’una manera més o menys intensa— a partir del magma infinit de la fantasia consuetudinària. És el cas dels camins de fantasia proposats en llibres seus com Troglo i la vall de la Fantasia (1993), El misteri del Montcabrer (1994), El vellet de la Safor (1996), Els donyets del bosc (1998), El barranc de l’Infern (1998), El dinosaure del Menejador (1998), Joanet i la seua colla d’amics (2000), La xiqueta del Benicadell (2001), Mariola (2001), Jordi i el reiet sabut (2004), L’arbre misteriós (2005), La nit dels Reis Mags (2007), L’amic dels voltors (2007), Els fantasmes del Mas de Tetuan (2008), El marqués del Potet (2008), La Tia Misèria (2009), La Criadeta (2009), Peret de poca por (2009), La velleta refranyera (2010), Les entranyes del Montgó (2012), La història de Venturet (2013), L’elixir de la vall de Rojariola (2013), Aitana i el bosc encantat (2015), L’arribada dels rossinyols (2015), L’últim llop de la Serrella (2017), El tresor de la Mariola (2018), La Corriola de Cocentaina (2022), Marieta i la increïble Falcieta (2023) o El burro de la Fira de Cocentaina (2024). I la llista ben podria ampliar-se, encara, amb les adaptacions per a infants dels llibres Rondalla de rondalles de Lluís Galiana (2016), El Princepet d’Antoine de Saint-Exupéry (2023) i El robatori de Benimassot, de Manel Arcos i Martínez (2023).

 

 

Però el joc de l’alquímia de la fantasia té encara en Jordi Raül Verdú un altre vessant prodigiós: el de la seua connatural condició de narrador oral. Tots els qui han tingut l’oportunitat de testimoniar-ho saben que Jordi Raül disposa d’un do ingènit per a contar històries: per a modular la veu, per a dosificar silencis, per a gestionar les tensions narratives; per a seduir l’auditori amb paraules i gestos, per a concitar-hi les emocions més diverses; per a encuriosir, per a fer riure, per a fer patir; per a fer fruir i per a deixar bocabadat tant el públic infantil com —molt especialment— el públic adult: amb l’única condició que qui el vulga escoltar allibere a flor de pell la criatura propensa a la màgia i la fantasia que totes i tots, indefectiblement, conservem al nostre interior.

 

Perquè aquesta m’ha semblat sempre una realitat incontrovertible: que la condició humana, en essència, és feta de paraules i de fantasies. I qui més qui menys per a transitar per la vida necessita imaginar fets, éssers, coses i qualitats inexistents, que trascendisquen la realitat —i alhora ajuden explicar-la—: totes i tots havem de menester creacions, ficcions, il·lusions, somnis, delits, quimeres i utopies que ens permeten de viure, en la que tenim, altres vides de propina. I és en relació amb aquesta necessitat humana tan bàsica on diria que cal incardinar la més valuosa, important i meritòria facultat alquímica de Jordi Raül, potser superior i tot a totes les ja enumerades. És a saber: la d’exercir com a amic franc, generós i incondicional de les seues amigues i dels seus amics. I és una sort per a totes i tots els qui fa anys que hem tingut —i tenim— l’oportunitat de constatar-ho: d’assaborir-ne, celebrar-ne i festejar-ne l’amistat. Perquè quan ens trobem al seu costat, per mor de la seua capacitat per a l’estima (per a estimar i deixar-se estimar), tot sembla experimentar una benèfica metamorfosi en què, d’acord amb el principi que la bellesa rau en els ulls que miren, el món sencer —els paisatges, els camins, els successos, els pensaments, les anècdotes, les persones i les circumstàncies— sembla mudar en una realitat altra: més rica, més suggeridora, més amable, més alegre, més bella, més curiosa, més excitant, més digna, més alta, més clara, més atractiva, més benèvola. Més humana. Més fantàstica.

 

Enhorabona per tan merescut reconeixement, estimat. I gràcies de tot cor per l’alquímia de la teua fantasia, que —ja ho veus— té la facultat, senzillament, de fer una mica millor la nostra realitat: la nostra societat, la nostra cultura, la nostra literatura, la nostra personalitat, la nostra amistat, les nostres vides. Que continue el prodigi. I bona cosa d’anys —i de conferències, i de llibres, i d’espectacles, i de converses, i de camins, i d’amistats— que puga persistir la teua màgia. Perquè la resposta millor contra qualsevol temptativa de conflictivització diria que és, precisament, la de la celebració. Solemnitzar tot allò que tu i la teua obra representeu: l’amor i l’art de les paraules, l’educació, la fantasia, la il·lusió, el coneixement, l’amistat i l’afecte. I em naix del cor de fer-ho, ara que torna octubre, amb tres visques ben escrits: «Visca, visca, visca!»