El 68 % dels jóvens està insatisfet amb el funcionament de la democràcia, i la meitat demana “mà dura”, segons l’informe Jóvenes Españoles 2026 de la Fundació SM. Cada vegada que ix una dada com esta, busquem la causa en els jóvens: les xarxes, la desinformació, la desmemòria, la polarització…
Però la desafecció afecta molta més gent. Durant el segle XX, la vida tenia un sentit compartit: estudiar, treballar, esforçar-se, comprar una casa i que els fills visqueren millor. La faena, el mèrit i l’esforç ordenaven la vida de casi tothom. Hui eixe ordre ha deixat de funcionar. La desafecció s’accelera amb profundes crisis del sistema com el cribatge del càncer, els accidents ferroviaris o la crisi de l’habitatge. Mentrestant, els partits del govern segueixen en bucle que Espanya té la millor sanitat pública o l’alta velocitat més gran del món. Un escenari ben paregut al del 2010, on el poble va ser culpabilitzat per la crisi financera. Encara que els mitjans de comunicació i les xarxes socials performen un aparent estat d’opinió, el que aparega a les nostres pantalles no vol dir que siga “la realitat”. La desconnexió és ben profunda.
L’empresària María Álvarez explica en Hijos del optimismo que encara depenem de la faena per a saber qui som en relació amb els altres. Al mateix temps, la faena aporta cada vegada menys valor real. Si el sentit de la vida depenia de la faena, i la faena ja no dona una vida digna, moltes persones es queden sense saber per a què s’esforcen. La política que prometia eixe camí perd la confiança de la gent, tinga vint anys o cinquanta.
Daniel Markovits, professor a l’Universitat de Yale, afegix que el reconeixement s’ha concentrat en uns pocs llocs de treball molt ben pagats. La classe mitjana es queda sense ingressos, poder ni prestigi, i tots patim jornades esgotadores. Per a Markovits, això porta la classe treballadora a rebutjar les institucions democràtiques.
El rendisme agreuja aquesta situació. Els estalvis acumulats durant dècades no troben inversions productives i busquen rendes, sobretot en la vivenda. Qui va heretar cobra cada mes una part del sou de qui ha arribat després. Moltes vides es passen treballant per a pagar la renda d’un altre, que la cobra sense cap mèrit. La lluita contra el rendisme té una llarga història. En 1931, a Barcelona, 100.000 famílies de classe treballadora van deixar de pagar el lloguer en una vaga convocada pel sindicat de la construcció de la CNT i encapçalada per les dones treballadores de la perifèria. La vaga va acabar amb l’acord de gener de 1932 amb els xicotets propietaris per a abaixar el preu dels lloguers.
- Vinyeta de Rebel·lió - La vaga de lloguers del 1931, de Francisco Sánchez i Anapurna
Esta crisi es pot acabar amb un gir autoritari capitanejat pels ultres. Tindria conseqüències socials, perquè ens tornaria dècades enrere, i conseqüències econòmiques, perquè concentraria encara més la riquesa en mans d’uns pocs. O pot acabar amb un gir postcapitalista: repartir la faena, el temps i els recursos, garantir la vivenda com un dret i reconéixer el que cada persona aporta als altres, dins o fora d’un contracte. Cuidar, ensenyar, crear o participar a associacions també són mèrits. Álvarez proposa que el valor de les persones deixe de dependre de l’ocupació.
Aquest dimecres, 11 de novembre, sindicats de llogateres i sindicats laborals convoquen una vaga general per la vivenda i els salaris. Secundar-la és una manera de triar el segon camí i de dir que una vida no pot consistir a pagar la renda d’un altre.
