El hombre que embotelló el sol, el documental d'Óscar Bernàcer de 2016, construeix el mite de com Pedro Zaragoza, alcalde de Benidorm entre 1950 i 1967, va aconseguir convertir el sol i la platja en un producte comercialitzable. A Benidorm, com a la resta de la costa valenciana, la gent menjava del que criava i anaven a banyar-se tres dies en tot l’estiu. Tenia valor el bancal, no la platja.
La mà d’obra d’una fàbrica es pot traslladar de país per abaratar recursos: els recursos naturals no. Zaragoza els va empaquetar, els va posar preu i els va vendre per tota Europa amb campanyes de promoció que anaven des de cartells a mig continent fins a l'enviament de branques d'ametler en flor a Lapònia en ple hivern. Va nàixer així el model turístic de Benidorm.
Ja als anys 70, però, dos investigadors van advertir dels costos d'eixe model. El sociòleg Mario Gaviria i el seu col·laborador José Miguel Iribas van estudiar el litoral valencià i van documentar que el creixement urbanístic no era neutre: la urbanització extensiva que consumia territori de manera irreversible, l'ocupació generada era precària i estacional, i els beneficis es concentraven en pocs propietaris mentre els costos els pagàvem tots, com la potabilització i depuració d'aigua, l’ús de les infraestructures o la degradació del recursos naturals. Gaviria, que valorava la densitat vertical i eficient de la ciutat d'hotels de Benidorm, era en canvi molt crític amb la urbanització dispersa de xalets i apartaments que ja s'estenia per la costa, vertebrada per una nova autopista amb un traçat que considerava terrible.
No els vau escoltar. Dècades després, entre la bombolla immobiliària i el post-covid, el País Valencià va consolidar la pitjor versió possible del turisme: una aposta irreversible pel residencial i els allotjaments turístics. Vivendes tancades mig any, edificis sencers convertits en hotels sense recepció, sense personal i sense serveis, i al voltant només supermercats oberts 24 hores. Un model que expulsa veïns dels seus barris, genera poc d'ocupació i de baixa qualitat, i deixa la mínima part del valor al territori.
Cal redissenyar el model, i hi ha eines concretes. La primera: eliminar els allotjaments turístics i prioritzar els hotels i les residències. Generen ocupació estable i serveis de valor afegit al voltant per damunt de l'allotjament turístic, que no genera quasi res. La segona: una taxa turística que alimente un fons d'inversió valencià destinat a reorientar el model productiu cap a sectors de coneixement arrelats al territori. A voltes s’apunta que la taxa turística hauria de fer-se servir per pagar els costos negatius del turisme, però el que necessitem és posar els diners en deixar de dependre del turisme.
Una taxa turística valenciana amb tarifes homologables als nostres competidors directes com Croàcia, Costa Blava o Catalunya, sent extremadament prudents, recaptaria entre 35 i 100 milions d'euros anuals sobre uns 45 milions de pernoctacions reglades. En una dècada: un fons de 600 a 1.000 milions per reorientar el model productiu, pagat íntegrament pels ara deu milions de turistes que acollim cada any. El doble de la població empadronada.
Al 15-M, l'esquerra tenia dos models de referència: el fons sobirà noruec, que inverteix els beneficis del petroli per garantir les pensions de les generacions futures, i Islàndia, que va deixar caure els seus bancs i va jutjar els seus banquers en lloc de rescatar-los amb diners públics. Eren idees utòpiques per una raó estructural: el turisme no és equivalent al petroli. El petroli és un recurs d'altíssim valor afegit que un estat pot nacionalitzar i gravar generant excedents enormes amb poca mà d'obra; el turisme és intensiu en treball, de marges baixos, dispers en milers d'empreses xicotetes i impossible de "nacionalitzar". No podem copiar Noruega. Però sí que podem fer-nos la seua pregunta: quina part de la riquesa que genera el nostre recurs natural estem aprofitant per a deixar de dependre d’ell?
