La setmana ha vingut carregadeta d’esdeveniments socials i polítics que mereixerien reflexions, comentaris, valoracions. Des del primer aniversari de la Dana i l’homenatge a les víctimes fins a la l’interrogatori de Pedro Sánchez al Senat, tot passant pels rumors de postulació de Vicent Mompó com a pròxim candidat del PP a la presidència de la Generalitat, per les expectatives que genera la imminent declaració de la periodista Maribel Vilaplana en seu judicial o per l’espantada vergonyant —vergonyantíssima!— que acaba de perpetrar la Universitat Miguel Hernández amb l’anunci que abandonarà de la Xarxa Vives d’Universitats. En tots aquests assumptes m’hauria agradat temptejar una opinió o una altra. Però no: la notícia que m’ha semblat més important aquesta setmana, amb diferència, enmig de l’efervescent confusió mediàtica en què últimament vivim permanentment instal·lats, no és cap de les apuntades, sinó una altra de molt diferent, que a penes no ha ocupat temps ni espai en ràdios, periòdics, televisions i xarxes socials. Destape cartes: l’èxit d’una teràpia gènica experimental denominada DB-OTO, que ha fet possible que xiquets que patien una sordesa profunda per raó d’una malaltia genètica hagen pogut millorar de manera evident les seues facultats auditives, fins al punt que en alguns casos s’hi ha arribat a aconseguir una capacitat auditiva plena, completament normal.

El fet, si bé es mira, és absolutament prodigiós. El xiquets tractats van nàixer amb una anomalia genètica que produeix deficiència d’ortofelina, una proteïna essencial per a la transmissió sinàptica de les cèl·lules ciliades sensorials de l’oïda. I és aquest dèficit d’ortofelina el que causa sordesa congènita en les criatures. La teràpia gènica experimentada, DB-OTO, consisteix a inocular un virus que repara la disfunció genètica implantant un ADN complementari amb la informació necessària per a la sintetització de la proteïna estratègica en qüestió, l’ortofelina. Ja ho veuen: pura enginyeria genètica. I un resultat absolutament prodigiós. Perquè amb una única injeccioneta a l’interior de la còclea (un caragolet que es troba a l’orella interna), les criatures que fins ara estaven condemnades a la sordesa per a tota la vida podran disposar del benefici de poder sentir la remor de les ones del mar, o la música de Vivaldi, o la glòria d’un «et vull» o un «t’estime» en boca de les seues futures parelles.

Aquest espectacular èxit de la teràpia gènica DB-OTO en casos de sordesa hereditària s’acaba de publicar en la prestigiosa revista The New England Journal of Medicine i no és sinó una mena de «punta d’iceberg» respecte de la revolució espectacular que, en el terreny de les ciències de la salut, resulta lícit d’esperar de la mà de la revolució genètica. Saber llegir el codi de la vida —aprendre a seqüenciar i interpretar la informació genètica— ha estat, sens dubte, un dels més importants salts qualitatius que la humanitat ha aconseguit en la història de la ciència. Però el benefici de les possibles aplicacions d’aquest coneixement en el terreny de la medicina —que és el terreny de la viabilitat de la vida i de la qualitat d’aquesta— es multiplica ara exponencialment gràcies a les possibilitats que recentment s’han obert en matèria de suplantació, complementació i edició genètica: amb la facultat de poder tallar, corregir, reparar i reescriure la seqüència de nucleòtids que conformen la doble cadena de l’ADN que conté la informació genètica d’un individu i que enclou, en conseqüència, tots els secrets del desenvolupament, totes les incògnites de la biologia, tots els misteris de la vida.

Ningú no podria vaticinar en el dia d’avui on és que ens podrà portar, en un futur immediat, la revolució genètica que s’augura. Però ja en el present les teràpies gèniques comencen a ser una realitat que salva vides o les millora de manera absolutament essencial. I val a dir que les teràpies de reemplaçament o de complementació genètica com la DB-OTO que ara s’ha presentat en societat no són res comparades amb la potencialitat de la tecnologia CRISPR, que no se centra ja a reemplaçar o a sobreexpressar el material genètic, sinó a alterar, corregir o editar els gens defectuosos responsables de les malalties. Ni la més febril i agosarada de les imaginacions no ho hauria pogut somniar, això, fa a penes una trentena d’anys!

Diria que això que ha passat aquesta setmana és el signe del temps que vivim: mentre l’actualitat mediàtica se centra en el fang de les disputes polítiques, les guerres abominables i les polèmiques raquititzants, la ciència continua fent camí amb èxits rutilants, fascinants, esplendorosos. I ens sentim commoguts, desconcertats i una mica estupefactes quan comprovem que, al mateix temps que la condició humana és capaç d’encarar les ventures més excelses pels viaranys del coneixement i la tecnologia, no deixa de ser igualment capaç de reproduir els fets, les qualitats, les actituds i les ideologies més indignes, sòrdides i execrables. Fa la sensació que vivim una festa lluminosa del progrés, del discerniment i de l’esperança mentre, alhora, i en paral·lel, assistim igualment a un fosc revifament del fanatisme, el totalitarisme i la intolerància.

Ho hem pogut constatar, precisament aquesta setmana, en una universitat com la d’Alacant, que passarà sens dubte a la història de la ciència per ser el centre on el senyor Francis Mojica va dur a terme la investigació bàsica que ha permés de desenvolupar, precisament, la tecnologia CRISPR adés al·ludida, que amb tota seguretat revolucionarà els coneixements, els recursos i les possibilitats de les ciències de la vida. Veure que l’espai sagrat —noble, divers, plural, tolerant, digne, amable, acollidor, integrador i fructuós— del campus universitari alacantí va ser profanat violentament i barroera per una colla de joves neofeixistes per adorar fanàticament un boquimoll oportunista profeta de la burrera em va procurar una consternació d’una magnitud quasi tan important com l’admiració que fa anys que professe pels avanços científics del senyor Mojica.

Sí. Sens dubte. El nostre és un present fet de contrastos, de confusions, d’incerteses. I en aquest context de batibulls i guirigalls, només albire a comprendre una seguretat, una certitud, una evidència. I és que els avanços científics propiciats pels treballs d’investigació del professor Mojica romandran per sempre i propiciaran l’oportunitat d’un món millor, mentre que la violència auspiciada pels fanfarrons neofeixistes promotors del vandalisme resultarà, en el millor dels casos, patèticament eixorca, agenèsica, estèril. És aquesta la idea que m’aconsola: que la ignorància es dissipa, prescriu, passa, s’oblida; i que, per contra, perduren sempre els beneficis de la curiositat, de la raó, de l’enteniment, de la creativitat, de la reflexió, del sentit crític, del coneixement. I que, al capdavall, per damunt l’esperit de la conflictivitat, de la distorsió i de la bel·ligerància, prompte o tard s’acaba imposant l’esperit conciliador, productiu i benèfic de la ciència.