Hi ha debats que són sempiterns: que tornen a posar-se d’actualitat amb cíclica regularitat. I el de la violència bel·licista n’és un. Al nostre racó del món semblava arraconat, caducat, feliçment superat. Però no. Ha tornat. I personalment em produeix la tristíssima sensació de no haver avançat gens, d’entropessar una vegada i una altra en la mateixa dura i absurda pedra, de restar estancat en la gris indecència de sempre. Recorde que en els meus anys d’universitari dedicava hores i més hores d’oci a discutir amb altres joves si la violència extrema era o no justificable com a forma legítima de defensa.

 

—En quines situacions és lícit matar algú? —en podia ser la pregunta retòrica de partida.

 

I el jove que jo era no es movia mai ni un mil·límetre d’una única, decidida, convençuda, senzilla i extrema posició:

 

—Mai —n’era la resposta.

—Mai? —s’escandalitzaven els joves ultraconservadors, hereus del nacionalcatolicisme franquista, que en aquell temps no s’amagaven ni de defendre públicament, fins i tot, la conveniència de fer servir la pena de mort.

—Mai! —em refermava jo, convençudament—. La vida humana és un bé suprem. Cap causa, cap raó, cap valor, cap idea ni cap principi moral val més que una sola vida humana!

 

Encara ara, més de trenta anys després d’aquelles discussions, em sorprén que el meus interlocutors d’aleshores s’entestaren a contradir aquest principi essencial de rebuig radical de la violència i de defensa aferrissada del respecte a la vida. Sobretot perquè coincidia que els més abrandats defensors de l’exercici de la violència com a estratègia de defensa eren alhora catòlics amb un profund sentiment religiós.

 

—No. Mai —s’hi feia fort, el jove que jo era—. Ningú té el dret de matar una altra persona, en cap situació ni en cap circumstància. I vosaltres, que sou tan creients, tan de «la santa Mare Església catòlica, apostòlica i romana», faríeu ben fet d’atendre el precepte del cinquè manament de la Llei de Déu: «No mataràs!»

 

 

Aleshores, com és lògic, començaven les protestes, les indignacions, les ironies i les suades suposicions rocambolesques de sempre per part dels qui defenien la necessitat de la violència amb finalitats preventives, defensives, reprensives, repressives, justicieres o simplement venjatives:

 

—Imagina que entra algú a ta casa amb una arma i que li apunta al cap a ton pare o a ta mare; que es tracta de la vida de ton pare o de ta mare, o la del criminal que ha entrat dins de ta casa decidit a matar-vos —començava un.

—Suposa que interceptant un terrorista amb una bomba a l’interior d’un avió pots salvar les vides de tots els passatgers, gràcies que tens a mà una arma amb la qual només tu pots matar el terrorista. No preferiries salvar les vides de tots els altres, abans que no la vida del terrorista criminal? —proposava un altre.

—Si algú haguera matat el teu germà o la teua germana, ja veuries que prompte se t’acabava la candidesa... Segur que voldries veure l’assassí pagant el seu crim amb pena de la vida! —gosava judicar un tercer—. Clar, home! Mentre no et toque de prop, és molt bonic dir això que tu dius, que matar mai no és lícit. Però...

 

Però jo, que aleshores ja era tan tossut com ara, resistia tota aquesta mena d’envestides dialèctiques amb un somriure beatífic, indolent, indiferent. I acabava reafirmant el meu taxatiu principi:

 

—Mai. Mai de la vida. La vida és sagrada.

—No m’ho crec. Si et vegeres en una situació extrema, en què hauries de triar entre la vida de ton pare, o la del teu fill, i la vida d’un criminal, deixaries de banda el teu pacifisme i no dubtaries a matar-lo... —s’hi enrocaven, una vegada i una altra, els meus opositors.

 

Potser tenien raó: sotmesa a una situació límit, ningú no sap quines barbaritats pot acabar fent una persona. Perquè totes les persones som capaces de les coses més excelses i de les més abominables segons les circumstàncies. D’acord. Tanmateix, es mire com es vulga mirar l’assumpte, si hi ha criminals és perquè encara hi ha qui no acaba de comprendre que la vida és sagrada. I l’espiral de la violència continuarà creixent sempre mentre no triomfe definitivament una cultura de la pau: perquè sempre hi haurà algú que es lucrarà fabricant i comercialitzant armes i que, tot apel·lant al «dret de defensa», proveirà al personal d’artefactes eficientment pensats i dissenyats per a mutilar i esventrar cossos, per a perforar cranis i esclafar cervells, per a fer vessar sang i apagar definitivament als ulls d’algú la llum de la vida. I si hi ha una cosa certa és que allà on hi ha armes hi haurà indefectiblement el perill que algú les puga fer servir. Els EUA són un bon exemple d’això. La controvertida llibertat de la població per a accedir indiscriminadament a rifles, pistoles i escopetes per a —suposadament— exercir la «defensa pròpia» es va saldar el passat any 2024 (atenció a la xifra!) amb un total de 40.962 víctimes mortals per armes de foc, que és, perquè es facen una idea, quasi tanta gent com el total de la població de la ciutat de Dénia.

 

Però el mal no és aquest: el mal és que la legitimació de la violència i la proliferació armamentística no solament opera a escala individual, entre individus més o menys paranoides, sinó també en el pla col·lectiu, entre els governs, entre els estats, entre les nacions. A escala planetària. Hi ha governs que, per sentir-se amenaçats, s’aboquen febrilment a la carrera de les inversions militars. I això, com és lògic, és llegit com una amenaça per part d’altres governs potencialment rivals, els quals, al seu torn, també decidiran augmentar les inversions militars. I, així, «fins a l’infinit i més enllà», tot obviant que si les armes no es fan servir mai la despesa haurà sigut absurdament inútil; i que si sí que es fan servir, el resultat últim serà encara pitjor... 

 

Per tot això aquesta setmana, per una volta —que no s’espante ningú—, estic absolutament d’acord en una amb el president del Govern espanyol, senyor Pedro Sánchez. «He de dir-los que a mi el terme rearmament no m’agrada en absolut», ha declarat solemnement el president socialista. I ho celebre. Perquè heus ací la coincidència confessable: tampoc a mi el terme «rearmament» —amb el seu doble sentit de «tornar a armar, tornar a les armes» i d’«incrementar la força militar d’un estat»— no m’agrada gens. Però sospite que la gran diferència entre el meu pacifisme i la seua bel·licosa posició política actual, induïda per la conjuntura europea i internacional, rau en el fet que a mi el terme no m’agrada, senzillament, perquè estic en contra del concepte que representa (en contra de les armes, de les guerres, del militarisme, de les amenaces, de la violència i de les morts absurdes), mentre que a ell, per contra, el terme no li agrada «en absolut» perquè deixa massa en clar l’aberrant aventura política de «tornar a armar, tornar a les armes» i «incrementar la força militar» en què vol involucrar l’Estat espanyol —seguint submisament el corrent de la deriva armamentística europea. Perquè tot seguit, el president va continuar declarant, despús-ahir: «Crec que hem de parlar d’una altra manera: que hem de dirigir-nos als ciutadans d’una altra manera quan parlem de la necessitat de millorar la seguretat i les capacitats de defensa europees.»

 

S’entén perfectament: al president li molesta la paraula, però no el concepte. Prefereix parlar amb eufemismes de l’estil «millorar la seguretat» o «les capacitats de defensa». «Una millor inversió en seguretat», reitera, sempre que pot. S’ha de reconéixer —ai!— que és hàbil, dialècticament parlant, amb el canvi de noms. Però per més jocs malabars que es vulguen fet amb les paraules, les propostes que s’estan escudellant damunt la taula de la política europea són les que són. Que en diga com vulga. Però ací del que s’està parlant és del famós pla «ReArm Europe» —que és com se’n diu, li agrade o no al president Sánchez—, que consisteix a mobilitzar 800.000 milions d’euros per a destinar-los la industria armamentística i militar. «Rearmament»? «Seguretat»? «Defensa»? No importa ací el nom: importa la cosa. I la cosa —vull insistir-hi— són 800.000 milions d’euros destinats a l’ofici, el negoci i l’art de la guerra: que és l’art de causar morts molt eficientment. Milers i milers de morts. O, potser, si les circumstàncies ho propicien, centenars de milers de morts. O milions i milions de morts, que tot s’ha de preveure.

 

De veritat que en un món amb armament nuclear suficient per a destruir la totalitat la humanitat i el planeta sencer la prioritat de la classe política europea ha de ser la de «dilapidar» —que no «invertir», posats a jugar amb les paraules— 800.000 milions d’euros en el negoci dels tancs, els míssils, els portaavions, les metralladores, els carros de combat, els llançagranades i tota aquesta mena de filigranes homicides? Ningú no és capaç de veure que, al darrere d’aquest «rearmament» —amb perdó, Pedro—, hi ha en realitat uns interessos econòmics astronòmics? És potser en les publicacions d’economia —i no en les de política i societat— on cal resseguir la clau de la febril escala armamentística que ses senyories europees plantegen. Per exemple —retalle i enganxe d’una publicació especialitzada en economia—: «Mentre les tecnològiques estatunidenques conegudes com “Les Set Magnífiques” (Apple, Amazon, Alphabet, Meta, Microsoft, Nvidia i Tesla) han patit caigudes del 8% el 2025, els valors europeus de defensa han pujat en alguns casos fins un 46% en el que portem d’any, i han impulsat així ETF (fons cotitzats en borsa) especialitzats en defensa i seguretat.»

 

 

És això que ja sabíem: la indústria armamentística no deixa de ser un negoci saborosíssim. Ara ho és més que mai! I això —als meus ulls, si més no— també ajuda a explicar el fenomen de la deriva «rearmamentística» que temeràriament ha mamprés Europa... Només que les armes, a diferència de les tecnològiques, tenen un problema greu i ineludible, per més que siguen rebatejades com a «instruments de seguretat» o «de defensa». I és que serveixen per a matar. Estaria bé que cada polític europeu decidit a tirar ara la burra per la finestra destinant diners públics a la fabricació de recursos armamentístics —com també cada comerciant, cada comissionista, cada fabricant i cada empresari de la cosa de les pistoles— pensara ni que fora per un instant que una de les bales amb què mercadeja podria servir per a mutilar i esventrar el cos, per a perforar el crani i esclafar-ne el cervell, per a fer vessar sang i apagar definitivament la llum de la vida en els ulls de qui més s’estimen: el fill, la filla, la germana, el germà, el pare, la mare, l’amor de la dona o de l’home...

 

Perdonen que, per tot això, aquesta setmana em reafirme —amb un somriure beatífic, indolent i indiferent— en allò que ja vaig escriure la setmana passada: «Per a garantir la pau i la prosperitat no s’ha d’invertir en armes, sinó en cultura: en ciència, en art, en creativitat, en investigació... L’educació és el camí de la pau: com l’armamentisme i el militarisme són el camí de la guerra.» I que ho faça a pesar del comentari crític i irònic que em va fer arribar per xarxes socials un dels més admirables i prestigiosos intel·lectuals valencians de l’actualitat: «Sí, clar, per exemple el que li passà  a la República davant el colp feixista o a Europa davant l’agressió hitleriana...»

 

Potser caldrà recordar, ara que torna el sempitern debat de la violència bel·licista, que Hitler va ser, precisament, un producte del rearmament d’Europa. I que la República mai no va estalviar recursos per a la cosa de les armes, els militars, les forces de defensa, els cossos de seguretat i l’exercit. Sense anar més lluny: va invertir en la nòmina de generals com Emilio Mola, Luis Orgaz Yoldi, Villegas, Joaquín Fanjul, Ángel Rodríguez del Barrio, Miguel García de la Herrán, Manuel González Carrasco, Andrés Saliquet i Miguel Ponte; també en la del coronel José Enrique Varela i el tinent coronel Valentín Galarza. Ah! I en la del també general Francisco Franco Bahamonde.

 

«Seguretat»? «Defensa»? «Rearmament»?

 

—Mai. Mai de la vida. La vida és sagrada...