Teofrast, deixeble d’Aristòtil, va escriure fa més de dos mil tres-cents anys Els caràcters, una deliciosa col·lecció de retrats morals en què desfilen l’adulador, l’avar, el vanitós, el maleducat, el supersticiós i, naturalment, l’estúpid. La definició d’aquest últim és tan breu com inquietant: l’estupidesa és una mena de lentitud mental que es manifesta en la paraula i en l’acció. Després venen els exemples: l’home que fa un compte i pregunta quin és el resultat; el que oblida que ha d’anar a judici; el que posa dues vegades sal a l’olla i fa incomestible el menjar. Han passat vint-i-tres segles i, si Teofrast alçara el cap, probablement tindria material per ampliar el llibre.
No l’anomenava cretí, és clar. Convé precisar-ho. El mot és molt posterior i la seua etimologia remet probablement al francoprovençal crestin, relacionat amb christianus, encara que l’origen ha estat discutit. Primer va designar una condició mèdica i després es convertí en l’insult que coneixem: l’individu estúpid, insensat, mancat de criteri. Però la literatura havia inventat el personatge molt abans que nosaltres trobarem la paraula.
Els grecs ja tenien Margites, paradigma de l’home que sabia moltes coses però totes malament; Plaute va omplir les seues comèdies de personatges ridículs convençuts de la pròpia importància; Shakespeare ens regalà Dogberry a Molt soroll per no res, solemne precisament perquè ignora la dimensió de la seua estupidesa; Voltaire va crear Pangloss, capaç de continuar explicant que vivim en el millor dels mons possibles mentre la realitat li cau damunt; Flaubert, amb Bouvard i Pécuchet, convertí la mediocritat intel·lectual revestida de certesa en matèria literària.
Hi ha un fil que els uneix. El problema no és simplement ignorar. Tots ignorem infinites coses. El problema comença quan la ignorància es combina amb la certesa absoluta, quan el dubte desapareix i la contundència substitueix el raonament. Aleshores naix una figura especialment contemporània: qui no necessita demostrar perquè proclama; qui no argumenta perquè sentencia; qui transforma qualsevol realitat complexa en una frase preparada per circular durant vint segons per televisió i vint-i-quatre hores per les xarxes.
Pense en això després d’escoltar Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, parlar del desnonament de Mari Carmen, la dona de 87 anys que havia viscut durant set dècades a la mateixa casa madrilenya i que en va eixir en una llitera. El 24 de setembre, la presidenta madrilenya va reduir el cas a «uno de los 25.500 que se ejecutan todos los años en España» i insistí que s’havia produït «en cumplimiento de la ley». És una posició política que es pot discutir. També es poden discutir les responsabilitats del Govern central, de la Comunitat de Madrid, de l’Ajuntament, dels propietaris i unes lleis que han conduït fins ací. De fet, la mateixa Mari Carmen va responsabilitzar públicament Sánchez, Ayuso i Almeida. El que resulta més revelador, però, és la manera de convertir un drama humà en munició dialèctica.
- Maricarmen abans del seu desnonament.
Dilluns arribà la ironia. Davant les propostes plantejades després del desnonament, Ayuso va dir: «pido solamente que me avisen a partir de qué edad dejo de pagar a mis caseros». I afegí que potser així se sumaria a la pròxima manifestació d’inquilins. La frase funciona, però és perversa, diabòlica. Pense en la vulnerabilitat de les persones grans de la nostra societat. Tots podem arribar a aquesta edat… Qui l’ha pronunciada no té expectatives de tenir problemes econòmics el dia de demà… Aquest és precisament el problema que hauríem d’analitzar. La frase perquè simplifica, provoca, divideix i converteix una qüestió extraordinàriament complexa —el dret a la propietat, el dret a l’habitatge, l’especulació, els contractes de lloguer, la vulnerabilitat— en una ocurrència. Els partidaris d’Ayuso hi poden veure una defensa directa de la propietat i una crítica a les mesures intervencionistes; els seus detractors, una banalització cruel del cas d’una anciana desnonada. El fet incontestable és que la ironia desplaça la discussió: ja no parlem de Mari Carmen, sinó de la frase d’Ayuso.
I ací Teofrast torna a resultar-nos útil. No perquè un text clàssic ens permeta diagnosticar polítics des de la distància de vint-i-tres segles. Seria massa fàcil. Ens serveix perquè ens obliga a observar comportaments. La política contemporània premia massa sovint la seguretat per damunt del coneixement, l’eslògan per damunt del matís i l’insult per damunt de l’argument. Ayuso n’és un exemple especialment visible aquests dies, però seria ingenu pensar que el mecanisme pertany només a una ideologia.
Potser aquest és el vertader triomf del cretí contemporani: no la falta d’intel·ligència, sinó la desaparició voluntària de la complexitat. Dir les coses clares és una virtut només quan les coses són clares. Quan les aigües baixen tèrboles, presentar-les com transparents pot ser una magnífica estratègia política, però és una pèssima manera d’entendre el món. Per això necessitem sentit crític, sobretot davant dels nostres. Davant d’aquells a qui votaríem, davant dels qui ens representen, davant de les frases que confirmen exactament allò que ja pensàvem. Teofrast observava l’estúpid i provocava el somriure del lector. Nosaltres hauríem de vigilar una cosa més inquietant: acabar imitant-lo.
Perquè el perill no és que existisca el cretí. Sempre ha existit. El perill és convertir la cretinada en espectacle, l’espectacle en política i la política en una immensa paròdia de la raça humana.
Carles Cortés es escriptor i catedràtic
