Això, plaça, braç, força, cançó, lliçó, esperança, dolçor, façana, feliç, traç, caçador.

Dotze paraules que respiren quotidianitat i que, tanmateix, comparteixen un petit gest gràfic sota la lletra c. Un traç breu, quasi humil, però carregat d’història i de significat: la ç, la ce trencada. El passat 3 de març es va celebrar per primera vegada el seu Dia Internacional, una data que vol reconéixer la trajectòria d’un signe que ha travessat segles i fronteres. La trobem en llengües com el francés (façade, garçon), el portugués (coração, açúcar), l’occità, el turc (ça, çocuk) o l’albanés. Fins i tot l’espanyol antic la va emprar, abans que l’ortografia moderna la substituíra per z o c segons els casos. Però, si bé la ç és compartida, per a nosaltres té una dimensió que va més enllà de la fonètica o de l’ortografia. En el català —una llengua que viu, que es debat i que sovint és discutida fora de l’àmbit estrictament científic— la ce trencada és un símbol d’unitat i de continuïtat històrica. És una marca pròpia, tan identificable com la ñ ho és per al castellà. Una petita cicatriu gràfica que ens recorda d’on venim i que, sobretot, ens manté junts.

Però d’on naix aquesta grafia? L’origen de la ce trencada no és cap caprici tipogràfic. Prové d’una evolució medieval. En els manuscrits del llatí tardà i de les primeres llengües romàniques, la lletra c davant de a, o, u mantenia el so velar /k/. Quan calgué indicar un so diferent —el so sord alveolar /ts/, que després evolucionaria— els copistes hi afegiren una zeta menuda sota la c: una c amb una z diminuta. Amb el temps, aquella z es simplificà en el ganxo que avui coneixem com a cedilla (del castellà cedilla, és a dir, zeta petita). En l’edat mitjana, la ç era habitual en molts territoris de la Romània. Els valencians l’heretem dins de la llengua catalana com a part del nostre sistema ortogràfic. La regla és fàcil: escrivim ç davant de a, o, u per representar el so sord /s/, amb una curiositat deliciosa: al diccionari normatiu hi ha 1.458 paraules amb ç, però només dues que comencen amb aquesta lletra (ça, d’ací; çò, d’açò), manlleus molt específics i poc usuals. Aquest detall estadístic, aparentment anecdòtic, és en realitat una prova de la seua vitalitat continguda: la ç no és invasiva, però és constant; no crida, però hi és.

En un moment en què la llengua catalana com a sistema lingüístic és sovint objecte de debat ideològic, quan es qüestiona la seua unitat o es fragmenta interessadament en dialectes oposats, la ce trencada emergeix com un fil invisible que ho cus tot. La trobem a València, a Barcelona, a Palma, a Perpinyà, a l’Alguer. La pronúncia pot variar lleument; el context sociolingüístic pot ser diferent. Però la grafia és compartida. Escriure força, plaça o braç és participar d’una mateixa tradició escrita que travessa fronteres administratives i que no entén d’absurdes iniciatives que pretenen limitar l’ensenyament de la literatura que es fa a Tarragona o a Eivissa a les nostres aules. És d’una absurditat i d’una mesquinesa impressionants. Perquè la ç no entén de particions polítiques. És un signe d’herència comuna, un recordatori que la llengua és una construcció històrica i cultural, no una arma llancívola. Quan escrivim esperança amb ç, estem repetint un gest que ja feien els nostres avantpassats medievals. Quan escrivim cançó, invoquem segles de poesia i de música. Quan escrivim feliç, hi ha una coherència que ens connecta amb una comunitat que va més enllà de l’ací i l’ara.

Celebrar el 3 de març com a Dia Internacional de la Ç no és una excentricitat tipogràfica. És un acte de reconeixement. És dir que la llengua es construeix també amb detalls; que la identitat col·lectiva es nodreix de signes compartits. En temps de pantalles i de teclats globals, la ç ha hagut de defensar el seu espai. No sempre ha estat fàcil trobar-la en dispositius configurats en altres llengües. Però cada vegada que algú s’atura a activar el teclat perquè aparega en la pantalla, cada vegada que corregeix un forca per força, està fent un gest de fidelitat. La ce trencada és una herència del llatí, sí, però sobretot és una aposta de futur. Ens recorda que la llengua no és estàtica, que ha evolucionat i continuarà evolucionant, però que té unes arrels sòlides. Ens convida a estimar els matisos, a defensar la precisió, a celebrar la diversitat interna sense renunciar a la unitat. Potser la ç és menuda. Potser només és un traç. Però és el nostre traç. I cada 3 de març, quan escriguem qualsevol de les 1.458 paraules que la contenen, sabrem que no estem només combinant lletres. Estarem afirmant una història compartida, una cultura viva i una llengua que, amb totes les seues variants, continua dient-se amb orgull: força, esperança, confiança. Amb ç.

Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor