El famós «zero» energètic del passat 28 d’abril —l’apagada total del sistema elèctric espanyol i portugués— ha tornat a parar damunt la taula del debat polític la qüestió de les fonts de l’energia. I no he pogut sinó meravellar-me en l’admiració del corresponent espectacle. Perquè si hi ha una cosa que ens afecta directament a totes i tots, amb independència de la ideologia, la religió, el gènere, el color de pell, la fesomia, les sensibilitats artístiques o —què en diré jo!— l’equip de futbol que preferim, és la qüestió de l’energia. A penes unes poques hores sense llum a les cases, als carrers, als edificis públics i als llocs de treball van ser suficients per a fer evident que la vida és inimaginable en els nostres dies sense energia. I encara sort que la parada del sistema elèctric va durar només unes hores, perquè els grups electrògens encara van poder mantenir operatius durant el temps del «zero» serveis bàsics com els dels hospitals, els dels mitjans de comunicació, els dels telèfons d’emergència o els d’alguns centres de dispensació d’aliments. Però... Algú s’atreviria a imaginar, ara que hem viscut una apagada elèctrica total durant un mínim temps, quines serien les conseqüències que podria tenir un «zero energètic» sostingut durant —posem per cas— dos o tres mesos?

Que em perdonen, però això de l’energia és un assumpte seriós: tan seriós —tan essencial per a la vida humana— que (talment com l’educació, o la sanitat, o l’assistència social, posem per cas) hauria de transcendir la misèria de les picabaralles polítiques partidistes. És una matèria que s’hauria de poder preservar del fang del proselitisme demagògic —primari, obstinat, demencial— a què els professionals de la política han aconseguit acostumar-nos. Per això dic que me n’he meravellat, aquesta setmana, amb l’espectacle patètic que ses senyories dels principals partits polítics han estat oferint: perquè semblava cosa de no creure que fins la defensa (o la invectiva) a favor (o en contra) d’unes o unes altres fonts d’energia poguera acabar convergint envers una dialèctica de dretes i esquerres. Com si els problemes —o les necessitats— energètiques no incumbiren de la mateixa manera (d’una manera decisiva!), els ciutadans i les ciutadanes d’aquest, d’aquell o d’aquell altre partit polític.

L’espectacle en qüestió —l’esquerra poc menys que arrogant-se el dret de defendre en exclusiva les energies renovables en paral·lel a la demonització de l’energia nuclear; i la dreta mirant de catalitzar políticament el natural i lògic descontent de la ciutadania per l’apagada elèctrica tot enarborant-hi de passada la bandera de l’energia nuclear— crec que hauria d’invitar-nos a la reflexió. Perquè, més enllà de l’anècdota, crec que hi ha, en aquest debat sobre les fonts energètiques que ara s’ha revifat a la salut de la gran apagada del dia de Sant Vicent, alguna cosa d’això que en filosofia se’n diria «un fet categòric». És a saber: que tendim a polaritzar absurdament —fins als extrems del ridícul bufonesc— tots els debats que concerneixen la vida en societat al voltant d’una dicotomia tan vetusta com la de la dreteta i l’esquerreta: com si mai i en cap circumstància no fora possible el consens, el sentit comú, la transversalitat i això tan valencià que convenim a denominar el trellat en la gestió de les coses que, per afectar-nos decisivament a totes i tots, haurien de requerir l’esforç de la comprensió, l’acord, el pacte, la conformitat i l’anuència de totes les parts. Com ara, en aquesta qüestió —nuclear— de l’energia.

Massa sovint podríem tindre la sensació, últimament, que allò que justifica la remuneració salarial dels polítics és l’habilitat per a la dissidència: per a la confrontació, per a la discussió enervada, per a la ridiculització de l’adversari, per a l’enervació per a l’escarni, per a la crispació, per a l’ofensiva. Per a l’impetigen. I no. De tant en tant convindria poder recordar a ses senyories parlamentàries que el propòsit de la política hauria de ser sempre, en l’últim terme, el bé comú. I que només en la mesura que demostren una mínima sensatesa i una positiva capacitat per a arribar a acords en l’assumpció de mesures òptimes per a la cosa pública estaran justificant com cal els seus respectius jornals. La bona veritat: fa l’efecte que la política actual és només un joc de desqualificacions i acrituds entre partits polítics a compte de posicions arbitràriament assumides pels uns i pels altres. Qualsevol debat parlamentari és més un espectacle groller d’enginy dialèctic, mediàtic i propagandístic que no un exercici sensat d’argumentació, valoració i assumpció enfocat a l’assumpció de mesures raonables per a la viabilitat millor de l’engranatge social i la prosperitat col·lectiva. I diria que només això —el partidisme, la tendenciositat, l’interés estrictament electoralista com a objectiu últim de la política— pot haver-nos portat fins a l’extrem que unes o unes altres formes de l’energia puguen semblar ara de dretes o d’esquerres: com si també aquest debat poguera reduir-se demagògicament al vell simplisme dels rojos i els blaus —o els verds, o els taronges, o els morats, m’és igual— sense atendre’n les complexes derivacions tècniques que comporten.

El cas —com un cabàs— de l’actual debat energètic, absurdament i simplistament polaritzat en una batussa entre dretes i esquerres que m’ha deixat amb l’ull quadrat (María Santíssima, quantíssimes estafes ideològiques s’han perpetrat a la salut d’aquesta vella i suada dicotomia!) em recorda la reivindicació que històricament es va fer al seu dia des de les ideologies més progressistes i valencianistes contra l’energia nuclear. Segur que tots els majors de 55 anys ho recorden. Eren els anys setanta del segle passat, quan començaren a planificar-se i construir-se les centrals nuclears (la de Cofrents, per exemple, es va iniciar el 1973 i va entrar en servei el 1984), que es va popularitzar un cèlebre eslògan antinuclear: «Nuclears? No, gràcies!» Fet i fet, els famosos adhesius de la campanya contra la construcció de centrals nuclears formen part de l’imaginari compartit dels qui vam transitar l’infantesa en aquells anys: molts cotxes portaven simpàticament i reivindicativament enganxat sobre els vidres, o sobre la xapa de la part posterior del xassís, un sol rogenc i somrient, i amb puntes divertides, sobre un fons groc en què es podia llegir aquesta consigna protestatària: «Nuclears? No, gràcies!» Però enmig de tot aquell moviment antinuclear —en plena efervescència del moviment cívic contra la construcció de centrals nuclears— hi va haver una veu lúcida que va voler contribuir a ressituar el debat en el terreny de la raó, al marge dels interessos particulars d’aquesta o aquella altra facció política. I estic segur que a algú li podrà semblar cosa de no creure, però m’estic referint a l’intel·lectual de major envergadura que el segle XX va donar al nostre racó del món, que constituïa —precisament— un veritable mite per als sectors més progressistes i valencianistes de la societat valenciana: el senyor Joan Fuster i Ortells.

Jo, òbviament, encara no tenia prou edat per a viure i comprendre en aquell temps tot aquell debat públic que s’estava coent al voltant d’allò de les «Nuclears? No gràcies!» Però tafanejant en l’hemeroteca l’obra periodística prodigiosa del gran pensador de Sueca, fa uns anys que vaig poder localitzar un article en què Fuster —hi vull insistir: poc sospitós d’ultradretà o d’antivalencianista!— en va voler dir la seua. Es tracta de la peça d’opinió «Mal necesario. El gran miedo nuclear», publicat en la pàgina 7 del diari La Vanguardia del 7 de setembre de 1977. I no puc deixar de sospesar que, en aquests dies que corren, i a pesar dels quasi cinquanta anys transcorreguts —ai!— des de la publicació d’aquell article, fa ganes de reproduir-lo íntegrament, de contextualitzar-lo i de proposar-lo com a lectura obligatòria entre les classes dirigents de la nostra societat. Perquè el senyor Fuster, exercint com a lliurepensador al marge de les postures prefixades pels partits polítics del moment, encertava a judicar que la demanda d’energia era ja en el seu temps, sí o sí, una de les contrapartides inevitables del progrés científic i tecnològic. I, per això, a pesar de la pallola marxista que s’estenia en aquell moment per la progressia valenciana, l’assagista de Sueca no es va estar de vindicar, carregat de raó —traduïsc literalment del castellà—: «La producció d’energia nuclear, reconeguem-ho, no és cap broma capitalista, perquè sí, estimulada en l’ànsia de lucre que estructura el sistema. O no és només això. La “necessitat” s’estableix en termes enèrgics, i amb perspectives universals.» I tot seguit feia pedagogia entre els seu lectors sobre la dependència del nostre sistema social respecte de l’energia i el consum: «La vida sencera de les poblacions mitjanament industrialitzades descansa sobre una forma o una altra d’“energia”, més com més industrialitzades siguen. Depenem d’això: en l’alimentació, en la salut, en el confort, en la cultura, en la diversió, en l’estricta supervivència. Sovint, la burrera dels plumífers de torn s’esgargamella llançant anatemes contra la “societat de consum”. “De consum”? De poc consum, en general. Però aquest poc significa tants avantatges! I tan irrenunciables! / Qui renunciaria a...? A la farmàcia i a la clínica, per exemple; o al modest supermercat de la cantonada; o al transistor i als seus parents mecànics; o al cotxet per al treball o per a l’excursió; o a totes les altres coses, des de la indumentària a l’habitacle. Trencar amb aquestes expectatives equivaldria a un retorn a les cavernes: literalment, al paleolític. No hi ha cap oportunitat d’un terme mitjà bucòlic i artesanal. Aquestes il·lusions ximples, que els romàntics de la socioecologia fomenten sense adonar-se’n, no porten enlloc. O, repetisc, porten al paleolític. És un absurd total que els manifestants —benintencionats— contra la central nuclear més propera, quan tornen als seus domicilis amb les pancartes, desitgen continuar vivint com abans: amb el televisor o el tocadiscos o el telèfon, amb l’aspirina o el pulmó d’acer, amb les llaunes de comestibles, amb els llibres deliciosos, amb el cotxe utilitari, amb bolquers per a les seues criatures i pantalons vaquers per a si mateixos, amb... Bé, per a què seguir? Han d’escollir: o la caverna (sense cresols, ni tan sols) o les nuclears. “Qui peixet vulga menjar, el culet s’ha de mullar”, diuen al meu poble. Doncs això. / Pretenc que se m’entenga el raonament en el seu just abast. La meua impressió és que les centrals nuclears són “necessàries” [...] Ara, i tal com es presenta el complex panorama de l’“economia” en què estem immersos, el “no” rotund a l’energia atòmica, el “sí”, o “perquè sí”, és una bovada. Entre altres raons, perquè, a pesar de tot, hi haurà centrals nuclears per la força de la “necessitat”.»

Sempre he pensat, des que vaig descobrir aquest article, que no devia ser senzill per al senyor Joan Fuster publicar aquestes opinions seues en favor de l’energia nuclear com un «mal necessari» en el context de polarització política que li va tocar de viure: quan els qui a priori podrien semblar «el seus» abrandadament practicaven l’activisme del «Nuclears? No, gràcies!». Però ell hi va superposar, a la temptació del partidisme, la sensatesa de la raó —de l’anàlisi independent i honest de la realitat.

No pocs moviments i partits polítics «verds» europeus van nàixer en aquella conjuntura de l’antinuclearisme militant. Però el temps va donar la raó al preclar assagista de Sueca i, ara com ara, no solament resulta possible constatar en el context valencià que la central de Cofrents ha pogut proveir durant dècades més del 30% del total de la demanda energètica del país, sinó que, a escala global, fins i tot el Partit Verd de Finlàndia ha reconegut fa poc en un manifest que l’energia nuclear és «energia sostenible», d’acord amb el principi que «el subministrament suficient d’energia baixa en carboni amb una empremta ambiental mínima és la clau per a construir un futur sostenible», etc.

Sobra dir que no soc jo, ni de bon tros, qui hauria de determinar ara i ací quin percentatge de l’energia mundial s’hauria de poder confiar a les energies renovables (hidràulica, eòlica i solar), a les nuclears, als combustibles fòssils, als cicles combinats (a base de gas), etc. Però és una evidència que el planeta no pot suportar ja més les emissions de CO₂, i que l’efecte hivernacle i el conseqüent canvi climàtic és ara com ara una de les majors amenaces que la civilitat ha d’encarar: de la mateixa manera que la demanda d’energia, previsiblement, continuarà creixent de manera exponencial a mesura que continuaran desenvolupant-se noves tecnologies informàtiques i no deixarà d’incrementar-se la demografia mundial, etc.

A l’espera de la implantació de noves estratègies energètiques —l’energia de fusió continua sent encara, ara com en la meua infantesa, una quimèrica pedra filosofal—, les energies renovables són clarament un dels camins més desitjables. Però l’energia nuclear torna a ser —com fa cinquanta anys!— matèria enconada de debat. I en aquest debat —que em perdonen!— voldria arrenglerar-me simplement al costat del que representava el meu estimat Joan Fuster: el costat de la raó, la prudència, el pragmatisme, el trellat i el sentit comú. És a dir: del costat dels qui vulguen reconéixer que la qüestió de l’energia no és —ni pot ser— una qüestió partidista, alegrement dirimida en termes d’esquerreta i dreteta.

Recuperar el trellat en els assumptes nuclears i requerir consensos amplis en les coses essencials de la vida pública: això hauria de ser una prioritat en política. Tant ho crec, que ara i ací no m’estic de recordar, parafrasejar i capgirar el vell eslògan —que ara torna a mi com un record d’infantesa— propugnat pels moviments progressistes, ecologistes i valencianistes dels anys setanta del segle passat: «Nuclears? Sí, gràcies!»