A pesar que em vaig criar amb ella i que vam conviure a la mateixa casa durant vint-i quatre anys —des que vaig nàixer fins a la seua mort, en què jo encara no havia fet els vint-i-cinc anys—, mai no vaig arribar a veure la meua iaia paterna vestida de colors. Mai. La recorde sempre vestida de negre: vestida de dol. O, si de cas, en els últims anys, vestida amb tonalitats grisenques: vestida de mig dol. És una expressió que ella feia servir sovint: mig dol. I el mig dol consistia a no deixar de respectar el dol i la pena, però flexibilitzant-ne el rigor, de manera que el negre estricte podia donar pas a una combinació —encara sòbria— amb grisos i, fins i tot, en casos agosarats, un poc de blanc. Em ve ara al cap, per exemple, una bata de mig dol que la meua iaia va començar a portar, quinze anys després de la mort del meu iaio, sobre un jersei encara estrictament negre. Aquella bata havia estat confeccionada amb una tela encara tristíssima, discretíssima, feta d’una combinació de quadrets minúsculs de color negre i gris. «És de mig dol», explicava ella, com si volguera justificar-se.
El record ve a propòsit dels tres dies de dol decretats pel Govern espanyol (per al 29, 30 i 31 d'octubre de 2026) arran del terrible accident ferroviari del passat dimecres, 28 d’octubre, que s’ha saldat —es diu fàcil això!— amb una setantena de morts i més d’un centenar de ferits, molts dels quals greus i encara hospitalitzats. Ningú amb un mínim de sensibilitat pot haver viscut aquests dies previs a Tots Sants sense sentir un pessic al cor i un pesar a l’ànima per l’absurditat de les vides perdudes i per la desgràcia inimaginable de les famílies afectades. Déu meu! Com pot passar una cosa així en ple segle XXI, amb el grau de desenvolupament tecnològic de què disposem? És incomprensible. Inexplicable. Inconcebible. Injustificable. Com és que els trens —tots els trens del món— no disposen de geolocalitzadors i dels recursos automatitzats que calguen per a detenir-se infal·liblement en el cas que, per les causes que siguen, un tren puga tenir el perill de col·lisionar contra un altre? És cosa de no creure! En un món en què la tecnologia ja permet que els cotxes puguen circular sols, sense conductors, per vies i carreteres convencionals plenes de vehicles i obstacles, com és possible que els trens no disposen de les garanties tecnològiques suficients per a prevenir qualsevol tipus d’accident per raó d’un xoc entre combois?
Segons tinc entés, en els avions existeix el TCAS (Traffic Collision Avoidance System), és a dir, un sistema d’alerta i prevenció de col·lisions en el trànsit aeri. Es tracta d’un sistema de seguretat que funciona de manera independent dels controladors aeris —en previsió que aquests puguen cometre un error— i que detecta altres avions pròxims mitjançant els senyals dels seus transponedors i calcula si hi ha risc de col·lisió. Si el risc és imminent, emet una instrucció d’evitació anomenada RA (Resolution Advisory) i coordina de manera automatitzada les instruccions entre els dos avions perquè siguen complementàries, de manera que un puge i l’altre baixe i se n’evite la topada. Com és possible que en una línia ferroviària no hi haja un sistema equivalent que garantisca —sí o sí, sense cap possible marge per a l’error humà— l’absoluta impossibilitat d’un xoc de trens com el que dimecres es va produir a Urda, quan l’AVE de Renfe va impactar, a 200 km/h, contra l’Iryo que estava parat en aquell punt?
Els profans en la matèria en podem desconèixer els detalls. Però ens en fem creus, en qualsevol cas, que això haja pogut passar: més encara després que, en aquesta mateixa línia, fa a penes nou mesos, el 18 de gener, es produirà el també terrible accident d’Adamuz, en què el descarrilament d’un altre tren Iryo ja va costar la vida a 46 persones. Increïble. Incomprensible. Inexplicable. Inconcebible. Injustificable. Inadmissible. «No és assumible», va dir el president Sánchez, davant la successió d’un accident i l’altre, en la mateixa línia d’alta velocitat, en un mateix any. I per una volta —ai!— he d’admetre que no puc estar més d’acord amb el president espanyol. Té tota la raó, en això. No. No, no i no: de cap de les maneres no és assumible que puga passar això en un món com el nostre. I precisament per això crec que, inexcusablement, hi caldria identificar causes, incompetències, imprevisions, errors, negligències, culpes i responsabilitats.
Però amb independència de les causes, les incompetències, les imprevisions, els errors, les negligències, les culpes i les responsabilitats, ara mateix ningú amb un mínim d’humanitat no podria qüestionar l’oportunitat d’una declaració oficial i simbòlica de dol. És així que hem d’entendre la publicació en el BOE del Reial decret 949/2026, de 28 d’octubre, en què es declaren tres dies de «dol oficial». Exactament: «des de les 00 hores del dia 29 fins a les 24 hores del dia 31 d’octubre de 2026». Però és en la interpretació i en l’aplicació pràctica d’aquest «dol oficial» —que en el document normatiu es restringeix únicament al precepte que «la Bandera Nacional onejarà a mig pal a tots els edificis públics i vaixells de l’Armada»— on em sorgeixen no pocs dubtes. I no és la primera volta que em passa, això de no saber comprendre, en un tal context, la diferència entre dol i mig dol...
- Els efectes de la Dana de 2024, a Paiporta.
- Foto: KIKE TABERNER
Recorde que, ara fa justament un parell d’anys, en la tristíssima ocasió de la dana del 29 d’octubre de 2029, m’havia compromés des de feia mesos a participar, el 31 d’octubre —una parell de dies després de la desgràcia—, en un important esdeveniment literari convocat per l’Ajuntament d’una gran ciutat. Com que el 31 d’octubre és una data molt assenyalada al si de la meua família —es produeix la coincidència que la vespra de Tots Sants és l’aniversari d’un dels membres de la unitat familiar—, quan em van fer la proposició vaig estar temptat de no acceptar-la. Però considerant que l’ocasió era professionalment molt atractiva i que la gratificació que em van oferir no deixava de ser ben sucosa, vaig arribar a una solució pactada amb la dona i els fills: «Fem una cosa: lloguem per al cap de setmana del 31 un apartament en aquella ciutat i hi viatgem tots junts. Promet que quan acabaré la conferència m’acomiadaré ràpidament dels organitzadors i celebrarem els quatre l’aniversari en família, de manera íntima, en un bon restaurant.» Ja s’entén: es tractava d’eixir cap per mans i, amb els emoluments per la participació en l’esdeveniment literari, sufragar una escapadeta en família per a aquell cap de setmana del pont de Tots Sants, perquè recorde que el dia 1 de novembre era divendres, aquell any. És així que vaig contractar el lloguer d’un apartament en aquella gran ciutat, per al cap de setmana, i també la reserva d’un bon restaurant per al sopar del dia 31 d’octubre.
Tanmateix, el dol oficial per raó de la dana del 29 d’octubre va comportar la suspensió de tots els actes programats en el marc d’aquell gran esdeveniment literari. Ah! Però, com és lògic, el dol oficial no es va estendre fins a l’empresa hostalera que m’havia llogat l’apartament, la qual, per descomptat, no em va cancel·lar la reserva. I és així que, a pesar que ja no tenia cap compromís professional a la bella ciutat de l’important esdeveniment literari, i malgrat que ja no disposava del saborós emolument aparaulat, vam viatjar igualment en família a la ciutat en qüestió. Tot s’ha de dir: amb els ànims estrafets per la terrible situació del desastre de la dana. I va ser allí on vaig sentir per primera vegada la desconcertant sensació del fenomen del mig dol: perquè va resultar que mentre el món de la cultura assumia sacrificadament les conseqüències d’aquella litúrgia del dol, la resta de la societat se’n fotia de manera irreverent. Perquè mentre el teatre principal de la ciutat romania dolosament tancat amb l’acte literari cancel·lat, una multitud de la gent corria alegrement pels carrers del voltant del teatre disfressada de bruixes, zombis, mòmies, esquelets i vampirs, i bevia i cridava, i es bufava desaforadament sense el menor mirament amb la cosa del «dol oficial».
—Xe, mira! —recorde que li vaig dir a Àngela—. Això del dol es veu que és només per als quatre pobres desgraciadets del món de la cultura. Però ja es veu que ni els restaurants, ni els bars, ni els bingos, ni les discoteques no respecten cap dol.
—Home! Tu també tens unes coses... Això afectaria l’economia —recorde que em va argumentar ella, fent valdre la seua perspectiva d’empresària.
No vam aprofundir en la conversa. Però en el meu fur intern vaig sospesar un parell d’idees que se’m van quedar arrapades al cervell de manera latent. La primera és que si els límits d’un dol els ha d’establir en últim terme l’interés monetari del personal, aquell dol no passa de ser una pura i burda hipocresia; i la segona, que l’economia del món de la cultura devia ser concebuda per les autoritats institucionals com una perfecta insignificança, perquè en aquell sector era obvi que l’argument d’«això afectaria l’economia» no havia tingut cap pes. En el meu cas —sobra dir-ho—, la cancel·lació d’una conferència no passa de ser una mera anècdota irrellevant, perquè és obvi que l’economia personal no em descansa sobre els emoluments que de les xarrades, les conferències i les presentacions de llibres. Però... I per als veritables professions de la cultura, que sí tenen en les seues arts, les seues actuacions i els seus espectacles el seu modus vivendi? Pensava jo en les amigues i els amics que són actrius, actors, músics, cantants, contacontes, etc.
Però ja dic: aquell pensament sobre la hipocresia social en les formes del dol (o del mig dol) se’m va quedar arrapat al cervell en un estat de latència, i no en vaig voler fer més cas... Fins que aquesta setmana, amb motiu de l’esfereïdor accident ferroviari d’Urda, se m’ha tornat a despertar. I és que la història s’ha repetit semblantment: ahir divendres teníem programada —dos escriptors amics i jo mateix— una activitat literària en una ciutat mitjana de l’Horta Sud, i dijous al matí la tècnica de Cultura de l’Ajuntament d’aquella ciutat ens va telefonar per a fer-nos saber que, per indicació d’Alcaldia, l’activitat se suspenia per respecte al dol.
—Ho comprenc. No et preocupes. Moltes gràcies per avisar... —li vaig dir a la tècnica de cultura, que havia tingut l’amabilitat de telefonar-me personalment.
Un - Un concert a l'ADDA.
Però no era veritat. La veritat és que ho comprenc només a mitges. Perquè, en realitat, em va tornar amb força renovellada la mateixa idea que havia deixat endormiscada en un plec del cervell, sense gosar verbalitzar-la, ara fa un parell d’anys. «Caram, això del mig dol!» Però de seguida vaig pensar la que vaig pensar i em vaig dir: «Corre, afanya’t, que potser encara queden entrades!» I és que vaig recordar que, precisament ahir divendres, era a Alacant el concert de l’ADDA Simfònica «Enigma del segle XXI», en què s’estrenava una obra de l’admirat amic Ximo Cano, i també dels igualment admirats Óscar Navarro i Joan Enric Canet. Dies abans havia comprat entrades per a la resta de la família, però el compromís professional prèviament assumit amb l’Ajuntament de la ciutat mitjana de l’Horta Sud m’havia fet renunciar al plaer de sentir l’ADDA i viure’n l’experiència del concert.
Amb els dits inquiets, de seguida que vaig penjar el telèfon a la tècnica de Cultura vaig accedir a l’aplicació de la taquilla de l’ADDA. I encara vaig poder comprar una de les cinc o sis entrades desemparellades que encara hi havia a la venda en una de les llotges de l’auditori. «Veus? No ho hem perdut tot!» Però la mitja alegria va durar molt poc. Perquè un parell d’hores després d’haver comprat l’entrada, vaig rebre un correu informatiu de l’ADDA en què se’m comunicava que «amb motiu del tràgic accident ferroviari ocorregut a Urda (Toledo), el concert “Enigma del segle XXI”, d’ADDA Simfònica Alacant, sota la direcció de Josep Vicent i amb la participació d’Eguillor, previst per a demà, queda ajornat fins a una nova data.»
«Uf», vaig bufar en veu alta. I és que la suspensió d’un concert així no deu ser cap broma. Em costa imaginar, ultra les expectatives i les lògiques il·lusions dels protagonistes, els costos econòmics i de gestió —de músics, d’entrades, de personal de sala, d’agendes de solistes i compositors, de planificació del mestre Josep Vicent, de configuració del conjunt de la programació de l’ADDA, etc.— que deu comportar la decisió de suspendre un concert com aquest. Puc comprendre’n perfectament —que conste— la decisió: un dol és un dol. I la gravetat de l’accident d’Urda no admet tebieses, indefinicions ni mitges tintes. Però és el cas que, aquell mateix dijous de les cancel·lacions pel dol, els carrers tornaven a anat plens de xiquetes i xiquets divertidament disfressats de bruixes, zombis, mòmies, esquelets i vampirs cap a escoles i instituts que no havien suspès cap activitat per raó del dol. Tampoc cap dels musicals programats als teatres de les grans capitals no va trobar necessari suspendre’n cap actuació. I en el món de l’esport, els camps de futbol i els poliesportius mantenien l’activitat habitual, amb infants i joves corrent, cridant, rient i celebrant gols de la manera habitual. Tampoc ací es veu que tocava respectar el dol. Perquè el mateix dijous, mentre tornava a casa des de Torrevella (on vaig fer una sessió sortosament no suspesa pel dol en l’Escola Oficial d’Idiomes), les ràdios —que no deixaven d’emetre programes i músiques de tota classe i condició, alienes al dol— celebraven efusivament les ocasions i els 78 gols efectivament marcats en els 22 partits oficials de la Copa del Rei que es van jugar. Ningú de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ni del Consejo Superior de Deportes (CSD) no es va plantejar suspendre aquests espectacles... Perquè es veu que el dol tampoc no té per què arribar als negocis i els interessos del futbol: de la mateixa manera que el dolor i la pena per l’accident ferroviari deuen afectar d’una manera diferent als músics i als escriptors que als jugadors i als aficionats al basquet, perquè si bé es mira el dol que va arribar fins a l’ADDA no va aconseguir penetrar les instal·lacions del Movistar Arena de Madrid i, per això, ningú no va voler impedir que s’hi jugara el partit de l’Eurolliga entre el Reial Madrid i el Fenerbahçe; ni que efusivament s’hi celebraren amb crits, botzines, bots, aplaudiments i mostres diverses d’eufòria els 95 punts de l’equip blanc contra els 76 de l’equip turc, etc.
«Tres dies de dol» Dol? Quin dol? Si de cas, «mig dol»! Perquè a l’hora de la veritat, el dol institucional, com sempre, l’ha hagut de fer —l’ha fet— exclusivament el món de la cultura. No el futbol, no el bàsquet, no els altres esports, no l’educació, no els centres comercials, no el turisme, no l’hoteleria, no la restauració, no la indústria de l’oci. Dol? Dol oficial? Quin dol és aquest, amb els pubs, les sales de festes, els bingos, els salons de joc, les terrasses, les discoteques, els karaokes i els clubs nocturns funcionant a tota virola? Hi insistisc: per què el dol només l’han de fer i l’han de respectar —amb les corresponents repercussions negatives en el pla econòmic— els professionals del món de la cultura? Podem provar de respondre la pregunta de la manera que vulguem. D’acord. Però caldrà convenir que, tinga la direcció que tinga la resposta que vulguem temptejar sobre les causes d’aquest «mig dol» o —per parlar clar— d’aquest «dol selectiu descaradament hipòcrita» que practiquem en ocasions com aquesta, a resposta en qüestió permetrà de constatar una terrible veritat: que per a les autoritats responsables de gestionar el dol oficial, la cultura és el sector més accessori, prescindible, innecessari, marginal, superflu i vacil·lable de tots. O dit amb claredat: el dol oficial —que en realitat és només un mig dol irrisori i vergonyant— afecta només la cultura perquè per a segons quins dirigents la cultura és, encara ara, en la nostra societat, l’últim pet de l’orgue. Digueu-me irreverent, si voleu. Però tinc per a mi que suspendre conferències i concerts mentre celebrem partits de futbol i de bàsquet —al mateix temps que els joves alegrement ballen, i criden, i canten i s’emborratxen disfressats de bruixes, zombis, mòmies, esquelets i vampirs— no solament indica el grau d’hipocresia a què ha arribat la nostra societat: també evidencia, amb aquesta doble vara de mesurar el dol —el fenomen del mig dol, en podríem dir—, la pobríssima estima en què no pocs responsables institucionals tenen els professionals de la literatura, la música, la divulgació científica, les arts plàstiques o les arts escèniques.
També això mereixeria un dol, crec. O, si més no, un mig dol.
