Hi ha dols que hem de fer en diferit. Aquest és el cas del dol que estic fent aquests dies per la mort d’un dels professors més carismàtics que vaig tenir durant els meus remots, confusos i metamòrfics anys de batxillerat. Em referisc a José María Hernández, Xema: el Farfa. No fa massa vaig preguntar per ell, perquè feia anys que no en tenia notícies i també perquè algú m’havia dit, temps enrere —potser en una d’aquelles festes commemoratives de l’Institut—, que patia una greu malaltia degenerativa. Hi insistisc: fa tres o quatre setmanes vaig preguntar per ell. I em van dir, succintament: «Crec que encara viu...»
Però es veu que no. La mort d’una altra professora d’aquell Institut mític on vam cursar BUP i COU els adolescents de la meua promoció —Carmen Calvo Decam, professora de Grec— va fer que, inopinadament, i per pura casualitat, m’arribara la notícia del traspàs de Jose María, Xema. Va ser gràcies a l’amiga Tere Llopis, en un grup de WhatsApp d’antics alumnes. Després d’informar-nos que havia faltat la professora Carmen Calvo, als 94 anys —Carmen era una professora estimadíssima per tot l’alumnat que va tenir, entre el qual jo no em trobava per haver triat el Batxillerat de Ciències—, Tere va afegir l’inesperat missatge següent: «José María (el Farfa) fa poc i ara Carmen la de Grec.»
«Ostres!», em vaig dir. I de seguida li vaig escriure un missatge privat:
—Hola, Tere! Sabia que havia faltat Carmen, però no que el Farfa també s’havia mort. Quan va ser? Fa molt?
I Tere, que en aquell moment devia estar connectada al mòbil, de seguida em va contestar:
—No sé quan va ser. Aquest estiu, a mitjan agost, m’ho van dir. Van comentar que era el pare d’Ana... Supose que també era professora.
Per precisar la informació, l’amiga Tere Llopis encara va tindre l’amabilitat de reenviar-me un parell de missatges amb els detalls del trist report:
«Ahir va faltar Xema Hernández Ranera, el pare d’Ana. És molt probable que fora professor vostre de Física i Química en aquell temps.» «Han sigut molts anys d’amistat intensa i fidel des del matí —tardor del 79— que vam entrar junts per primera volta al vell Institut.»
I també l’aclariment sobre l’origen de la informació reproduïda:
—13 d’agost. Ho va comunicar Llaneras a un grup que té amb gent major que nosaltres i m’ho van rebotar.
Joan Llaneras, efectivament, era un gran col·lega i amic de José María Hernández. I, per tant, la notícia —lamentablement— devia ser certa. Per un moment, se’m va emboirar el matí, em vaig abstraure de la realitat i el pensament se me’n va anar volant fins al record llunyà del vell i entranyable professor. José María, Xema: el Farfa. La crueltat dels adolescents era infinita en aquell temps nostre. Com ara supose. I com sempre. Perquè José María tenia una molt notòria particularitat en l’aparell fonador que l’obligava a parlar amb una veu cavernosa, gangosa, peculiar, d’articulació no sempre fàcilment intel·ligible. I va ser per aquesta inconfusible personalitat de la veu que algú li va traure el renom amb què tots els coneixíem: el Farfa. Ja s’entén: Farfa, de Farfallós. Però José María, Xema, el Farfa —a pesar d’aquell renom ridiculitzant i irreverent— era un d’aquells professors que infonia respecte, i que sabia exhibir en les seues classes, dins i fora dels temes del programa que explicava, una personalitat que imprimia caràcter.
La mateixa Tere Llopis, en la conversa compartida per WhatsApp, no podia evitar fer-ne memòria:
—Era dels professors de qui més me’n recorde, amb els seus consells vers les xiques de primer de BUP. Llavors no li donàvem importància, veníem d’on veníem, però que bo: les xiques havíem d’estudiar o acabaríem anant al mercat amb els rul·los al cap, la bata, i passaríem pel banc a saludar a Pere o Pep... carregades de lletugues! També ens va advertir que la música ja s’estava gravant en uns discos xicotets que es llegien amb làser.
—Sí. Va ser un professor que va deixar marca... —li vaig contestar, lacònicament, a la bona amiga Tere Llopis.
Però jo ja no era jo qui escrivia el missatge. Evocant les classes de José María Hernández, el Farfa, jo deixava de ser l’home d’ara i tornava a ser l’adolescent il·lusionat i farcit de desficis que escrutava els secrets de la física i la química des d’un pupitre del vell Institut; l’adolescent que s’iniciava en els misteris de la vida: l’adolescent que encara nia dins de mi i que, d’alguna manera, fa que siga l’home sortosament insegur i immadur que ara mateix soc. I recordava les enjogassades especulacions que José María ens solia fer sobre els efectes devastadors i irreversibles que tindria una guerra nuclear, i també les detallades explicacions sobre les investigacions que conjuntament amb altres col·legues físics estava fent per a la construcció d’un làser a la Vila Joiosa, i les prediccions sobre les potencialitats del desenvolupament científic, i les reflexions sobre les concomitàncies entre la física i la filosofia, i les advertències sobre les manipulacions ideològiques a què ens sotmetien els mitjans de comunicació i els grups de poder.
—No seáis gilipollas! —ens advertia, amb el seu castellà gangós que un dia vam aprendre a desxifrar.
José María ens construïa discursos divertits i redemptors sobre qualsevol assumpte imaginable. Per exemple, sobre el caràcter interessat i enganyós de la publicitat. Venia a explicar:
—Però què us penseu? Que això de l’amor funciona com en els anuncis de colònies? Que us estufeu una mica el coll amb colònia i ja ho teniu tot fet? «Colonia Patrichs, para hombres que dejan huella», «Brummel: en las distancias cortas es donde un hombre se la juega» —escarnia, el Farfa, enriolat, amb la seua peculiar veu. I parodiava còmicament un vell anunci de colònies en què un personatge viatjava amb el Transsiberià:— «Viajaba yo en el Transsiberiano...» Doncs mira: jo he vingut amb el trenet de la Vila a Altea, i m’he posat mig pot de colònia aquesta de Patrichs i... Res! Ni cas! Cap dona se m’ha llançat al coll! Desconfieu, joves, desconfieu: desconfieu de les milongues que us venen!
Sí. José María Hernández, el Farfa, era un professor que adoctrinava. Ens ideologitzava. Vull dir: que mirava d’incidir en la nostra ideologia. S’esforçava a forjar actituds més enllà de les estrictes lliçons de física i química. S’immiscia en els esperits innocent i mal·leables de l’alumnat. I ens catequitzava tendenciosament i descaradament. Això sí: sempre en el sentit crític, en la curiositat, en l’amor al coneixement, en la consciència cívica i en la rebel·lia. És això, precisament, el que feia d’ell un gran mestre: el gran mestre que sempre he volgut recordar. Seua, per exemple, era una frase mítica que adesiara ens esgrimia com a invitació per a eixir del niu, apostatar del localisme, abandonar la zona de confort, estendre les ales i començar a volar. Segur que tots els meus companys de promoció també la recorden:
—Vosaltres ara no us ho creeu, però és veritat. Jo ho he vist! —assegurava a classe. I amb l’actitud de qui revela un gran secret, hi afegia amb veu solemne i sigil·losa:— Sabeu? A l’altra banda del Puigcampana n’hi ha més... A l’altra banda del Puigcampana n’hi ha més!
«Al otro lado del Puigcampana hay más...», sentenciava, exactament, en el seu castellà congènit i irredimible. Ah, com són les coses! «Al otro lado del Puigcampana hay más...», em sembla sentir, encara ara, nítidament, des d’un racó profund de la memòria, amb la seua inconfusible veu cavernosa. I n’evoque igualment el somriure burleta. I no puc evitar que se m’humitegen els ulls de pensar que aquella veu i aquell somriure ja només existeixen en la fràgil entitat de la meua remembrança. Perquè, per més no ho voldria, no puc sinó prendre plena consciència que, talment com el vell Institut un dia va ser penosament enderrocat per màquines excavadores i reduït a runes per construir l’Institut nou, també aquell temps nostre de descobriments, innocències, fascinacions i rebel·lies va desaparéixer per sempre. I no és ja sinó evocació, enyorament, recordança.
Aquesta és probablement la raó per la qual l’amic —amic gran reserva— Miquel Climent contava aquest estiu, en relació amb aquells remots, confusos i metamòrfics dies de l’adolescència a l’Institut, fets i situacions que jo no tinc consciència d’haver viscut: perquè la memòria és tan fràgil i incerta que es recrea, es reconstrueix i es reinventa amb el pas del temps:
—Tu eres poc cabró, en aquell temps! —explicava Miquel entre rialles, entre un rogle d’amics, referint-se a mi—. Anaves sobrat, perquè tenies un cabet privilegiat... Però que poc aprofitat, so recabró! Eres més gos que un pont! I tenies la cara més dura que el ciment armat! Recorde que al Farfa el vacil·laves com volies. T’ho sabies tot. Però en l’examen, si posava per exemple sis problemes, tu en resolies tres en un momentet, i te n’anaves a ell, i li preguntaves que si amb aquells tres problemes ja en tenies ja prou per a aprovar, encara que fora amb un cinc pelat. Per pura gossera de no haver de fer els altres tres! I ell es cabrejava amb tu i et deia que no, que amb només tres problemes resolts no t’aprovaria. I tu bufaves, i et reies, i en feies un altre. I li deies: «I ara?» I els sabies fer tots. Però no et rotava la gana!
Podria jurar amb tota solemnitat i honestedat que no recorde haver fet mai això que de mi conta ara l’amic Miquel Climent. Però la memòria és capriciosa i pot caminar per camins divergents, de manera que —sovint passa, això— els protagonistes d’un mateix fet el poden acabar recordant de maneres notablement diferents. Sí que recorde, en qualsevol cas, que, com a alumne, en aquells anys adolescents devia ser un cas difícil: pudent, indòmit, vanitós, contestatari, fatxenda, irritable, ingovernable, malcreient... Per això, alguns anys després, em va afalagar sobre manera que, a pesar de tot, José María Hernández, el Farfa, volguera confiar en mi per a fer-li classes particulars a la seua pròpia filla, durant tot un estiu. El WhatsApp de Tere Llopis me l’ha feta recordar, en aquests dies de dol diferit: «Ostres, clar, Ana!» Era una adolescent resolta, eixerida, hippiosa, somniadora, riallera, desinhibida. Morena, amb els cabells llargs i una mirada alhora fosca i lluminosa, alegre i profunda: segurament massa ocupada a descobrir els misteris i les delícies de la vida per a perdre el temps preparant exàmens de matemàtiques o de física. Supose que José María degué pensar que un cas com el de la seua filla només el podria adreçar un altre vividor conspicu com jo. No ho sé: però d’alguna manera aquell estiu em vaig sentir feliçment redimit dels meus pecats com a alumne displicent per aquell gest de confiança que José María va voler tenir amb mi, d’encomanar-me durant un estiu la preparació de la seua filla per a no sé quins exàmens pendents.
D’aquelles classes particulars a Ana deu fer ja més de trenta anys. I més de quaranta, de les classes de física i química, amb José María Hernández, al vell Institut. Tota una vida, si bé es mira. I ara que han passat totes aquestes dècades i que la roda fortuna m’ha volgut regalat el privilegi de poder córrer món i —per dir-ho a la manera de Kavafis— «anar a ciutats a aprendre dels qui saben», no puc sinó reconéixer que José María Hernández —l’enyorat Farfa— tenia raó. Tota la raó. En aquell moment encara no ho sabíem prou bé. Però sí: a l’altra banda del Puigcampana n’hi havia més. Molt més. Moltíssim més! I, ben mirat, ha sigut gràcies al sentit crític, la curiositat, l’amor al coneixement, la consciència cívica i la rebel·lia que ell ens va ensenyar —ell i altres mestres com ell— que hem tingut ocasió de descobrir, admirar i aprofitar tots els horitzons que, efectivament, hi havia més enllà del Puigcampana. Més encara: hem tingut, també, la incitant i meravellosa oportunitat de mirar-nos amb uns altres ulls —més rics, més plens, més lúcids i més amables— el nostre mític i llegendari Puigcampana. I a estimar-nos, igualment amb una sensibilitat major, el bell racó de món que ens ha tocat de viure Puigcampana ençà.
Com m’agradaria, ara mateix, entaular-me amb ell i poder enraonar, posem per cas, sobre el fet que aquest estiu, en la Llei 5/2026, de 31 de juliol, de la Generalitat Valenciana, el Govern haja volgut afegir com a nova funció de la inspecció educativa —cite literalment— «Vetlar per la neutralitat ideològica en els centres educatius, supervisant que les activitats docents, els materials curriculars i els actes escolars es mantinguen aliens a qualsevol tipus d’adoctrinament» (article 155). I això, al mateix temps que es regula, com a «deures del personal docent» —torne a citar literalment—: «Els directius, els docents i el consell escolar del centre educatiu han de vetlar per la seua neutralitat ideològica en el disseny, aprovació, comunicació als pares, impartició i control dels continguts educatius, la programació d’activitats i l’elecció dels llibres de text i altres materials didàctics, evitant qualsevol forma d’adoctrinament ideològic.»
Igualment, m’encantaria poder conversar amb ell sobre l’onada de malestar social que recorre Europa —les revoltes de França, la crisi de l’habitatge a Espanya i Portugal, les protestes contra el Govern a Albània, les manifestacions anticorrupció a Sèrbia, les protestes pel cost de la vida a Itàlia i Bèlgica, etc.—; o sobre les mobilitzacions juvenils en països d’Àsia i Àfrica; o sobre la persistència de les guerres a Gaza, Ucraïna, Sudan, Líbia i el Congo; o sobre la crisi climàtica i de recursos; o sobre el reviscolament del feixisme; o sobre les eleccions que vindran. O sobre làsers, o sobre l’últim Premi Nobel de Física i el detector de neutrins IceCube de l’Antàrtida, o sobre la filosòfica paradoxa del gat de de Schrödinger. O, senzillament, sobre perfums i colònies que deixen marca en les distàncies curtes...
Però no. Ja no podrà ser. Perquè l’apocalipsi és veritat. I el món s’acaba cada cent anys, al tomb de cada generació. I és ara el nostre món —el món dels adolescents que érem i que alguns encara som— (el món d’aquell vell Institut nostre on tot estava per fer i tot era possible) el que a ulls vista està desapareixent irremissiblement i per sempre. Ai, caram, Xema! Ja ho veus: enmig del dol en diferit que aquests dies estic fent per la teua mort, no deixe de pensar que ara que has fet el teu viatge definitiu «a l’altra banda del Puigcampana», en aquesta banda d’ací ens resta com a certesa que, efectivament, «n’hi ha més». Si més no: la membrança i l’enyor pels moments compartits; i un agraïment infinit pel fet d’haver-nos adoctrinat ideològicament com calia, de manera eficient, sense neutralitats ni asèpsies reaccionàries: haver-nos adoctrinat —vull dir— en totes les actituds pròpies de l’esperit científic i tots els valors cívics dels principis democràtics. Gràcies, mestre, per redimir-nos: per encoratjar-nos a encarar sempre algun problema més. Siga aquest paper el testimoni de la meua admiració i la meua estima. Continuarem conversant més enllà del Puigcampana, si n’hi ha més, d’acord?
