Entre els espais d’indiscutible valor patrimonial a Elx, els jaciments arqueològics de l’Arsenal, a l’eixida del Filet de Fora (sector E-16 del Pla General d’Ordenació Urbana de 1998), ocupen un lloc destacat. No obstant això, a hores d’ara tenen el destí escrit. Un procés de tramitació urbanística de llarga durada (des de finals del segle xx fins a la recent aprovació municipal del 2026), els ha sentenciat. Les intervencions del Ministeri i la Conselleria de Cultura, com també de la UNESCO a través d’ICOMOS, mostraren les conseqüències negatives que té per al patrimoni històric una operació urbanística en aquest sector (950 habitatges, entre d’altres actuacions), la qual afecta no solament el patrimoni arqueològic, sinó també el paisatgístic i l’arquitectònic. No sabem fins a quin punt el projecte —malgrat les correccions fetes—, ho destruiria tot, però els indicis ho suggereixen.

Les restes arqueològiques documentades durant les intervencions de 1991, 2010, 2019, 2020 i 2023 certifiquen la transcendència dels descobriments a l’Arsenal i a tota l’àrea pròxima. Malgrat el gran volum de dades, la majoria d’intervencions s’executaren condicionades per la construcció peremptòria de noves vies de transport i projectes urbanístics. Tanmateix, les restes encara són insuficients per definir completament els entramats culturals que sustentaren històricament aquesta àmplia extensió il·licitana. No és exagerat dir que ens podríem trobar davant una cruïlla de cultures de les quals encara no ho sabem tot.

En efecte, les troballes començaren a mostrar un món cultural fascinant: assentaments prehistòrics amb seqüències completes des del Neolític fins a l’Edat del Bronze, amb peces ceràmiques i lítiques. Un Neolític que conserva, ancorats al paisatge, els sòcols que canalitzaven l’aigua del Vinalopó cap al camp, segurament les evidències arqueològiques de regadiu més arcaiques d’Elx, practicat per aquestes primeres comunitats camperoles.

A més, hi ha un jaciment ibèric amb una terrisseria vinculada a la veïna Alcúdia: forns, tres testars i altres troballes encara per excavar en la seua totalitat. En aquest espai s’han trobat també ceràmiques d’un estil propi («estil il·licità») localitzades en estrats del segle I aC, amb vincles clars amb Àfrica, Itàlia i el sud-est de la península. Tot i que encara es desconeix la ubicació exacta dels tallers de producció, el fet que s’haguera trobat a l’Arsenal aquella primera terrisseria, si bé més antiga (segles IV-III aC), suggereix que podrien localitzar-se en aquesta àrea tan idònia, pròxima al Vinalopó.

El jaciment compta també amb un abocador almohade. I, si es continuaren les excavacions, eixiria també la necròpolis romana amb la qual estan relacionats uns sarcòfags trobats. Així mateix, s’ha documentat la presència de noves sepultures tardoromanes i més restes ibèriques.

Per altra banda, hi trobem un fragment de la centuriació romana, que, al seu torn, podia estar relacionat amb la Via Augusta. La centuriació era un sistema romà de planificació parcel·lària i viària sobre el paisatge rural. La d’Elx és coneguda internacionalment perquè manté un nivell notable de supervivència. El Filet de Fora cap a la carretera de Dolores, per exemple, és la petjada fossilitzada d’un límit de centuriació ( i un dels seus eixos directors) traçat per agrimensors romans fa més de 2.000 anys, esdevingut amb el temps un antic vial. Anys enrere se n’excavà un tram —actualment perdut— que evidenciava, en efecte, el camí que connectava la colònia romana d’Ilici amb les viles rurals que hi hauria sota la ciutat actual. Més tard, a partir del segle XI, aquest trajecte va passar a ser la via per on transitaven els carruatges que transportaven les pedres mil·lenàries des de la ciutat romana i visigòtica fins a l’assentament de la ciutat actual: la de la medina andalusina (Madīnat Ilš) i la vila cristiana medieval, per tal d’alçar-ne les muralles, la Calaforra o l’Ajuntament. En definitiva, un bon resum de la nostra història.

Lamentem, per cert, que el senyor alcalde encara no haja contestat l’escrit que l’IECBV li va enviar (5 de gener de 2026) perquè tinguera a bé considerar la protecció completa de la centuriació. Els arqueòlegs porten anys reivindicant-la, temps suficient perquè alguns dels seus trams hagen desaparegut.

No sabem quina magnitud tindrà el desenllaç d’aquest projecte urbanístic, però el que és segur és que deixarà una petjada profunda en tot aquest paisatge de gran fondària històrica: un palimpsest que, pels indicis que tenim, està atapeït d’una matèria singular: la de la memòria històrica il·licitana. La més que possible pèrdua de seqüències històriques impedirà la seua visió holística final, de conjunt i, en conseqüència, una reflexió com cal, des de les inquietuds de hui dia.

No és casualitat que les primeres notícies contemporànies de descobriments al paratge que hui anomenem l’Arsenal ens les hagueren ofert Aurelià (1834-1890) i Pere Ibarra (1858-1934). Aquell, tot i que no el refereix de manera directa amb aquest topònim, ho fa implícitament en la descripció de les troballes fetes durant les obres de la carretera d’Elx a Dolores. Però allò més destacable és l’esforç que feu per traure a la llum les lògiques i coherències culturals del territori des de l’Alcúdia fins a la zona meridional d’Elx, a l’àrea de les Portes Encarnades, on és l’Arsenal: «¿Tiene nada de extraño, pues, en vista de esto, que, inmediatamente que descendemos de la Alcudia, hácia el norte de ésta, encontremos los enterramientos de sus antiguos habitantes?» (Illice, su situación y antiguedades, Alacant, 1879, p. 167.). Pocs anys després, Pere Ibarra va descriure les circumstàncies de la descoberta del jaciment, al qual qualificà de «nido cerámico» al seu llibre Elche. Materiales para su historia (Conca, 1926, p. 39). A cent anys de la publicació d’aquesta obra, el número 39 de La Rella, anuari de l’IECBV, la recordarà amb un excel·lit article.

Creiem que un gran parc arqueològic hauria estat l’alternativa ideal, atesa la gran riquesa i varietat de vestigis documentats. A més de constituir un atractiu turístic per a la ciutat, hauria afavorit una projecció exterior i interior singular i de qualitat. Un estímul cultural de primer nivell, un canvi d’escala que els ajuntaments que han apadrinat, de fet, aquest pla urbanístic podrien haver proposat com a alternativa quan s’iniciava. I, si va ser així, no ho han comunicat a l’opinió pública de manera clara i entenedora.

Les connexions que un enclavament com aquest estableix entre els seus temps i els nostres són fonamentals per a arrelar la ciutat en el seu context i àmbit històric i, per tant, per a entendre-la millor. També perquè el patrimoni, més que una donació dels nostres avantpassats, és un préstec que ens fan les generacions futures. A més, hi ha una altra raó important per a la seua preservació: la responsabilitat del govern municipal, que ha d’actuar com a «lloc» polític de reconeixement i assumpció de les diversitats culturals d’Elx. No es pot actuar a la lleugera amb béns públics d’aquest valor, especialment si no es coneixen a fons. Fer-ho és menystenir tant els empresaris inversors —necessaris per al desenvolupament local— com el conjunt de la ciutadania.

Els assoliments aconseguits en relació amb el patrimoni històric il·licità han estat resultat, amb freqüència, d’iniciatives ciutadanes. Les lliçons que els governs municipals haurien d’haver tret dels descobriments i de les afeccions patrimonials del carrer de l’Empedrat (2009), de la plaça de la Constitució (2017) i els més recents de l’àrea del Mercat (d’ençà del 2013) —per citar només uns pocs casos— respecte de la necessitat d’advertir i explicar àmpliament aquest patrimoni públic com una eina de construcció cívica, no han estat aprofitades per establir l’equilibri adient entre el desenvolupament econòmic i aquest dret ciutadà. És el que reconeixen les lleis (la mateixa Constitució, art. 46; la llei estatal 16/1985, de 25 de juny, sobre el Patrimoni Històric Espanyol; o la llei valenciana 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià): el dret a conéixer el patrimoni històric en totes les seues dimensions, sobretot quan hi ha convergència d’interessos sobre un mateix paratge urbà, temptador pel que fa a la rendibilitat immobiliària.

Però l’observació panoràmica de tot el procés de tramitació del projecte residencial dibuixa una clara línia de postergació pel que fa al manteniment, protecció i promoció completa d’aquest emplaçament patrimonial. Tot plegat hauria exigit un impuls que depén, indefugiblement —però no de manera exclusiva—, del MAHE. D’altra banda, resulta qüestionable el futur de l’edifici de finals del segle XIX, un immoble d’un valor remarcable, situat a uns 100m de la rambla del Vinalopó. Projectar-ne l’enderroc i la posterior rèplica en un altre punt s’assembla a una mistificació urbanística a la carta, una tendència institucional cada cop més habitual.

El patrimoni històric no és —o no només— tresors i aventures, o l’admiració per determinats elements icònics, ja que ha d’incidir en el tarannà, el caràcter cívic i humanista a més de solidari i integrador de la societat, en la mesura que fa compartir experiències comunes a aquells que vivim i viuran a la ciutat, tal com la Constitució de 1978 suggereix en relació a l’educació (art. 27.2). Amb altres paraules, permet connectar patrons espacials i temporals complexos perquè esdevinguen vehicles pràctics de saber i avanç social, fet important en una societat com la il·licitana.

Analitzat en perspectiva, per tant, el final de l’Arsenal deixa un panorama incert. Si s’haguera prospectat sense tants condicionants, què hi hauríem trobat? A primera vista s’ha acomplit la llei. S’hi han fet excavacions urgents i a corre-cuita, però les troballes deixen veure que encara queda camí per recórrer. Només coneixem algunes pàgines d’un llibre que anuncia històries clau del patrimoni cultural d’Elx.

Un tancament, doncs, en fals, que assenyala la línia de flotació dels governants respecte dels béns públics —públics i heretats— dels quals són administradors. Hi ha hagut una certa cura, sempre puntual i parcial, sense respondre a una estratègia exigent de defensa. I en el cas de l’Arsenal, els governants estaven advertits de la seua importància patrimonial des de ben prompte. Per això, ha de quedar clar, tanmateix, que no critiquem el projecte d’urbanització, sinó la manca de defensa efectiva dels jaciments com a bé cultural comú —de tothom—, en contrast amb l’embranzida de la promoció urbanística tot just aprovada. No es tracta d’oposar dos interessos teòricament legítims, sinó de fer-los compatibles quan cal, establint les prelacions públiques corresponents.

Aquesta intensa alteració de l’ampli espai meridional de la ciutat històrica haguera requerit un debat profund de totes les parts implicades, els partits polítics i especialistes en gestió cultural, patrimoni o arqueologia, així com de documentalistes, historiadors i representants veïnals. Potser s’ha dut a terme, però la ciutadania ho desconeix per falta de difusió pública.

La transcendència i les implicacions dels jaciments de l’Arsenal, en conseqüència, van molt més enllà de les prospeccions fetes fins ara. Però la seua desaparició impedirà avançar-hi del tot. Tot això ens fa qüestionar com la societat elxana es relaciona amb el seu passat. I, en particular, com entén el seu patrimoni cultural i històric; i, principalment, quin nivell de prioritat li dona la política local. Un patró de defensa ben qüestionable.

* Joaquim Serrano és secretari de l' Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV)