La llei de l'embut

La setmana passada vam saber que el Tribunal Superior de Justícia de València ha canviat de criteri en un tema que pot semblar estrictament simbòlic o anecdòtic, però que —als meus ulls, si més no— resulta especialment sensible sociolingüísticament. Es tracta d’una resolució a propòsit d’un recurs de cassació interposat per cinc professors sobre l’ús del valencià en les comunicacions internes de la Universitat de València. Segons ha transcendit públicament, la Secció Especial de la Sala Contenciosa Administrativa d’aquest alt Tribunal valencià s’ha pronunciat en el sentit de prohibir a la institució acadèmica l’establiment del valencià com a llengua de les comunicacions internes a fi de garantir al seu personal «el dret de rebre les comunicacions internes en la llengua que trie, valencià o castellà».

La resolució en qüestió no deixa de ser una mica paradoxal i desconcertant, perquè la Sala Segona del mateix Tribunal Superior de Justícia va avalar ara fa poc més d’un any, al juliol de 2025, la perfecta legalitat de la decisió adoptada en el Reglament d’Usos Lingüístics de la Universitat. Jurídicament parlant, sembla que la sala pertinent del referit Tribunal Superior de Justícia en aquell moment sí que va voler estimar el recurs d’apel·lació presentat per la Universitat i va dictaminar que era perfectament lícit i «conforme a dret» que les comunicacions internes de la institució adreçades al personal que hi treballa —i hi cobra un jornal— pogueren ser redactades en valencià. Però no. Es veu que no. Ara ja no. Ara ha canviat la cosa i, en una nova resolució —manifestament contradictòria respecte de l’anterior—, la Secció Especial de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal ha revocat la sentència de l’any passat i ha resolt, atenent el recurs de cassació interposat per un grup de catedràtics de la mateixa Universitat, que això de vehicular la informació interna de la Universitat en valencià no pot ser.

L’argument nuclear de la sentència és que cal evitar la «supremacia i preferència» del valencià, de manera que les pràctiques comunicatives de la Universitat —encara que es tracte únicament de la comunicació interna— de cap de les maneres no poden ser regulades exclusivament en aquesta llengua «en detriment del castellà, que també és llengua oficial». Ja s’entén: els magistrats s’han sentit en l’obligació moral, política i jurídica de garantir «el necessari equilibri en l’ús de les llengües que són cooficials». I és així que fixen en la seua nova sentència resolutòria (que, per cert, inclou el vot particular del magistrat Fernando Nieto Martín) la conclusió següent: «En l’àmbit de les comunicacions internes entre la Universitat de València i el personal PDI, PAS i PFI i qualsevol altre personal contractat s’ha de respectar el dret de dit personal a rebre la documentació que se li envie per part de tal institució pública en la llengua cooficial que elegisca, ja siga el castellà o el valencià, sense condicionar l’exercici d’aquest dret cap tipus de formalitat, càrrega o requisit que en limite o en restringisca l’ús».

Molt bé, molt bé, molt bé. Ho trobe molt bé. «Beníssim», que diria la meua veïna Maria Súria. Compartisc plenament —no podria ser d’una altra manera— aquesta exquisidíssima sensibilitat demostrada per ses il·lustríssimes senyories en defensa de la no conculcació de drets lingüístics tractant-se de llengües oficials. Vull dir: que soc molt partidari dels principis a què els juristes de la Secció Especial de la Sala Contenciosa Administrativa apel·len en la seua sentència: percaçar «l’ús paritari de les llengües cooficials», «el principi de cooficialitat i de llibertat d’opció lingüística», el fet que una llengua i l’altra mereixen «la mateixa tutela i protecció», evitar «qualsevol tipus de condicionant o entrebanc a l’ús d’una llengua oficial», etc.

Però hi ha un detall no precisament menor que no deixa de grinyolar-me sorollosament en tot aquest assumpte del text resolutori de la sentència. I és que, d’una manera molt flagrantment contradictòria amb els mateixos principis al·ludits pels magistrats —oh, sorpresa!—, la sentència en qüestió (la número 527/2026, consultable en https://tuit.cat/9ls35) apareix redactada íntegrament i exclusivament en castellà. Debades he intentar localitzar-ne la versió en vernacle, perquè —senzillament— no existeix. Ah! I no solament això: el dèficit total i absolut de sensibilitat lingüística per part dels redactors de la sentència en qüestió arriba a un tal extrem d’incorrecció i desatenció institucional que ni tan sols no s’hi respecta la denominació oficial —estatutàriament reglada— de la centenària institució acadèmica. Adesiara el text legal fa referència a una suposada (i legalment inexistent) «Universidad de Valencia» [sic], a pesar que l’article 1 dels Estatuts de la Universitat de València (aprovats pel Decret 128/2004, de 30 de juliol, del Consell de la Generalitat, publicat en el DOGV de 3 d’agost de 2004) estableix literalment: «Universitat de València (Estudi General) és el nom que adopta la institució regida per aquests Estatuts, sense perjudici de la validesa oficial, amb caràcter general, de la denominació abreujada Universitat de València.» Em punxen i no em trauen sang! Perquè el cas és un cas com un cabàs. Magistrats que dicten sentències sobre com han de ser els usos lingüístics al si de la Universitat de València es permeten el luxe d’ignorar, negligir, truncar i conculcar en el mateix redactat d’una sentència el mateix marc legal vigent que regula quina ha de ser la denominació precisa de l’entitat a què va dirigida la sentència. «Maeusenyor! Se’ls veu la intenció a una hora de camí!», dictaminaria la meua veïna Maria.

La pregunta, així les coses, es fa inevitable: en quina situació es troben els drets lingüístics dels valencians, la tutela i la protecció de la llengua pròpia, l’ús paritari, la llibertat d’opció, la no supremacia i tots els principis reivindicats en la sentència... quan dels usos lingüístics del mateix Tribunal Superior de Justícia es tracta? I igualment inevitable és enllaçar aquesta pregunta essencial amb moltes altres: Pot sentir-se legitimat el Tribunal a imposar uns usos lingüístics no excloents (en relació amb una llengua oficial) a la Universitat de València, quan la realitat objectivament constatable és que el mateix Tribunal practica sistemàticament usos i costums excloents (en relació amb l’altra llengua oficial) encara pitjors? Quantes sentències ha dictat en valencià el Tribunal Superior de Justícia de valència en l’últim mes? I en l’últim any? I en els últims deu anys? I des que es va constituir, el 23 de maig de 1989? És cert que el percentatge de sentències dictades en valencià per aquest organisme és de només el 0,0047 %? Quin impacte decisiu en relació amb el prestigi social de l’idioma té l’exclusió metòdica del valencià en procediments, judicis i sentències? Resulten aquestes pràctiques lingüísticament discriminatòries compatibles amb els valors i els principis de la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià?

Tal com ara exigeix a la Universitat de València respecte dels seus treballadors, el Tribunal Superior i, en general, totes les instàncies del conjunt de l’administració de justícia faciliten sistemàticament als seus administrats totes les comunicacions, tota la documentació i totes les sentències —retalle i enganxe ara, per gust, l’expressió de la sentència acabada de redactar pel Tribunal Superior contra la Universitat de València— «en la llengua cooficial que elegisca, ja siga el castellà o el valencià, sense condicionar l’exercici d’aquest dret cap tipus de formalitat, càrrega o requisit que en limite o en restringisca l’ús»? És lícit aplicar als altres uns principis legals que el Tribunal no s’aplica a si mateix? Els tribunals que d’una manera demencial i temerària han dictat sentències que estableixen, posem per cas, percentatges mínims per a l’ús vehicular dels idiomes oficials en el sistema educatiu sense cap fonament pedagògic ni el menor coneixement de la realitat escolar i sociolingüística (em referisc ara, molt concretament, a la sentència 5201/2020 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que hi fixava un percentatge mínim del 25%) també s’apliquen percentatges equivalents pel que fa a les sentències que ells mateixos han de redactar en una llengua oficial i l’altra? Arriben al mínim del 25% les sentències dictades en català pel TSJC o resulta que no superen ni el 6%? Com se’n pot dir, d’això de regular per als altres mesures constrictives que no un, en realitat, no s’aplica a si mateix?

«Vol donar consell i la casa li cau a ell», sentencia una vella dita popular que Estanislau Alberola i Manuel Perisja van recopilar en el seu Refranyer valencià de 1928. Semblantment, els clàssics del segle XV deien sobre això mateix: «A tots donen consell i no el prenen per a ells.» La meua veïna Maria Súria, en canvi, és en això molt més clara, directa i expeditiva: «La llei de l’embut, Joan. Això és la llei de l’embut: l’ample per a mi, l’estret per a tu.»