CASTELLÓ. Ansietat, angoixa, trencacaps o intranquil·litat són alguns dels termes que podria utilitzar per descriure la situació que viu un opositor el dia de les proves. Segurament, algú que estiga participant ara mateix en un procés selectiu em dirà que cap d'aquestes paraules acaba de descriure del tot el que se sent. Però hi ha una cosa en què estic convençut que coincidirem: el que va passar dissabte 12 de setembre en el concurs oposició d'Infantil i Primària va ser una absoluta falta de respecte cap a les persones participants.
Vull començar fent referència a la dubtosa idoneïtat de l'ocurrència de l'actual Conselleria d'Educació del PP de traslladar les oposicions al mes de setembre. I no es tracta només d'una opinió política. L'associació de directores i directors d'Infantil i Primària ja va advertir d'un problema evident: l'inici de curs és un moment fonamental per a l'acollida de molts xiquets i xiquetes que comencen el seu camí a l'escola i necessiten trobar, des del primer dia, un referent estable.
Eixe referent és el mestre o la mestra que, en molts casos, els acompanyarà durant els tres cursos de l'etapa d'Infantil o els dos cursos d'un dels cicles de Primària. Però enguany pot no estar a l'aula perquè ha de formar part d'un tribunal d'oposicions i potser no s'hi incorporarà fins a desembre o gener. Això obliga l'alumnat a establir el primer vincle amb un docent que només estarà uns mesos i, a més, les persones substitutes poden no arribar durant els primers dies del curs, precisament quan l'acollida i l'adaptació són fonamentals. No es pot proclamar la importància de l'estabilitat de l'alumnat i prendre, al mateix temps, decisions que la dificulten.
Però si tot aquest plantejament ja representa, al meu entendre, una errada pedagògica evident, el que va passar el dia de la primera prova va posar de manifest una altra realitat: el preocupant caos organitzatiu de l'actual Conselleria.
La primera prova havia de començar a les nou del matí, amb la corresponent crida dels opositors per ubicar-los a les aules. Els tribunals, però, havien d'atendre més aspirants dels habituals. Una decisió que, baix el pretext de l'estalvi, acaba carregant més responsabilitat sobre els seus membres i fent més lent i complex tot el procediment. El resultat va ser previsible: el procés es va allargar innecessàriament.
El punt culminant de la falta de planificació va arribar quan havia de començar la part escrita. En alguns tribunals, els aspirants no van poder iniciar-la fins a les 12.20 hores; en altres, l'espera es va prolongar fins a les 13.00. Quasi dues hores i mitja de retard en el millor dels casos i fins a tres hores en altres. La justificació va ser els problemes de connectivitat. Una incidència tècnica pot produir-se, però resulta molt més difícil d'entendre que un sistema del qual depenen milers de persones no s'haguera comprovat amb totes les garanties. Es va fer un assaig previ en condicions reals? Hi havia un protocol alternatiu si fallava la connexió?
I mentre l'organització fallava, el rellotge continuava avançant. Milers d'aspirants esperaven davant d'una prova que no començava. Persones que feia mesos que estudiaven, probablement anys preparant-se, sotmeses a una pressió afegida que no tenia res a veure amb els seus coneixements o la seua capacitat docent. Hi havia mares lactants que necessitaven atendre els seus nadons, pares i mares que havien deixat els fills amb familiars o cuidadors i persones amb situacions personals molt diverses. Darrere de cada número d'opositor hi havia una persona. I això sembla que algú ho va oblidar.
Una oposició ja comporta una enorme exigència emocional. L'Administració no té l'obligació d'eliminar els nervis inherents a una prova d'aquestes característiques, però sí de no augmentar-los amb la seua pròpia imprevisió. Qui aspira a una plaça pública ha de demostrar la seua preparació i capacitat, no la seua resistència davant del caos administratiu. L'eficiència també hauria de ser exigible a qui convoca, organitza i dirigeix el procés.
Vull fer, això sí, una menció específica als membres dels tribunals. Van empatitzar des del primer moment amb els opositors i van intentar tranquil·litzar-los davant d'una situació que tampoc depenia d'ells. No és estrany. Saben perfectament què significa passar per un procés d'aquestes característiques perquè també van estar algun dia asseguts a l'altre costat.
Però la cirereta del pastís va arribar el passat dissabte 19. Un dels tribunals no va rebre les etiquetes amb el codi destinat a preservar l'anonimat dels aspirants. Ja no parlem simplement d'improvisació o d'una incidència puntual. Quan els errors se succeeixen fins a afectar una garantia tan elemental com l'anonimat, cal preguntar-se: on acaba la improvisació i on comença la negligència?
El que tinc molt clar és que el que està passant en aquestes oposicions no és una simple anècdota ni una incidència informàtica que puga despatxar-se amb una explicació tècnica. És una mostra més de la deixadesa que està caracteritzant la gestió educativa del PP. I encara aniria més lluny: el problema no és només de capacitat de gestió, sinó de consideració cap als professionals de l'educació.
Respectar-los és cuidar les seues condicions de treball, escoltar els equips directius, planificar adequadament els processos que els afecten i entendre que darrere de cada decisió administrativa hi ha persones. No es pot reivindicar públicament la figura de l'ensenyant i, després, tractar milers de futurs docents com si el seu temps, els seus nervis i la seua vida personal no tingueren cap valor.
El dissabte 12 de setembre, milers d'aspirants acudiren a demostrar que estaven preparats per a ser docents. Potser qui no va superar aquell dia la prova de planificació, previsió i respecte va ser la mateixa Conselleria d'Educació.
________
BOLETÍN TITULARES CASTELLÓN PLAZA.
Las noticias más relevantes del día en Castellón, reunidas cada mañana en un solo correo para empezar el día informado. Suscríbete gratis al boletín aquí.
