Confesse el meu estupor davant de les declaracions del president de la CEOE, Antonio Garamendi, sobre la vaga general convocada per a l’11 de novembre. «Jo no sé si és general o no, però electoral, segur», va dir, amb aquella ironia que només resulta divertida quan qui l’escolta no té problemes per arribar a final de mes. Els habituals corifeus conservadors —sempre disposats a aplaudir abans fins i tot de saber què toca aplaudir— no van tardar a reproduir l’ocurrència.
És cert, senyor Garamendi: una vaga general pot tenir conseqüències electorals. Com una manifestació. Com un desnonament. Com una cua en un centre de salut. Com un professor fart de no tenir recursos. Com una família que descobreix que, després de pagar el lloguer, queda massa mes per davant del sou. Fins i tot —quina cosa tan estranya en democràcia!— la realitat pot influir en el vot. Però intuïsc que el problema de Garamendi no és que la vaga puga ser electoral. El problema és que sospita que pot beneficiar opcions polítiques que no són del seu gust. Si pensara el contrari, probablement la trobaria un magnífic exercici de llibertat ciutadana.
Convé recordar, a més, que Garamendi és el president de la CEOE. Representa els empresaris espanyols, que són molts, diversos i amb sensibilitats polítiques diferents. Precisament per això se li hauria de reclamar una certa prudència institucional. I, sobretot, educació i empatia. Perquè darrere d’aquesta vaga no hi ha una ocurrència de campanya. El lema és ben explícit: «Salarios, vivienda, precios». Entre 2013 i 2025, segons les dades aportades pels sindicats a partir de l’INE, els salaris nominals van créixer un 26,2%, mentre que el preu de compra de l’habitatge ho va fer un 96%. La convocatòria reclama també desbloquejar la negociació col·lectiva, augmentar els salaris i combatre la precarietat.
I ara arribem a una dada incòmoda. Garamendi percep una retribució que se situa actualment al voltant dels 400.000 euros bruts anuals. No tinc res a objectar al fet que la seua organització li pague el que considere convenient. Però convindrem que, des d’aquesta talaia salarial, omplir el dipòsit, pagar una hipoteca o trobar un pis de lloguer no produeix exactament el mateix vertigen que provoca en qui cobra 1.300, 1.500 o 1.800 euros. Per això, almenys, permeteu-me una valoració des del sarcasme… Perquè una vaga general serveix justament per a això: per obligar-nos a mirar allò que preferim no veure. Ens recorda que la política no pot consistir eternament en banderes, proclames identitàries i enemics fabricats. El migrant. El diferent. El divers. El que parla una altra llengua. El que estima d’una altra manera. Mentre ens entretenen assenyalant-nos els uns als altres, potser hauríem de preguntar-nos quant costa el lloguer, què paguem al supermercat, quin rebut de la llum ens arriba o quin futur espera els nostres fills.
La protesta tampoc és una extravagància del nostre país. França viu mobilitzacions per l’encariment de la vida, el deteriorament dels serveis públics i les desigualtats; a Itàlia hi ha convocades vagues generals i mobilitzacions semblants. Alguna cosa deu estar passant. Potser dècades de receptes neoliberals —menys Estat, més mercat, privatització dels beneficis i socialització de determinats costos— comencen a presentar la factura. I és ací on recorde la història bíblica de David i Goliat, on un David diminut sosté la mirada davant d’un gegant com Goliat. David resisteix, continua allí, no fuig. Una vaga general té alguna cosa d’aquell David.
Perquè el poder econòmic disposa de molts altaveus. Té recursos, influència, gabinets, tribunes i una capacitat extraordinària per convertir els seus interessos particulars en aparent sentit comú. Al ciutadà li queda, entre altres instruments democràtics, la possibilitat d’organitzar-se, manifestar-se, acampar, protestar i fer vaga. Ho vam veure els valencians defensant l’educació pública i ho veiem ara amb el professorat madrileny. Protestar no és atacar la democràcia. És exercir-la. Per això jo també faré vaga l’11 de novembre. I no serà electoral. O potser sí, si per electoral entenem recordar, abans de votar, quines coses importen de veritat.
No totes les opcions polítiques són iguals. I em preocupa especialment veure com algunes que no ho eren s’acosten progressivament a determinats postulats, siga per aconseguir el poder o per conservar-lo. No tot val per un grapat de vots. Necessitem un Estat capaç d’anivellar desigualtats, garantir serveis públics i intervenir quan el mercat converteix drets bàsics en privilegis. Necessitem salaris que permeten viure i habitatges que puguen habitar-se sense entregar-hi mitja vida. El dia 11, per tant, David tornarà a mirar Goliat. I alguns hi serem al seu costat.
