CASTELLÓ. Aquesta era la frase que utilitzava Johan Cruyff quan volia expressar una emoció profunda: «¡tengo la gallina de piel!». Recordem que Cruyff no només va ser un dels millors futbolistes de la història, sinó que també, com a entrenador, va revolucionar el món del futbol amb una proposta valenta, creativa i transformadora. Jo, per una qüestió d’edat, només vaig poder gaudir d’eixe llegat des de la banqueta, en el seu pas pel Futbol Club Barcelona.

Tanmateix, no voldria dedicar aquestes línies a defensar la seua visió futbolística, sinó a apropiar-me d’aquella expressió tan sincera per relatar les emocions viscudes durant les reivindicacions educatives de la setmana passada.

El dimecres catorze, com a docent i com a pare de dues xiquetes de l’escola pública, em trobava davant de la Delegació de la Presidència de la Generalitat a Castelló donant suport a la comunitat educativa. I va ser allí, en aquell instant, quan vaig sentir allò que Cruyff descrivia: la pell eriçada, el cor accelerat. Quan ja estàvem concentrats davant de l’edifici, van començar a arribar columnes de xiquets, famílies i professorat de nombrosos centres educatius de tota la província, tots baix un lema clar i contundent: «Volem una educació pública de qualitat i en valencià».

L’arribada d’aquelles columnes es convertia en una ovació espontània, en aplaudiments llargs i sentits. L’emoció era col·lectiva, intensa, compartida. No era una emoció nascuda del rebuig, sinó de la defensa d’un principi essencial: que totes i tots mereixen les mateixes oportunitats. I això només és possible amb una educació pública forta, digna i ben dotada.

Això implica invertir en infraestructures, reduir les ràtios, reforçar els equips amb els especialistes necessaris per a l’alumnat amb necessitats educatives especials, alleugerir la burocràcia, millorar les retribucions del professorat i garantir la presència i la dignitat de la nostra llengua a les aules. Perquè educar no és omplir caps, sinó encendre vides; i quan un poble ix al carrer per defensar la seua escola, el que realment està protegint és el seu futur.

Algú podria pensar que aquestes emocions eren estrictament personals, però res més lluny de la realitat. Companys docents m’explicaven que, tant en la manifestació de dilluns com en les concentracions posteriors, molts no van poder evitar les llàgrimes en veure la determinació i la implicació de tanta gent. La raó és que l’actitud del govern del Partit Popular ha reforçat aquest sentiment i aquesta necessitat de defensa.

Els fets han anat consolidant un moviment de protesta davant dels continus atacs a un sistema educatiu que ens iguala com a valencians i valencianes. A això cal afegir el menyspreu al professorat: un decàleg ple d’infàmies, dades manipulades sobre la gestió educativa, la culpabilització de la vaga —que s’anunciava des de l’11 de desembre de l’any passat—, la manca de propostes fins a pràcticament a les portes de la convocatòria indefinida i les poques iniciatives presentades, sense trellat ni voluntat real de diàleg. Fins i tot s’ha intentat enfrontar el professorat amb les famílies.

Tot això ha reforçat la convicció que calia mantindre viva la flama de la reivindicació, una força que es palpava al carrer. Perquè, després d’una setmana en què el professorat ha renunciat a part del seu salari per defensar l’educació pública de la Comunitat Valenciana, la Conselleria encara no havia presentat cap proposta seriosa. La del dijous catorze era buida de contingut, excepte en matèria de burocràcia. I ni tan sols aquest aspecte es pot atribuir al mèrit de l’administració, ja que feia mesos que l’estaven treballant les associacions de directors i directores de primària.

Aquesta és, malauradament, la conselleria que tenim. I precisament per això cal valorar la fermesa i la dignitat amb què el professorat ha defensat l’educació pública aquests dies. Una defensa que ha omplit els carrers de pobles i ciutats de tot el territori valencià.

El punt culminant va arribar amb la manifestació del quinze de maig, quan música, reivindicació i emoció es van fondre pels carrers de València. Una mestra jubilada em comentava que havia participat en les mobilitzacions dels anys vuitanta i que, des d’aleshores, no recordava un moviment d’aquesta magnitud.

Tanmateix, podríem haver pensat que l’ànim anava a decaure aquesta setmana, però les mobilitzacions de dilluns divuit i de dimarts denou ens mostren clarament que no. Precisament per tot això, vull felicitar el professorat, els estudiants i les famílies perquè, independentment de com acaben les negociacions, han demostrat que defensen una educació pública de qualitat. Potser alguns pensen que vivim una segona primavera valenciana. Però allò que sí que podem afirmar, sense cap dubte, és que la immensa majoria dels qui hem estat en les mobilitzacions vam percebre aquell sentiment nítid, aquella emoció compartida que Cruyff va descriure amb tanta senzillesa: «la gallina de piel»