Una de les cançons de la setmana ha sigut «Soldadito español» en la veu de Judeline, que la va cantar a cappella a La Revuelta. Forma part de la banda sonora de La bola negra, la pel·lícula dels Javis. La cançó consolava als soldats espanyols que participarena la guerra del Rif i formava part d’una revista musical estrenada el 1928, en plena dictadura de Primo de Rivera. En la veu vellutada de Judeline eixes connotacions colonials i feixistes queden descontextualitzades.
Em sembla que la pel·lícula fa el mateix amb la Guerra Civil, que apareix quasi com un joc d’adolescents: soldats joves i guapos, un tinent general senil i unes infermeres bobes. Hi ha escenes de bombardejos contra la població civil, però també hi ha una estetització de la caserna militar. Queda molt lluny, al retrat fílmic, una guerra que va trencar l’ordre constitucional espanyol, va deixar centenars de milers de morts i va donar pas a quasi quaranta anys de repressió.
L’exèrcit que va pegar el colp d’estat el 1936 venia d’Àfrica. Franco va fer carrera en les guerres de l’actual Marrocs, on l’aviació espanyola va llançar gas iperita sobre poblats rifenys. Els africanistes aplicaren a la població civil espanyola la violència practicada al Rif adés. La massacre de Badajoz, l’agost de 1936, en va ser un exemple.
La comparsa dels Pacos, fundada a Mutxamel el 1923, també ve de la mateixa guerra. La van fundar dos soldats del poble, els germans Pérez Lledó, imitant la vestimenta i la manera de combatre dels rifenys. Els moros i cristians s’entenen millor com un carnaval hereu de l’orientalisme del segle XIX que com una recreació medieval. Els Contrabandistes, els Pirates o qualsevol filà mora és un reflex de la fascinació occidental per Àfrica, el Carib o Àsia impulsada per l'imperialisme del segle XIX, que va portar a desenes d'artistes a estos paisos fins aleshores remots. Fins i tot Andalusia. Llegir la festa com un carnaval romanticista permet gaudir-ne i saber d’on vénen les disfresses.
- Festers dels Pacos uns anys després de la seua fundació. -
- Foto: Els Pacos de Mutxamel.
Este passat és recent. El protectorat espanyol al Marroc va durar fins al 1956, i queden altres assumptes colonials oberts com el Sàhara Occidental, abandonat el 1975 sense referèndum d’autodeterminació;Guinea Equatorial, la informació sobre la qual el franquisme va declarar matèria reservada després de la independència o la guerra d’Ifni.
El que va passar este estiu a Ceuta mostra que la relació amb el Marroc continua sense resoldre’s, i ara depén també dels Estats Units i d’Israel. El 2020 Washington va reconéixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara a canvi que el Marroc normalitzara les relacions amb Israel, amb qui ara té acords militars. El 2025 els Estats Units van impulsar la resolució de l’ONU que pren el pla d’autonomia marroquí com a base de negociació, amb el suport d’Espanya. Espanya tracta el Marroc com a soci estratègic, mentre la imatge dels africans com a amenaça, fabricada en aquelles guerres, apareix en els discursos sobre la immigració.
- Núvia berber de Josep Tapiró (ca 1896). -
- Foto: Museu Nacional d’Art de Catalunya
Sense esclafar el final: La bola negra planteja una reparació individual d’esta memòria històrica. La pel·lícula posa el focus en la memòria d’homes homosexuals de principis de segle i de la figura de Federico García Lorca particularment. Però una carta, un gest individual, arriba a una família. Obrir fosses, arxius i reconéixer les víctimes depenen de l’Estat, i només una reparació pública permet que tota la societat entenga d’on ve el seu present.
Amb la memòria colonial, eixa reparació pública no ha començat. Espanya no ha reconegut l’ús d’armes químiques al Rif, està empitjorant la situació al Sahara Occidental i encara no sabem què va passar a Guinea Ecuatorial. I tot això només a les colònies d’Àfrica.
