He de confessar que les imatges de l’altre dia, el 12 d’octubre, em van deixar profundament desolat. Després de la desfilada militar a Madrid, un grup de persones, moltes extraordinàriament joves, algunes menors d’edat, increpaven els manifestants acampats a la Puerta del Sol per reclamar el dret a una vivenda digna. Banderes franquistes, braços alçats, consignes totalitàries i un menyspreu absolut envers els qui pensen diferent. Entre els insults, aquell «ducharos» classista, ranci, miserable. Una expressió que semblava rescatada dels anys més foscos de la nostra història. Vaig sentir tristesa. Més que indignació, tristesa. Perquè em costa entendre com hem arribat fins ací.
Fa uns mesos vaig publicar Nu. Diari d’un postadolescent, una novel·la on recuperava els anys de la meua joventut universitària, quan encara ressonaven els ecos de la dictadura franquista i cada acció quotidiana podia convertir-se en una reivindicació de llibertat. Franco va morir quan jo tenia set anys. A penes vaig conéixer directament aquell règim, però vaig créixer entre les seues conseqüències, entre silencis familiars, pors heretades i una societat que intentava recuperar la dignitat democràtica. Amb unes sexualitats amagades, disfressades, que forçaven a amagar els desitjos personals més íntims i que, en alguns casos, acabaven sent traumàtics.
La meua generació va aprendre que les llibertats no eren un regal. Que calia conquistar-les i defensar-les. Per això em resulta especialment dolorós contemplar adolescents que exhibeixen orgullosament els símbols dels qui van destruir-les. Què ha passat? És simplement una manera de provocar els adults? Una rebel·lia adolescent que ha trobat en el feixisme una disfressa provocadora? És ignorància històrica? O és que hem construït una societat tan vulnerable als missatges simplistes que qualsevol frustració pot transformar-se fàcilment en odi?
Les dades sociològiques conviden a preocupar-se. Els estudis de Fad Juventud mostren una fractura creixent entre les percepcions dels homes i les dones joves. Segons el Baròmetre Joventut i Gènere de 2025, només el 36,7% dels homes joves perceben grans desigualtats de gènere, davant del 61,4% de les dones. Una distància reveladora d’una generació que, malgrat compartir edat i circumstàncies, sembla viure realitats diferents. Les enquestes electorals també assenyalen l’atracció que exerceix Vox entre els nous votants, especialment els homes joves. No significa que tota la joventut siga reaccionària. Seria una injustícia afirmar-ho. Però existeix una tendència preocupant que no podem continuar ignorant.
Les explicacions són diverses. La precarietat laboral, la impossibilitat d’accedir a una vivenda, els salaris insuficients i la sensació que el futur serà pitjor que el passat alimenten una frustració comprensible. El problema apareix quan determinats polítics converteixen aquesta frustració en ressentiment i assenyalen culpables fàcils: els migrants, les minories, les dones, els diferents. És molt més senzill culpar l’altre que explicar les desigualtats econòmiques. Molt més rendible electoralment alimentar la por que proposar solucions justes.
I ací apareix una responsabilitat política ineludible. Què està fent el Partit Popular? Fins a quin punt la necessitat d’aconseguir el poder justifica assumir els discursos de l’extrema dreta? Cada vegada que es normalitza una consigna xenòfoba, cada vegada que es relativitza el franquisme, cada vegada que es confon la convivència democràtica amb una suposada debilitat ideològica, s’està contribuint a legitimar allò que hauria de resultar inadmissible. I, mentrestant, les enquestes indiquen que Vox creix i pot convertir-se en imprescindible per a formar governs conservadors. Potser alguns haurien de preguntar-se si no estan alimentant el monstre que acabarà devorant-los.
Fa uns dies, a Esporles, Mallorca, la meua col·lega Rosa Calafat em contava una història esfereïdora. Al carrer on viu van assassinar després de l’alçament militar un bon grapat de veïns republicans, treballadors d’una empresa tèxtil de la població. Persones corrents. Treballadors. Famílies. Vides destruïdes simplement per defensar unes idees. Com podem oblidar-ho? Com poden els nostres joves reivindicar els símbols dels qui van sembrar aquell terror? I nosaltres? Quina responsabilitat tenim els qui vam créixer durant la recuperació democràtica? Hem sabut transmetre als nostres fills el valor de les llibertats? Potser els hem proporcionat comoditats materials sense explicar-los prou el preu humà que va costar aconseguir els drets que hui consideren naturals.
No puc evitar recordar l’Alemanya dels anys vint i trenta. La humiliació posterior a la Primera Guerra Mundial, la crisi econòmica i la frustració col·lectiva van facilitar l’ascens d’un discurs que prometia grandesa mentre assenyalava enemics interiors. No pretenc establir equivalències mecàniques entre èpoques diferents. Però els mecanismes de manipulació, la simplificació dels problemes i la criminalització de la diferència resulten inquietantment familiars.
Com a docent universitari, em preocupa especialment pensar que alguns d’aquells adolescents podrien ser alumnes meus. Voldria poder explicar-los que no hi ha rebel·lia en repetir consignes totalitàries. Que defensar la llibertat exigeix respectar també la llibertat dels altres. Que cap bandera justifica la humiliació d’un ésser humà. El pròxim 29 de novembre tenim una responsabilitat col·lectiva. Em preocupa l’abstenció dels qui repeteixen que tots els polítics són iguals. No, no ho són. Podem discrepar profundament entre opcions progressistes i conservadores, però existeix una frontera democràtica que mai no hauríem de traspassar.
Necessitem polítics honestos, polítiques socials justes, treball digne, vivendes accessibles i una convivència basada en la igualtat. Potser em direu utòpic. Ho accepte. Però, sobretot, necessite creure que encara som capaços d’aprendre de la història. Per respecte als qui van perdre la vida defensant les nostres llibertats. Per responsabilitat envers els qui vindran. Perquè la democràcia també es perd quan deixem de defensar-la. I jo no voldria tornar a començar.
Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor
