Despús-ahir em va escriure la consellera. Vull dir: que la consellera em va escriure una carta i me la va enviar al meu correu personal. De primeres, em vaig quedar una mica parat, sincerament sorprès: perquè no és una cosa que em passe cada dia, que una consellera m’escriga una carta. Però sí. Era la carta d’una consellera i em va arribar al meu compte de correu electrònic des d’una adreça institucional de la Generalitat Valenciana. Ho podria demostrar: despús-ahir, 7 de maig de 2026, quasi a l’hora de dinar. A les 14:19 h, exactament.

—Però açò què és? —em vaig preguntar, en veu alta, poc acostumat que estic de rebre per correu electrònic la carta d’una consellera.

Vaig obrir el PDF adjunt al missatge rebut des d’un compte de la Generalitat i és quan vaig poder comprovar que, en efecte, es tractava de la carta que una consellera m’havia volgut fet arribar, a mi, personalment: al meu compte personal de correu. Es tractava de la consellera d’Educació, Cultura i Universitats, la senyora María del Carmen Ortí Ferre. I l’encapçalament no deixava marge per a dubtes: «Generalitat Valenciana. Consellera d’Educació, Cultura i Universitats. María del Carmen Ortí Ferre. Av. del Campanar, 32. 46015 València. www.gva.es».

—Xe, caram! —em vaig exclamar, francament encuriosit—. Què deu voler l’honorable consellera de mi?

De seguida vaig sospesar que devia tractar-se d’un assumpte important. Importantíssim. Encara més: molt importantíssim. Perquè estic al cas del clima generalitzat de malestar, preocupació i insatisfacció que ara com ara es respira en el sistema educatiu amb la possible convocatòria d’una vaga general indefinida per part del professorat i la reclamació desesperada d’una negociació que permeta aconseguir mesures de millora no solament laborals sinó, en general, del conjunt del sistema educatiu... I em costa comprendre que, tan ocupada com hauria d’estar ara mateix intentant sufocar l’incendi i provant de negociar solucions amb els sindicats del sector, haja volgut ocupar una part valuosíssima del seu temps a escriure’m una carta... A mi!

—Xe, xe, xe, xe! Com són les coses! Quina deferència, la consellera... —em dic així que llig el remitent de la carta.

I de seguida constate que sí. Que la carta respon a un assumpte important. Importantíssim. Molt importantíssim: un assumpte que ben mereix deixar aparcades les negociacions amb els sindicats i posar en risc de col·lapse el conjunt del sistema educatiu valencià. És a saber: tenir-me personalment informat —quin honor, el meu!— que davant l’anunci de vaga des de la Generalitat estan treballant per a garantir el dret a l’educació de tot l’alumnat. És així que la consellera, en un gest que m’ha deixat una mica estupefacte i que encara no sé com agrair i valorar, m’ha volgut comunicar a mi, personalment, al meu correu electrònic —perquè les puga conéixer «de primera mà»—, les bondats del seu treball i les maldats dels sindicats.

—Impressionant! Quin gest, quina amabilitat! —estic que no m’ho acabe, jo, llegint la carta que despús-ahir em va enviar la consellera.

La senyora María del Carmen Ortí es veu que està al cas dels meus problemes d’atenció i comprensió lectora, perquè va tindre l’amabilitat i la consideració de remarcar-me amb una molt pedagògica lletra negreta —perquè no em passen desapercebuts, supose— els grans mèrits de la seua gestió: «Més professors», «Més col·legis», «Més convivència», «Més salut mental», «Més inclusió», «Més burocràcia». I, igualment amb lletra negra, ha volgut destacar-me, perquè tampoc no se’m passen per malla en una mala lectura del seu escrit personal, algunes informacions rellevants de la seua encomiable labor al capdavant de la Conselleria, tan ingratament valorada ara per les mestres i els mestres, i els sindicats que els representen.

És així que, després de raonar-me que s’ha fixat com a prioritat «que els estudiants de Batxillerat no es vegen perjudicats en les seues proves d’accés a la universitat» i de reclamar a les irresponsables forces del mal que «tot l’alumnat siga avaluat», ve a reivindicar, carregada de raó, que —cite sempre literalment—: «Cap alumne ni família pot ser captiu d’un conflicte sindical.» I em fa comprendre, tot seguit, que es veu que els representants sindicals amb qui es juga els trastos deuen ser molt incomprensius i pèrfids —uns autèntics malànimes, vaja!—, perquè el Consell ja s’ha esforçat a dedicar «8.000 milions d’euros a l’any» a la construcció d’un sistema públic educatiu de qualitat.

No sé si estic revelant ara un secret que hauria d’haver conservat només per a mi, però la consellera, en la missiva que m’ha confiat, m’ha volgut aclarir —molt graciosament— que està disposada a «negociar de manera lleial, transparent i amb voluntat d’acord», però que «l’avaluació dels alumnes de segon de Batxillerat no és negociable». I jo, naturalment, de seguida he sabut deduir d’aquestes paraules que el professorat de Batxillerat en realitat deu ser molt i molt i molt malèvol, i que està disposat a maltractar i perjudicar agrament l’alumnat: que vol deixar-lo abandonat a la seua sort, sense avaluació i sense futur, per aquest caprici injustificat —i injustificable— de la convocatòria de vaga. Sort que està ella al capdavant de la Conselleria per a defensar-los, pobres alumnes, de la mala intenció dels seus mestres!

Ah! I encara més: la senyora Ortí m’ha volgut informar que, com a pare d’una estudiant d’ESO, dispose de la plena garantia que «la Generalitat Valenciana continuarà sent un govern que escolta, que complix i que negocia. I mentres ho fem, estarem sempre del costat dels vostres fills i filles». Que li ha faltat dir, només: «No com les mestres i els mestres, i els seus sindicats, tan impresentables i irresponsables.»

No ho sé... Després de llegir la carta que aquesta tan atenta consellera m’ha enviat, m’agradaria poder coincidir un dia amb ella, que ha tingut l’amabilitat de desatendre durant un temps valuós les negociacions amb els representants sindicats per a enviar-me —a mi, que no soc ningú!— una carta personal amb la seua percepció de la situació. Si disposara de l’ocasió —i del temps suficient—, m’agradaria preguntar-li sobre els detalls concrets i reals que hi ha (o no) al darrere de tot allò de «més professors», «més col·legis», «més convivència», «més salut mental», «més inclusió» i «menys burocràcia», i com és que les mestres i els mestres, tan desinformats, no en comparteixen la percepció.

També voldria que m’explicara per què no és capaç d’entendre que els conflictes sindicals no resolts són en realitat la conseqüència (i no la causa) de les greus deficiències del sistema educatiu. I igualment li demanaria una mica de precisió sobre això dels 8.000 milions d’euros a l’any destinats a l’educació: on van, com, quan, a qui, per què, per a què; s’hi compten els diners de la concertada; 8.000 milions són molts o pocs (en relació amb altres comunitats autònomes i altres països), tenint en compte les circumstàncies i la demografia; tenen un rendiment òptim? Com és que les mestres i els mestres, que són els que en últim terme atenen el sistema «a peu d’aula», es queixen precisament del dèficit de recursos humans i materials? Els considera desinformats, tendenciosos, irresponsables, depravats?

Per què creu que el professorat està disposat a fer una vaga (amb el cost professional, personal i econòmic que això representa) en què es reivindica, precisament, la recuperació salarial, la reducció de ràtios, l’increment de plantilles, menys burocràcia, millora de l’atenció a la diversitat, negociació real, paralització de retallades, millora d’infraestructures, defensa del valencià, etc.

No... No crec que mai se’m presente l’oportunitat de debatre calmadament —amb atenció als pèls i els senyals de totes aquestes qüestions— amb la consellera Ortí. Entre altres coses, perquè ni tan sols no tinc l’honor de conéixer-la personalment, perquè mai no he coincidit amb ella. I és en aquest punt on em ve un dubte que judique absolutament rellevant: si la consellera i jo no ens coneixem absolutament de res, com és que es permet l’atreviment d’enviar-me a casa, per correu electrònic, la carta que es dic que vaig rebre despús-ahir? Com deu haver aconseguit la meua adreça? Qui li l’ha facilitada? Què la mou a enviar-me, precisament a mi, la missiva en qüestió amb la publicitat dels seus suposats èxits en la gestió de la Conselleria i desacreditant la qualitat professional i humana de les mestres i els mestres dels meus fills?

 

Perquè... És només a mi a qui ha enviat la carta que els comente, veritat? Segur que sí, no? Uf! No sé si atrevir-me a dubtar-ho... No voldria pensar que una tal carta partidista, propagandística, subreptíciament difamatòria contra els mestres i obertament desacreditadora de les reivindicacions sindicals s’haja pogut enviar indiscriminadament al conjunt de les famílies del sistema educatiu valencià —que és tant com dir al conjunt de la població valenciana— al ple d’un conflicte laboral, amb una vaga indefinida anunciada per al pròxim dilluns i just en el moment crític en què s’hauria pogut tractar d’evitar la vaga en qüestió. Perquè si la carta que he rebut jo l’hagueren rebuda més pares i mares —ai, que es veu que sembla que sí!— la cosa seria molt grossa. Grossíssima.

Vull dir: que si la consellera d’Educació, Cultura i Universitats, la senyora María del Carmen Ortí Ferre, haguera enviat aquesta carta indiscriminadament fent servir els recursos institucionals públics de la conselleria que dirigeix, em fa l’efecte que el cas seria un cabàs com un cabàs: amb gravíssimes derivades administratives, polítiques —i no sé si jurídiques. Constituiria un cas flagrant de conculcació de neutralitat institucional i d’ús partidista dels recursos públics, a més d’una eventual vulneració de la normativa vigent en matèria de publicitat institucional.

Si una comunicació institucional no es limita a facilitar informació objectiva de servei públic i, com en el cas de la carta enviada per la consellera, incorpora valoracions polítiques, desacredita sindicats o pretén influir en un conflicte laboral utilitzant bases de dades públiques (només així s’explica que la carteta en qüestió m’haja pogut arribar també a mi, ara entenc que en qualitat de pare d’una menor estudiant d’ESO), podria considerar-se, ben a les clares, propaganda institucional improcedent, desviació de poder o ús indegut de mitjans públics.

Tant és així que, fins i tot, si la carta haja estat distribuïda indiscriminadament fent servir els recursos i les bases de dades de l’administració pública, em fa l’efecte que l’assumpte podria donar lloc a recursos contenciosos administratius i queixes davant l’Agència Espanyola de Protecció de Dades o el Síndic de Greuges. Poca broma amb això, tractant-se com es tracta d’una administració pública: si les dades de contacte de les famílies —el meu correu electrònic, per exemple— es van recollir al seu dia amb finalitats estrictament educatives i administratives, i resulta que ara s’utilitzen per a comunicacions de caràcter polític, propagandístic o alié a la gestió ordinària, diria que resulta una evidència que s’hi està produint un ús incompatible amb la finalitat del tractament. I això, per expressar-ho suaument i d’una manera diplomàtica i jurídica, «resulta contrari» al Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) i a la Llei Orgànica 3/2018 (LOPDGDD).

Vull dir: que en el cas que la consellera m’haguera enviat la seua carta fent servir les dades que li vaig confiar a l’administració educativa com a pare de la meua filla per a comunicacions ordinàries, quedaria demostrat que la Generalitat, en aquest cas, ha utilitzat la seua posició institucional per a interferir en un conflicte laboral i desacreditar l’exercici del dret de vaga de les mestres i els mestres. I una cosa encara pitjor: per a orientar o condicionar l’opinió de les famílies contra els sindicats que els representen. I, en açò, també diria que hi ha una conculcació flagrant de la neutralitat que haurien de servar els poders públics en relació amb la llibertat sindical i la tutela del dret fonamental de vaga que l’article 28.2 de la Constitució Espanyola consagra, etcètera, etcètera, etcètera.

Però hi ha una cosa que em sembla encara més greu, en tot aquest assumpte. I és la voluntat evident que traspua entre les paraules de la carta de la consellera d’alimentar una confrontació entre les famílies —de les mares i els pares de l’alumnat— i les mestres i els mestres. Aquesta crec que és la més greu de totes les línies roges que la consellera ha franquejat amb la seua carta. Perquè una consellera d’Educació atiant les famílies contra els mestres és com un bomber provant d’apagar un incendi abocant sobre el foc poalades de gasolina.

I els efectes d’una tal temeritat, com és lògic, no s’han fet esperar: per fi la consellera Ortí ha aconseguit una perfecta unanimitat en una cosa relativa al sistema educatiu valencià: tots, absolutament tots els sindicats amb representació en la Mesa Sectorial d’Educació de la Generalitat Valenciana (STEPV, CCOO, UGT, CSIF i, fins i tot, ANPE), s’han posat finalment d’acord a secundar la convocatòria de la vaga indefinida anunciada per al dilluns que ve, juntament amb plataformes de defensa de l’ensenyament públic, federacions d’AMPA i sindicats d’estudiants.

S’ha lluït, certament, la senyora consellera. I un, al final, acaba per no entendre res i es pregunta, d’acord amb la vella dita popular: com és que qui hauria de donar llum dona tant de fum.