Fa només dos generacions, a Espanya no existien el divorci (1981), l’avortament legal (1985), la reproducció assistida per a dones sense parella (1988) ni el matrimoni igualitari (2005). Estos drets canviaren la funció social de l’amor: la parella ja no és necessària per a sobreviure i tindre fills, sobretot per a les dones, i ha passat a dependre de la voluntat de continuar junts. Zygmunt Bauman va descriure la fragilitat en Amor líquid (2003). Jorge Dioni López apuntava el mes passat a Vanity Fair la càrrega que suporta este model: la «funesta idea burgesa» que la convivència, l’amor i el desig han de coincidir en la mateixa persona. Li demanem a una sola relació excepcionalitat i quotidianitat, un present intens i un futur estable.
Durant la dècada de 2010, el pensament sobre les relacions criticà l’amor romàntic i buscà alternatives en la no monogàmia. Brigitte Vasallo tancà eixe cicle amb Pensament monògamo, terror poliamorós (2018). La multiplicació de vincles va substituir l’amor romàntic de les pel·lícules de Disney, però va mantindre la jerarquia i la competència de la pitjor monogàmia, amb una lògica d’acumulació pròpia del mercat. Vasallo proposava construir xarxes d’afecte, però huit anys després s’han fet evidents els límits materials d’esta proposta: sostindre una xarxa exigix temps… i una casa. El sistema econòmic està dissenyat perquè això recaiga en la família i en la parella monògama.
Les mobilitzacions de la quarta onada del feminisme, entre 2015 i 2018, canviaren la pregunta. Un any després del llibre de Vasallo, Tamara Tenenbaum publicà El fin del amor (2019) i passà de discutir la forma dels vincles a preguntar-se què queda de l’amor romàntic quan perd la seua força com a mandat. Eva Illouz descrigué en un llibre amb el mateix títol com les relacions romàntiques estaven perdent les seues regles. Asa Seresin anomenà «heteropessimisme» el desencís de moltes dones amb les relacions heterosexuals. Ja ni tan sols necessiten els hòmens per a ser mares.
Després arribaren dos retrocessos que confirmaren els límits de la proposta de Vasallo. En el Nadal de 2020, les normes que permetien reunir-se amb «familiars i allegats» mostraren que l’amistat no tenia un estatus reconegut. La crisi de l’habitatge ha retornat a la parella funcions econòmiques que els últims avanços li havien llevat. El resultat és una paradoxa: tenim més llibertat que mai per a triar amb qui vincular-nos, i alhora moltes persones descriuen les seues relacions com a buides. Crec que part de la resposta està en una forma d’amor que hem deixat d’anomenar: l’amor fraternal.
- Sergi i Bacus, els sants invocats en el ritu bizantí que unia dos hòmens com a germans
Les relacions entre hòmens són un laboratori de germanor
Aristòtil distingia l’amistat per utilitat, que dura mentre dura el benefici, de l’amistat entre iguals, que necessita temps i vida compartida. Freud observà que els afectes tendres creen vincles més duradors que els purament sexuals, que perden força cada vegada que se satisfan. Les relacions entre hòmens han sigut el lloc on esta forma d’amor s’ha assajat amb més claredat, i també on hui està més amenaçada. L’Església bizantina tenia un ritu, l’adelfopoiesis, que unia dos hòmens com a germans davant l’altar, i Alan Bray documentà a Anglaterra amistats jurades entre hòmens que s’enterraven en la mateixa tomba. Els historiadors discutixen si incloïen una dimensió eròtica, però no seria rigorós llegir-les com a homosexuals, una noció que amb prou feines té segle i mig.
Michel Foucault sostenia que l’amistat desaparegué com a institució a partir del segle XVI, que la societat tolerava millor el sexe entre dos hòmens que l’afecte durador entre ells. Jacques Derrida, en Polítiques de l’amistat (1994), usà la paraula «aimance» per a anomenar un afecte anterior a la separació entre amistat i amor. Les relacions homosexuals fa dècades que assagen el que tots dos descriuen. L’antropòloga Kath Weston documentà com persones homosexuals construïen famílies escollides en què les antigues parelles continuaven ocupant un lloc. És un amor fraternal que continua quan el desig s’acaba: un vincle escollit entre iguals, de qualsevol gènere, sense superior ni inferior.
Jorge Dioni López sosté en Pornocracia (2025) que el porno a internet ha desenvolupat un marc de dominació i falta d’empatia en què «l’altre» passa a ser una imatge més. Dos pel·lícules d’enguany, Pillion i Blue Film, exploren com les relacions entre hòmens, en compte de ser un espai per a experimentar amb eixa fraternitat, corren el risc de convertir-se en l’avantguarda de relacions de dominació i violència. El mal ús de les xarxes socials i dels seus algoritmes opacs augmenta eixe risc.
La política comença a prendre nota. D’una banda, el 15 de setembre passat, la diputada de La France Insoumise Clémence Guetté registrà a l’Assemblea Nacional francesa una proposició de llei per a reconéixer l’amistat. Proposa un «partenariat social» entre dues persones, compatible amb el matrimoni, que permetria heretar amb avantatges fiscals i inclouria assistència mútua. També crea un permís laboral per a acompanyar un amic quan té un fill. Les seues propostes ja formen part del programa de Jean-Luc Mélenchon per a les presidencials de 2027 i ajudaran a construir una xarxa d’afectes no jeràrquica. D’altra banda, serà inevitable regular amb més rigor l’ús de les xarxes socials i fer transparents els algoritmes i les dades que gestionen.
Les lleis del divorci i de l’avortament canviaren fa quaranta anys la funció social de l’amor. Reconéixer legalment l’amistat podria fer el mateix amb l’amor fraternal: donar-li una forma que depenga menys de la voluntat de cadascú i que dure més enllà del desig.
