L'economia espanyola creix com mai, però a les famílies cada volta els costa més arribar a final de mes. L'ultradreta amenaça la democràcia, però l'esquerra espanyola no s’uneix per a estes eleccions. El PSOE vota a favor del rendisme, però dóna suport a la vaga general convocada pels sindicats de vivenda.
La dissonància cognitiva és un concepte proposat pel psicòleg estatunidenc Leon Festinger el 1957 per a definir el malestar experimentat quan un comportament va en contra d’una convicció. Els polítics de l’esquerra espanyola ens intenten convèncer d’una cosa, mentres fan la contrària des de fa anys. Segons Festinger, qui viu esta contradicció té tres eixides: canviar el comportament, canviar la convicció o buscar excuses. L'esquerra espanyola ha triat les excuses fent com si no passara res. “Camaradas, os habla vuestro hermano. El fascismo está a las puertas de esta ciudad y vosotros la estáis defendiendo”, cridava ahir Rufián a un mitin. No té amics que li diguen que pare?
La mobilització viscuda l’estiu del 2023 serà difícil que es repetisca a estes elecccions per dos motius. En primer lloc, l’esquerra no s’ha unit, llevat dels exemples valencià i canari. Una questió no només aritmètica, sinó també narrativa. Ens demanen al votant un esforç que ells no han fet. En segon lloc, les seues contradiccions tenen epicentre precisament a Catalunya, on Aliança Catalana no es presenta, però el seu discurs sobre seguretat i immigració ja condiciona l’agenda. I des de Madrid no s’està olorant bé la desafecció catalana cap al govern espanyol.
Però, més enllà d'estos càlculs electorals, com hem arribat fins ací? L'austericidi de Zapatero i Rajoy va obrir una dècada de crisi del bipartidisme, espentada per les protestes del 15-M i pel Procés català. L'auge de Ciudadanos, l'abdicació del rei Joan Carles i el PSOE de Rubalcaba van contindre la marea. Pedro Sánchez va formar una majoria plurinacional per a enderrocar el govern de Rajoy, salpicat per la corrupció del PP i la repressió a Catalunya. L'esquerra espanyola i la dreta basca i catalana s'uniren. Després de les eleccions de novembre del 2019, el PSOE i Unides Podem van formar el primer govern de coalició, que va haver de gestionar la pandèmia i el volcà de La Palma. Al 2023, una majoria plurinacional més escorada a la dreta, que depenia de Junts i el PNB, va tornar a investir Sánchez, i després va arribar l'apagó. Totes estes crisis van servir de justificacions per a conviure amb la contradicció.
Amb estos desastres i la majoria de dretes, el govern de coalició ja tenia un pretext per a sobreviure en pilot automàtic. Però haguera pogut triar fer política per a resoldre els problemes de la gent. Haguera pogut negociar amb la dreta catalana i basca avanços en l'agenda plurinacional a canvi d'una agenda social que repartira la riquesa generada: abaratir la cistella de la compra, fer accessibles les hipoteques i els lloguers, treballar menys, tindre més cultura i oci.

- Pieter Bruegel el Vell, Proverbis flamencs (detall), 1559
I si això no haguera sigut possible? Sánchez hauria d'haver dissolt les Corts i convocat eleccions perquè el poble parlara de nou. El punt d'inflexió: després de la DANA, el govern espanyol no va assumir cap responsabilitat. Un abandonament impune que va arribar fins a la comissió d’investigació del Congrés. És un problema d'arquitectura competencial? Doncs que proposen una reforma federal. Però, mentrestant, el Govern central ha de donar la cara. Amb Ceuta, els accidents ferroviaris o la crisi de Rodalies ja s'ha vist que l'estratègia del PSOE sempre ha sigut amagar-se darrere d'excuses competencials. Les competències són la justificació que el PSOE fa servir cada vegada que ha de triar entre la seua paraula i els seus actes.
Arribem al diumenge que ve. Com es podria tancar esta etapa? És molt probable que el resultat d’estes eleccions continue sent una majoria plurinacional de dretes. Tant si el PSOE o el PP necessiten estos partits de dretes per a governar com si la diferència entre el PP i Vox està molt equilibrada, l'encaix parlamentari serà difícil de resoldre. És possible que en els pròxims mesos tornem a votar per a eixir d'este cul-de-sac. Aleshores la situació serà més clara.
En primer lloc, per als partits dels treballadors: el xiringuito de Podemos desapareixerà del Congrés i l'esquerra territorial es consolidarà com a alternativa al bipartidisme. Això facilitarà un acord federal. En segon lloc, les pròximes eleccions giraran al voltant del futur d'Espanya, es presente o no Pedro Sánchez.
Caldrà una aliança per a convèncer a la gent conservadora que vol preservar els seus barris, a la gent catòlica que defensa els valors humanistes, a la gent treballadora que vol millorar la seua vida… Amb una candidatura creible que mai més es torne a subordinar al PSOE i sobretot que no faja vergonya, cringe ni lache.
La generació del baby boom no tenia més remei que confiar en el PSOE: ni l'OTAN ni la desindustrialització van bastar per a construir una alternativa. Però les noves generacions hem vist coses que mai pensaríem que passarien amb la Constitució del 78. Durant dècades, el PSOE ha reduït esta dissonància amb la por: davant de l'ultradreta, qualsevol renúncia queda justificada. A França, des del 2002 la por de l'ultradreta servix per a demanar el vot per al centre, i el repartiment just de la riquesa continua sense arribar. A Catalunya, el PSC ja fa xantatge al poble amb la por del feixisme. No normalitzarem la dissonància cognitiva.