Aquesta setmana hem sabut que la parella de la presidenta de la primera comunitat autònoma espanyola en PIB està sent investigada per Hisenda per haver facturat 4,4 milions d’euros —uns bons dinerets— al grup sanitari Quirón: principalment, a la filial Quirón Prevención. No és que el xic se n’haja fet un fart d’atendre guàrdies nocturnes i realitzar operacions quirúrgiques, de nit i de dia, per a facturar aquest impressionant import, no. El nóvio de la senyora presidenta de la comunitat autònoma en qüestió ni tan sols no és metge. Sembla que ha facturat 4,4 milions d’euros, a través de les seues societats —Maxwell Cremona i Masterman & Whitaker diuen que es diuen— per l’elaboració d’informes de consultoria: una cosa que un servidor de vostés no sabria dir ben bé què és, però que deu ser molt important per a costar tants milions euros. Ara bé: si tan important és, aquest servei de consultoria, resulta una mica estrany que s’haja pogut facilitar des de les referides empreses de la parella sentimental de la presidenta en qüestió, atés que aquestes empreses —sembla que— a penes disposen d’actius humans ni de recursos tècnics per a operacions que puguen justificar una facturació tan voluminosa. Fet i fet, si hem de creure les informacions publicades per diversos mitjans de comunicació, l’empresa Maxwell Cremona disposava de zero treballadors, un ordinador, una impressora i —això sí!— un Porsche Panamera; i Masterman & Whitaker, per la seua part, ha estat qualificada per Hisenda com «una mera societat interposada», per tal com tampoc no tenia treballadors ni mitjans materials. 

Diuen que «l’amor mou muntanyes». I en aquest cas és veritat: muntanyes de diners, si més no. Perquè tot apunta que hi ha, molt clarament, un abans i un després en els balanços comptables de les empreses de la parella de la presidenta —oh, l’amor!— just des del precís moment de l’inici del festeig. Qui hi tinga interés podrà llegir en la premsa que les empreses de l’Amador de la presidenta facturaven abans de la pandèmia xifres netes totals inferiors als 357.000 euros anuals; i també —quina curiositat!— que a partir de 2021 (quan és quan comença la relació del xic Amador amb la presidenta de la comunitat autònoma en qüestió) les seues empreses comencen a disparar les xifres anuals de facturació: 1.078.412 euros el 2021; 1.956.449 euros el 2022; i 1.401.634 euros el 2023. Un total de 4.436.495 euros en tres anys. Ço és: una mitjana de 1.478.831 euros a l’any. Sens dubte, uns bons dinerets: qui els arreplegarà! 

«Estem parlant d’empreses privades. I en el món privat, cadascú factura el que vol si hi ha una empresa que està disposada a contractar i pagar uns serveis, sempre que després es paguen els corresponents impostos!», podria argumentar qualsevol veu defensora del liberalisme econòmic. I un servidor de vostés, liberal confés, hi podria estar perfectament d’acord.... Si no fora —més enllà del «sempre que després es paguen els corresponents impostos», que en aquest cas no és precisament un matís menor— perquè l’empresa privada a la qual ha facturat més de 4,4 milions d’euros la parella sentimental de la presidenta no és una empresa privada qualsevol, sinó —ai!— precisament una empresa del grup Quirón. I és ací on el tripijoc econòmic deixa radicalment de ser propi del món de les empreses privades: perquè el negoci del grup Quirón no és, ni de bon tros, un assumpte privat. En primer —primeríssim!— lloc, perquè el de complex grup societari Quirón és un negoci propi de l’àmbit de la salut. I en una societat civilitzada, avançada i democràtica, la salut abans de ser un negoci ha de ser, per damunt de tot, un dret universal. I en segon lloc, perquè la prosperitat econòmica del grup Quirón s’ha anat pastant d’una manera important amb els diners públics que la ciutadania paga i que gestiona el Govern de l’autonomia amb el major PIP de l’Estat, presidit per la nóvia de l’Amador. Proven vostés d’indagar una mica en l’assumpte per Internet, si hi tenen un mínim de curiositat: les xifres maregen! Entre la gestió d’hospital de titularitat pública però explotats per Quirón per mitjà de contractes o convenis de concessió (Fundación Jiménez Díaz, Hospital Rey Juan Carlos, Hospital Infanta Elena i Hospital General de Villalba), concerts sanitaris i derivacions de pacients (proves diagnòstiques, consultes especialitzades, atenció hospitalària quan el sistema públic deriva activitat a centres privats), reequilibris econòmics i compensacions contractuals (diferències entre els costos pressupostats i l’activitat real suposadament duta a terme i reclamacions per sobrecostos, urgències, obres o altres obligacions contractuals) i altres contractes sanitaris específics (serveis de prevenció de riscos laborals, reconeixements mèdics i altres activitats concertades amb diferents organismes públics), el grup Quirón rep de les arques públiques de la comunitat autònoma en qüestió una mitjana de més de mil milions d’euros anuals. Torne a apuntar-ho, perquè la quantitat puga ser assimilada en tota la seua dimensió: «més de mil milions d’euros anuals». Un pessiguet, vaja. O, per jugar demagògicament amb xifres pressupostàries d’aquest volum: quatre o cinc voltes més del cost estimat que hauria tingut acceptar la regularització salarial reivindicada pels sindicats per als més de 77.000 docents que treballen en l’ensenyament públic no universitari en el sistema educatiu valencià i que estan protagonitzant la vaga indefinida actualment suspesa.  

Aquests, segons s’ha publicat, sembla que són resumidament els fets: en els anys 2021, 2022 i 2023, el grup Quirón va ingressar més de tres mil milions d’euros de diners públics procedents d’una comunitat autònoma, i el nóvio de la presidenta del Govern d’aquesta comunitat autònoma resulta que va facturar durant aquests anys més de 4,4 milions d’euros a aquest mateix grup Quirón per suposats treballs de consultoria a través d’empreses que no disposen ni de mitjans materials ni de treballadors assalariats.   

Parlant de tot aquest embolic amb un amic, després d’un assaig de la banda de música d’Altea, se’m va ocórrer fer-li una confessió: 

—Mentre els diners públics es deriven a palades cap a les empreses privades del sector sanitari còmplices amb les polítics que ens governen, la sanitat pública va quedant-se curta de recursos i té unes llistes d’espera que tomben de tos. A casa portem més de dos anys amunt i avall amb un problema oftalmològic, i al final hem hagut de desistir de la sanitat pública: perquè tot són llargues que ens han estat donant. Que si demana cita per a tal prova, que si demana consulta a l’especialista per a la revisió de la prova, que si torna a demanar cita per a començar a planificar la intervenció, que si açò, que si allò... Ja t’ho dic: més de dos anys de ball portem, sense traure’n clarícia. I al final, sentint-ho molt, hem acabat aplicant la vella màxima: «Els diners i els collons, per a les ocasions.» I farem l’operació en una clínica privada, a València, la setmana que ve. Però fa molta ràbia: perquè nosaltres som defensors absoluts de la sanitat pública. I a pesar d’això hem d’anar a morir a la privada. I veus claríssimament, en això, que la desatenció i el desmantellament del sistema de sanitat públic va directament en benefici del negoci de la sanitat privada. Que dius: sembla que gestionen malament a postes el sistema sanitari públic, perquè ells en realitat volen que es moga el mercat de la sanitat privada, que és d’on poden traure profit! 

—Tal qual... —em dona la raó l’amic, amb un somriure còmplice i lluminós—. I on has dit sanitat, si vols, pots posar educació, Joan... 

—Sí... —dubte, una mica sorprès, perquè l’observació de l’amic m’obliga a pensar—. Això explicaria la rara sensació que molta gent ha tingut durant la vaga indefinida del professorat valencià: feia l’efecte que l’administració no demostrava tenir una preocupació i un interés clars d’arribar a un acord amb els sindicats majoritaris per a solucionar les coses i adoptar mesures òptimes per a la millora de l’educació pública, etcètera. 

—Clar, home! —em segueix el fil, l’amic, amb un sospir que em sembla que vol significar alhora assentiment i sentit crític—. És allò que deia aquell: «Cuanto peor, mejor para todos; y cuanto peor para todos, mejor: mejor para mí (el suyo) beneficio político…» 

—Només que ací el benefici polític es tradueix molt clarament en benefici econòmic: com pitjors siguen els serveis de la sanitat i de l’educació públiques, més gros i més fàcil és el negoci de la sanitat i de l’educació privades... I major és el benefici de l’empresariat amic i còmplice, al qual sempre podrem facturar quatre o cinc milionets de res en concepte de consultories! 

Però la fórmula no és privativa de la comunitat autònoma amb el PIP més elevat, governada per la nóvia de l’espavilat Amador. Sense anar més lluny, al País Valencià les xifres són també boniques: segons l’Institut per al Desenvolupament i la Integració de la Sanitat (Fundació IDIS), l’any passat es van destinar, provinents de les arques públiques de la Generalitat, prop de cinc-cents milions d’euros (497.967.850 €) a empreses sanitàries privades en concepte de suposats serveis externalitzats: més de 314 milions per a concerts amb centres hospitalaris privats, més de 32 milions per a serveis d’hemodiàlisi, prop de 16 milions per assistències concertades amb especialistes, i més de 135 milions per «altres serveis». Entre les empreses beneficiàries destaca, com és sabut, Ribera Salud (amb uns 190 milions dels 497 reconeguts). I hi ha, amb xifres sempre milionàries, entitats tan familiars i conegudes com IVO, Vithas, Quirónsalud, IMED, Diaverum, Hospital Clínica Benidorm, Neural, ITA Salud Mental, Baxter, ASISA, etc. I la pregunta diria que cau pel seu propi pes: no es podrien dedicar tots aquests milions d’euros directament a la millora efectiva del sistema sanitari públic, en comptes de derivar-los a les empreses privades que ara com ara faciliten els serveis externalitzats? Continuarem consentint que els negociets de les famílies i dels amiguets hi pesen més que la conceptualització de la sanitat o de l’educació com un dret públic i universal?  

No ho sé... Però les reflexions despertades per l’amic músic durant la conversa de després de l’assaig de la banda —reflexions a propòsit dels perversos interessos econòmics i comercials que hi pot haver darrere de la desatenció, el saqueig i el desmantellament de la sanitat i l’educació públiques, i del desviament de recursos comunitaris a empreses privades que després omplin amb milions d’euros les butxaques dels amants dels governants— em porta a recordar el passatge d’un sermó de sant Vicent Ferrer, de l’any 1410, que he tingut l’oportunitat de rellegir aquests dies. Deia el pare Vicent, ara fa més de 600 anys: «Tu, regidor, per haver presents fas falsa justícia; i és —quin pecat!—major que d’aquell qui roba en camins. Raó: perquè per tal com el qui roba pels camins, quan veu un hom, roba’l (vet que gran pecat fa perquè roba aquell); mas tu, quan prens dels diners de comú, prens i robes de tot el poble.» 

Diria que és cosa que mai no hauríem d’oblidar: que el lladre més abominable de tots els lladres és el qui «pren dels diners de comú»: perquè pren i roba de tot el poble —talment com els qui, per interés personal, familiar, amical, mafiós o partidista, permeten i propicien la derivació dels recursos públics a empreses privades en el nom d’un bé tan sagrat i primordial en qualsevol societat civilitzada, avançada i democràtica com és el de la igualtat d’oportunitats davant dels drets fonamentals de l’educació i de la salut.