—Pa i disc! Sembla que mengeu pa i disc de l’Orquestra Blava... —em diu una amiga, entre rialles, quan li comente no sé quina última anècdota sobre el procés de producció del disc Blau de mar, enregistrat per l’Orquestra Blava amb motiu de la desena edició dels Premis Altea de Literatura i Investigació.  

I sí. Té raó. Tanta em té, que potser hauria de demanar disculpes a les personetes que em pateixen en l’entorn immediat i íntim del dia a dia. Perquè és veritat: sembla que últimament menge pa i disc. Feia temps que no vivia una il·lusió tan gran. I ja se sap: les il·lusions grans acaben convertint-se en obsessions, addiccions, manies. Ningú no ho podria imaginar, de quina manera! Fet i fet, hi ha persones que, des de fa mesos, estan dedicant hores i hores i més hores —de dia i de nit— a la cabòria de fer realitat el somni d’aquest disc de l’Orquestra Blava: Blau de mar. Diria que pensen, somnien, parlen i viuen —com jo mateix— «en clau de blau». Em referisc, per exemple, i sense anar més lluny, al director tècnic del projecte (i responsable últim de l’enginyeria de so), l’imprescindible i infal·lible Toni Alós; o al director musical, Jaume F. Ripoll Martins, Jimi. Tampoc no se me’n va del cap el treball bèstia de Toni Barber, que s’ha tirat a l’esquena una part decisiva del procés de mescla i masterització; o la dedicació igualment descomunal de Ximo Cano i Nicolau Borja, seleccionant versions enmig del maremàgnum de pistes gravades i proposant formes d’edició òptima a partir de les versions i les pistes seleccionades. Ni tan sols ells cinc —els dos Tonis, Ximo, Colau i Jimi— deuen saber ara com ara quantes hores totals de la seua vida han dedicat al disc! 

Però l’ocasió ho mereixia. Perquè la música que integra el disc Blau de mar —reconec que en açò no puc parlar amb objectivitat, perquè soc un enamorat de totes les persones que han participat en l’aventura— és una absoluta barbaritat. I és que els catorze temes que finalment s’inclouran en el disc de l’Orquestra Blava han estat creats per tres dels compositors més rellevants en el panorama musical valencià de l’actualitat: els ja citats Toni Barber (que ha escrit les cançons «Torna a volar», «Conjugació en primera persona», «Bossa blava» i «Cançó de fer camí»), Ximo Cano («El jovencell de l’Albir», «Tendresa», «El somni», «Ou iea!», «Jo voldria» i «Prompte o tard») i Jaume F. Ripoll Martins («Avant la festa!», «Paquita la Portuguesa», «Nadal s’acosta» i «Orquestra blava»). I val a dir que els músics que s’hi han involucrat tant en els tres dies intensos de gravació (23, 24 i 25 de gener) com en les jornades maratonianes de gravacions individuals en febrer i març (sobretot, les de la vocalista, Mònica Ivars), no solament són també intèrprets excepcionals, sinó també una veritable família: amb una qualitat humana i una generositat infinites; a prova de bombes. No puc deixar d’apuntar ara i ací, per això, els seus noms: Vicent Fornés, Salvador Gomis, Miguel Torres i Carme Serrat (percussió); Paco Such (contrabaix); Florencio Sáez (piano); Joan Pérez Bolo i Javi Llinares (trombó); Juan Tomás Laviós, Ramon Gallardo, Jaume Barber i Pepe Zaragoza (trompeta); Nicolau Borja i Isa Lloret (clarinet); Miquel A. Alcalde (saxo alt); Fran Lloret (saxo alt i baríton) i Toni Barber (saxo tenor); i també la col·laboració especial de Carme Morales (flauta), María José Devesa (violoncel), Pepe Zaragoza (trompeta) i Antonio Serrano (harmònica). 

Podria dir-se que la combinació de genialitats que s’ha produït en aquest cas del disc Blau de mar és, senzillament, prodigiosa: difícilment superable. I el resultat final de tot plegat és el llibre disc que aquesta mateixa nit es presentarà al Palau Altea Centre d’Arts, i que s’interpretarà en viu i en directe —com un dels plats forts de la commemoració del desé aniversari— durant gala sopar del lliurament dels Premis Altea de Literatura i Investigació. Les catorze cançons van farcides d’històries, curiositats, experiències personals i anècdotes. Hi ha, per exemple, el divertit i magistral exercici d’oferir una versió amb lletra del pasdoble «Ida i vuelta», dels mestres Andrés Piquero Cabrero i Francisco Pérez Devesa, que en el nou arranjament de Jaume F. Ripoll passa a denominar-se «Avant la festa!»; o una recreació de la cançó «Altea, pueblo marino», amb melodia original també del mestre Francisco Pérez Devesa, en homenatge al mateix mestre Francisco i a Paquita la Portuguesa (la mare de Jimi, que en cantava la cançó i que va fer possible que es conservara). Fins i tot, el llibre disc servirà per a donar a conéixer un bellíssim poema fins ara inèdit de Carmelina Sánchez-Cutillas, que Ximo Cano ha musicat de manera exquisida, i que no m’estic de reproduir a continuació, en primícia: 

Jo voldria tot blanc el teu record,  

com una pluja d’estels, insondable. 

Corser d’enyor. 

Vaixell d’amor. 

Penell de foc. 

Jo voldria tot blau el teu silenci, 

com un ocell màgic, impalpable. 

Pols del camí. 

Oblit al vi. 

Els cors sense neguit. 

Jo voldria daurat el teu ressò, 

com un furt de corsari, insadollable.  

Poeta foll. 

Un rebel món. 

Un xiprer de dol. 

Cap paraula que puga jo escriure ara i ací no podrà superar —n’estic segur— l’experiència de sentir aquesta nit la música que, per a la Blava, han escrit Ximo Cano, Toni Barber i Jaume F. Ripoll, Jimi. Ni tampoc, quan el disc es començarà a distribuir, a finals de juny, cap paraula no podrà superar l’experiència d’escoltar-lo calmadament, amb auriculars o amb un bon equip de música: perquè les emocions que la música desferma en l’esperit humà són literalment inefables. Vol dir-se: que no es poden descriure amb paraules. A tot estirar, es podria intentar, si de cas, un joc connotatiu d’evocacions, suggeriments, intuïcions, aproximacions o projeccions simbòliques per a provar d’expressar les sensacions —intenses, joioses, festives, tendres, divertides, enèrgiques, sensuals— que les cançons de  l’Orquestra Blava poden provocar. I és així que si algú voldria preguntar de quin color és la música —i l’esperit— del disc que avui es presenta, fora possible aquesta resposta: «És del color de l’amistat i de l’estima de totes les persones que l’han fet possible: del color de la intensitat amb què, de manera còmplice, han viscut la travessia compartida.» O potser aquesta altra: «És del color de la cúpula d’Altea: del color del cel i de les muntanyes que es miren en l’aigua de la Mediterrània; del color de Bèrnia, i de l’Aitana, i del Puigcampana, i de l’Albir, i d’Ifac, i de Toix.» O encara aquesta tercera: «És del color de l’enyor, del delit, de la volició: del color de la innocència, l’alegria i l’amor.» Sí. Serien totes tres, crec, respostes possibles. Perquè la música —i l’esperit— d’aquest disc diria que és, en definitiva, del color que al nostre rodal de món simbolitza tot això: «Blau.» «Intensament blau.» «Profundament blau...» Exactament: «Blau de mar.» 

Gràcies. Moltes gràcies, amigues, amics, músics, germanes, germans —moltíssimes gràcies, família— pel vostre viatge a tots els colors del blau de la mar d’Altea. Ens veiem a la nit al Palau, en la gala dels Premis: en la vetlada més intensament blava —«Blava d’amor», ja sabeu...— que mai no hauria pogut somiar.